Cristina Ortiz, la Veneno
-
Tipo de lemaFiguras ficcionales
-
Remisión a conceptosautobiografía, trans* , transgénero
-
Tipo de figuraTránsfugas y parias
-
Motivo de exclusióngénero – sexual – económico
-
¿Quién crea el concepto o figura?Cristina OrtizValeria VegasJavier CalvoJavier Ambrossi
-
Autoría de la ficha: Arribas Miranzo, Alejandro
-
Fecha: 15/11/2022
- Para citar: Arribas Miranzo, Alejandro. "Cristina Ortiz, la Veneno", Tránsfugas y parias, ADHUC-Teoria, Gènere, Sexualitat, Universitat de Barcelona, 15/11/2022. https://www.ub.edu/transfugas-parias/node/101
La Veneno es aquello que en el siglo XIX llegó a denominarse femme fatale: una fuerza salvaje y hermosa, destructiva y fascinante, paradigma de la sexualidad femenina que tantos hombres temen y en la que, a un mismo tiempo, desean desvanecerse.
Yo me hice mujer con 30 años y me convertí en una bomba. [...] Si tú lo eres, lo vas a ser siempre. Porque esto se lleva dentro.
As mudanças corporais vivenciadas por Ortiz a transformam na mulher que ela sempre fora. Contudo, para a sociedade em que habita, o corpo de Ortiz torna-se um ser abjeto/objeto, uma vez que sua figura feminina é “anormal”, “monstruosa”, contrária às regras impostas por esta mesma sociedade, que transgride as ditas leis na alcova, desde que o mundo fora criado.
Antes has dicho que Cristina es una mujer peligrosa pero, ¿sabes qué? [...] Peligroso es que tu mayor tortura sea el deseo de que te amen o sentirte sola porque nadie ve quien eres. Eso es peligroso. Ella supo luchar, sí, pero no es una mujer peligrosa. Somos mujeres para las que el mundo es peligroso.
un cuerpo trans siempre será el de un tránsfuga precisamente porque conserva una cicatriz, independientemente de si se ha sometido a operaciones quirúrgicas, ya que lo que designa la cicatriz puede no ser una marca en el cuerpo sino la memoria de una herida, física o no. [...] descolonizar el cuerpo al que se ha asignado un sexo-género al nacer ya es una intervención quirúrgica que, como tal, deja una cicatriz más o menos visible.
una mujer que se atreve y se ha atrevido siempre, una mujer que es el resultado de todo lo que ha vivido y que no pretende ser referente de nadie. Pero gracias a su visibilidad nos ha abierto el camino a muchas de nosotras.
La de Cristina Ortiz, la Veneno, és una figura complexa que passarà per diferents posicions socialment liminars al llarg de la seua polèmica trajectòria. El seus primers anys, marcats pel maltractament d’una mare distant i la violència d’un poble natal profundament retrògrad, la constitueixen clarament com a pària, condició que s’accentuarà encara més en les etapes posteriors i especialment a partir del seu trasllat a Madrid. Cristina iniciarà la seua transició de gènere i presentació com a dona davant una societat que la castigarà per la seua identitat, negant-li cap possibilitat laboral i abocant-la a exercir la prostitució.
Serà només amb el seu descobriment per part del programa de televisió Esta noche cruzamos el Mississipi que Ortiz podrà eixir d’aquesta precarietat en ser catapultada a la categoria d’estrella mediàtica, esdevenint així una trànsfuga gràcies a la seua nova posició, que li proporcionarà tant l’estima del públic com l'alleujament econòmic i de pas, l’enveja d’algunes antigues companyes de professió. Tot i que posteriorment passarà per etapes de presó que l'allunyaran del focus públic i la faran més propera, de nou, a la condició del pària, la seua presència a l'imaginari col·lectiu espanyol mai es dissiparà completament.
Malgrat que Ortiz renegarà sovint dels seus orígens una vegada assolida la fama, la seua condició de trànsfuga romandrà sempre present en la complicada relació amb el passat que desenvoluparà al llarg de la seua vida. La figura materna, específicament, suposarà una font de dolor per Cristina, que buscarà durant molt de temps establir els llaços afectius que mai li havien sigut brindats, sense èxit. Aquest fet determinarà part de les problemàtiques psicoemocionals de la vida de l'artista, que sovint tindrà dificultats per escollir correctament els seus vincles afectivosexuals i mantindre relacions saludables amb amistats importants per ella com Paca La Piraña. Tot plegat, aquesta mancança serà un condicionant agravant de les situacions derivades de l'exposició de la seua història personal. Ortiz, en qualitat de producte televisiu, serà sovint ridiculitzada a causa de la seua incultura i barroeria, i es buscarà per part de molts programes potenciar el seu fort temperament i la seua naturalesa descarada per tal de generar conflictes i escàndols al voltant de la seua figura, en una clara intenció de fer més audiència a costa de la seua dignitat.
Així, la Veneno dona un clar exemple del concepte de to-be-looked-at-ness de Laura Mulvey, que Marta Segarra defineix establint que "son los seres que no llegan a asimilarse enteramente a la normatividad quienes deben soportar esta sobreexposición a la mirada social" (23). Efectivament Ortiz presenta una contradicció pel públic: com a dona trans, representa l'abjecte, allò que és reprovat per la moral imperant, però la seua espontaneïtat i, especialment, la seua corporalitat i sexualitat, de les quals disposa i parla sense cap censura, la fan esdevindre un objecte de fixació per la mirada patriarcal. Aquest anhel, clarament sexual, no pot ser tanmateix admés públicament i queda relegat a l'esfera del privat i la fantasia, erigint a Cristina en fetitxe eròtic culpable de molts homes d'Espanya. És així com mitjançant la televisió es construirà la dicotomia que, tal i com descriu Valeria Vegas, determinarà per sempre més la vida pública de la vedette: ser la desitjada alhora que la despreciada (11).
BIBLIOGRAFÍA BÁSICA
- Araujo Bispo, Maria Margarida, i Maria Helena Santana Cruz. “A influência de Cristina Ortiz no movimento transexual na obra ‘Veneno’ e ‘¡Digo! Ni puta ni santa. Las memorias de la Veneno’”. V Seminário Internacional Desfazendo Gênero, 2021.
- Segarra, Marta. “Tránsfugas De Sexo, Género y Especie: Franz Kafka y Paul B. Preciado .” Pasavento. Revista de Estudios Hispánicos, vol. 10, n. 1, 2022, pp. 17–31, https://doi.org/10.37536/preh.2022.10.1.1460.
BIBLIOGRAFÍA COMPLEMENTARIA
- Ahmed, Sara. The Promise of Happiness. Duke University Press, 2010.
OBRAS DE CREACIÓN RELACIONADAS
- Ambrossi, Javier y Javier Calvo. Veneno. Repartiment: Paca La Piraña, Lola Rodríguez, Jedet Sánchez, Daniela Santiago i Isabel Torres. Atresmedia Studios i Suma Latina, 2020.
- Ortiz, Cristina i Valeria Vegas. ¡Digo! Ni puta ni santa. Las memorias de la Veneno. Navagraf, 2016.