La de Cristina Ortiz, la Veneno, és una figura complexa que passarà per diferents posicions socialment liminars al llarg de la seua polèmica trajectòria. El seus primers anys, marcats pel maltractament d’una mare distant i la violència d’un poble natal profundament retrògrad, la constitueixen clarament com a pària, condició que s’accentuarà encara més en les etapes posteriors i especialment a partir del seu trasllat a Madrid. Cristina iniciarà la seua transició de gènere i presentació com a dona davant una societat que la castigarà per la seua identitat, negant-li cap possibilitat laboral i abocant-la a exercir la prostitució.

Serà només amb el seu descobriment per part del programa de televisió Esta noche cruzamos el Mississipi que Ortiz podrà eixir d’aquesta precarietat en ser catapultada a la categoria d’estrella mediàtica, esdevenint així una trànsfuga gràcies a la seua nova posició, que li proporcionarà tant l’estima del públic com l'alleujament econòmic i de pas, l’enveja d’algunes antigues companyes de professió. Tot i que posteriorment passarà per etapes de presó que l'allunyaran del focus públic i la faran més propera, de nou, a la condició del pària, la seua presència a l'imaginari col·lectiu espanyol mai es dissiparà completament.

Malgrat que Ortiz renegarà sovint dels seus orígens una vegada assolida la fama, la seua condició de trànsfuga romandrà sempre present en la complicada relació amb el passat que desenvoluparà al llarg de la seua vida. La figura materna, específicament, suposarà una font de dolor per Cristina, que buscarà durant molt de temps establir els llaços afectius que mai li havien sigut brindats, sense èxit. Aquest fet determinarà part de les problemàtiques psicoemocionals de la vida de l'artista, que sovint tindrà dificultats per escollir correctament els seus vincles afectivosexuals i mantindre relacions saludables amb amistats importants per ella com Paca La Piraña. Tot plegat, aquesta mancança serà un condicionant agravant de les situacions derivades de l'exposició de la seua història personal. Ortiz, en qualitat de producte televisiu, serà sovint ridiculitzada a causa de la seua incultura i barroeria, i es buscarà per part de molts programes potenciar el seu fort temperament i la seua naturalesa descarada per tal de generar conflictes i escàndols al voltant de la seua figura, en una clara intenció de fer més audiència a costa de la seua dignitat.

Així, la Veneno dona un clar exemple del concepte de to-be-looked-at-ness de Laura Mulvey, que Marta Segarra defineix establint que "son los seres que no llegan a asimilarse enteramente a la normatividad quienes deben soportar esta sobreexposición a la mirada social" (23). Efectivament Ortiz presenta una contradicció pel públic: com a dona trans, representa l'abjecte, allò que és reprovat per la moral imperant, però la seua espontaneïtat i, especialment, la seua corporalitat i sexualitat, de les quals disposa i parla sense cap censura, la fan esdevindre un objecte de fixació per la mirada patriarcal. Aquest anhel, clarament sexual, no pot ser tanmateix admés públicament i queda relegat a l'esfera del privat i la fantasia, erigint a Cristina en fetitxe eròtic culpable de molts homes d'Espanya. És així com mitjançant la televisió es construirà la dicotomia que, tal i com descriu Valeria Vegas, determinarà per sempre més la vida pública de la vedette: ser la desitjada alhora que la despreciada (11).