Alexandre López-Borrull
Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació
Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

Rico-Castro, Pilar; Bonora, Laura (2023). Políticas de acceso abierto en América Latina, el Caribe y la Unión Europea: avances para un diálogo político. European Commission. Directorate-General for Research and Innovation. Luxemburgo: Oficina de Publicaciones de la Unión Europea. 161 p. ISBN 978-92-76-56506-2. Disponible a: <https://op.europa.eu/es/publication-detail/-/publication/8a4852c6-bca3-11ed-8912-01aa75ed71a1>. [Consulta: 08/10/2023].  

En aquest mateix espai, s’han ressenyat interessants i rellevants informes sobre accés obert i ciència oberta, en molts casos encarregats per la Comissió Europea, que és qui els signa col·lectivament. Avui, ressenyem un document que té una derivada geopolítica i que permet comprovar, com sovint diu Isidro Aguillo, que no hi ha una ciència oberta, sinó diverses, i que no podem confondre la via europea amb l’única via per obrir i millorar al màxim la ciència, que d’això es tracta.

Ángel Borrego
Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals
Universitat de Barcelona (UB)

Morriello, Rossana (2022). Dalla pirateria dei libri all’editoria predatoria: un percorso tra storia della stampa ed etica della comunicazione scientifica. Milano: Ledizioni. 158 p. (Editoria: passato, presente e futuro). Disponible a: <https://www.ledizioni.it/checkout/order-received/55043/?key=wc_order_c2rGKG5HeyWlF>. ISBN 978-88-5526-804-2. [Consulta: 29/08/2023].

Els darrers mesos, diversos mitjans de comunicació han publicat notícies sobre comportaments deshonestos d’investigadors en publicar resultats científics (vegeu, per exemple, les publicades a El País o elDiario.es). Malgrat tractar-se d’un tema d’actualitat, el plagi o la falsificació de dades no són conductes noves i se’n poden documentar casos des dels inicis de la ciència moderna tot i que, probablement, s’han exacerbat com a conseqüència d’uns criteris d’avaluació científica centrats de manera gairebé exclusiva en el mesurament quantitatiu de la producció dels investigadors.

L’ètica de la comunicació científica constitueix el nucli de la monografia de Rossana Morriello. A aquest tema dedica l’autora el segon apartat de la seva obra. Aquest capítol central ve precedit d’un altre sobre la pirateria i té com a continuació un tercer sobre les editorials predadores. Tots tres capítols conformen una obra amb una orientació eminentment històrica, amb profusió d’exemples que il·lustren les explicacions de l’autora.

Morriello situa l’origen de la pirateria editorial a l’Anglaterra del segle XVII, justament el lloc i el moment on es regulen per primera vegada els drets patrimonials emanats de la propietat intel·lectual, és a dir, el copyright. El gremi d’editors i impressors anglesos, la Stationers’ Company, gaudia del monopoli en la producció de llibres que assegurava al membre que registrava la propietat d’un text que ningú més pogués publicar-lo. Aquesta protecció es percebia en ocasions com una limitació a la difusió de les idees polítiques, la qual cosa atorgava a la pirateria editorial una certa aura de defensa de la llibertat d’impremta que no ha perdut completament. L’autora fa un repàs de l’evolució legislativa al Regne Unit, França, Itàlia i els Estats Units que il·lustra l’augment de la pirateria a mesura que s’incrementa la industrialització de la impremta. El capítol finalitza mostrant com aquest debat ha arribat a l’edició de revistes científiques, on l’interès dels investigadors per difondre els resultats de la recerca ha portat a la proliferació de repositoris com Sci-Hub que tenen per objectiu la difusió il·legal d’articles científics.

El segon capítol de la monografia se centra, també des d’una perspectiva històrica, en l’ètica de la comunicació científica. L’autora comença traçant una línia divisòria entre l’error i la mala praxi científica en funció de la intencionalitat de l’investigador. Morriello fa un repàs d’exemples de fabricació i falsificació de dades en economia, medicina o química, mostrant que cap disciplina està exempta d’aquest tipus de males pràctiques. Un apartat del capítol tracta de comportaments deshonestos relacionats amb l’autoria, com ara els «autors fantasma» (que han participat en el desenvolupament d’un estudi però no figuren entre els seus responsables) o l’autoria honorífica (la inclusió d’autors que no han fet cap aportació al treball). A continuació, s’analitzen les tres principals causes de la retractació d’articles d’autors italians: la manipulació de dades, la manipulació d’imatges i el plagi. El capítol finalitza amb la discussió dels efectes d’aquestes males pràctiques sobre l’element essencial de la ciència: la reproductibilitat dels estudis científics.

El tercer i últim capítol de l’obra aborda el problema de les revistes científiques predadores, aquelles que cobren als autors taxes d’edició per la publicació d’articles sense comprovar-ne la seva qualitat i sense proporcionar cap tipus de servei editorial. Al text, s’ofereixen consells per a la identificació d’aquestes revistes. Altres apartats del capítol es dediquen a fenòmens com els paper mills (organitzacions dedicades a la producció d’articles falsos per vendre’n l’autoria) i els articles zombies (articles retractats però que es continuen citant com a legítims). L’últim apartat fa algunes reflexions sobre possibles intervencions per esmenar aquestes males pràctiques científiques.

En conclusió, es tracta d’una obra atractiva que resultarà especialment útil a lectors interessats a tenir una perspectiva històrica de la propietat intel·lectual i l’ètica en el món acadèmic. Es tracta d’un treball molt documentat, amb múltiples exemples que fan amena la lectura. Potser es troba a faltar una millor categorització de les conductes descrites i una reflexió més profunda sobre les seves causes i possibles solucions.

Nota. Aquesta ressenya es publica simultàniament amb el Blog de l’Escola de Llibreria. 

© Imatge inicial de Dimitris Vetsikas a Pixabay