La Megan protagonitza la pel·lícula queer de culte But I’m a Cheerleader (1999). A través del to i l’estètica camp, Jamie Babbit s’aproxima a la teràpia de conversió —el pinacle de la infelicitat queer— i recondueix la narrativa de la seva protagonista cap a una de feliçment queer (Ahmed 232).

La Megan és una All-American girl que duu una vida estereotípicament heterosexual fins que un dia es veu sotmesa a una intervenció en què els seus pares, les seves amigues i el seu xicot exposen evidències de la seva homosexualitat. Pòsters de models en banyador, restes del tofu que els obliga a menjar des que és vegetariana, les excessives abraçades a les seves amigues i el fet que no li agradi besar al seu xicot són analitzats sota la mirada jutjadora d’un monitor exgay interpretat per la icona drag RuPaul. El sotmetiment a judici d’aquests elements que parodien la cultura lèsbica posa de manifest el que Sara Ahmed anomena la desviació de la línia recta del camí cap a la felicitat (197).

La connotació negativa que adquireixen aquests elements en el context de la preocupació paterna converteixen la Megan en una “queer infeliç” (Ahmed 203). Influenciats pel discurs cristià de la perversió homosexual que ha de ser curada (Weber 692), els pares l’internen en un campament de conversió on nois i noies homosexuals passen per un procés d’heterosexualització o de reconducció cap a la felicitat que consisteix en una reeducació en la cultura i els rols de gènere heteronormatius, duts a l’extrem mitjançant una estètica de l’artificialitat. En la presa de consciència de la seva homosexualitat, la Megan esdevé infeliç perquè descobreix que aquells pensaments que sempre havia considerat naturals són la causa de la vergonya dels seus pares. Malgrat la seva voluntat d’adherir-se a la felicitat heterosexual per rebre l’acceptació familiar, l’atracció per la Graham l’exclou i la converteix en pària.

Inicialment, la Megan no vol admetre que sigui lesbiana, ja que ho associa a una identitat de gènere més que a un desig sexual, com sintetitza en la convicció “I’m not perverted, I get good grades, I go to church... I’m a cheerleader!” (00:16:41-00:16:48). Així doncs, al llarg de la pel·lícula, la Megan oscil·la de pària no-conscient a parvenue (Arendt 61) i, finalment, a rebel i, anàlogament, de queer inconscient a feliçment queer, passant per la figura de la queer infeliç. El discurs de la promesa de la felicitat de Sara Ahmed travessa la pel·lícula fins al final, en què la directora del campament presenta als alumnes que estan a punt de graduar-se com a “our happy heterosexuals” (01:14:51).

L’estètica camp és utilitzada per cuiritzar i reduir a l’absurd els rols de gènere i les identitats tancades (Driver 122). En aquest sentit, la paròdia parteix d’estereotips que s’acaben trencant, com el cas de la butch que confessa que realment sempre ha sigut heterosexual o el de la mateixa Megan, que es considera trànsfuga en tant que el seu desig lesbià l’exclou de l’heteronormativitat i la seva expressió de gènere femenina dificulta la seva identificació amb el món queer.

El final feliç de la protagonista —fins aleshores pràcticament insòlit en la ficció lèsbica— es podria interpretar com a feliçment queer. La Megan és expulsada del campament a causa del descobriment de la relació amb la Graham, així que busca refugi en la llar queer que han creat una parella d’ex-exgays i irromp a la graduació per rescatar la Graham de l’assimilació. En atenció a això, es podria interpretar que ha fet les paus amb el fet de ser la causa de la infelicitat dels seus pares, els quals li han prohibit tornar a casa si escull aquest “unhealthy lifestyle” (01:54:02). Lluny de negligir l’arxiu de la infelicitat queer, el final feliç de But I’m a Cheerleader diposita l’esperança de dues queers infelices en quelcom fora de la normativitat i permet un exercici de revisió que defuig el fatalisme queer.