L’Eixample i l’Edifici Històric
Després de l’enderrocament de les muralles (1854-1856), la ciutat organitza un eixample entre el nucli antic i els pobles del pla a partir del projecte, posteriorment modificat, d’Ildefons Cerdà aprovat per Ordre reial l’any 1859. De mica en mica la burgesia va anar bastint les seves residències en aquesta “ciutat nova”, i potenciant el caràcter residencial d’elit dels carrers propers al passeig de Gràcia. Amb el temps, l’Eixample va acollint equipaments per a usos diversos (la Universitat, el nou Seminari Conciliar, i indústries familiars com la fàbrica Batlló), potencia el caràcter comercial d’alguns dels seus passeigs (rambla de Catalunya, passeig de Gràcia) i s’expansiona cap a la dreta i l’esquerra del sector central. La posada en marxa del Pla Cerdà representa una gran empenta constructora que genera l’execució de nous treballs artístics, encarregats a nous tallers i escoles, com l’Escola d’Arquitectura de Barcelona.
Més informació
Aquest moment d’expansió industrial i urbana, en plena efervescència cultural de la Renaixença, va acompanyat de l’impuls dels ensenyaments d’enginyeria i d’arquitectura.
Precisament, el primer director de la nova escola universitària d’Arquitectura fou Elias Rogent, arquitecte prolífic i polifacètic que contribuí d’una manera molt significativa a la formació dels grans arquitectes modernistes posteriors. Rogent és precisament qui rep l’encàrrec de construir un nou edifici per a la Universitat, atesa la falta d’espais denunciada insistentment i les males condicions en què es trobava l’antic convent del Carme, el qual albergava les dependències universitàries des del restabliment de la Universitat a la ciutat (1842).
En un primer moment la intenció era construir un edifici de nova planta en el solar del convent del Carme, ja que es considerava que un edifici d’aquesta importància i monumentalitat únicament podia estar situat a la ciutat antiga dins les muralles. Malgrat que Rogent va presentar un projecte d’edifici per a aquest solar, va insistir en la conveniència de trobar a l’Eixample una parcel·la adequada a les necessitats. La decisió definitiva comprenia dues illes de la trama Cerdà i situava la Universitat a la zona de contacte entre el barri antic i l’Eixample, i la plaça de la Universitat era l’element urbà d’unió entre l’edifici i el nucli antic. Es tractava de terrenys propietat de l’Estat que resultaren de l’enderroc del baluard de Tallers (1845), integrat a les desaparegudes muralles de Barcelona. Precisament, els fossats d’aquest baluard van ser utilitzats com a soterranis del nou edifici.
La construcció d’aquest edifici fou de gran importància per al desenvolupament urbanístic de la ciutat, ja que va ser un dels primers edificis que es construïren fora de les antigues muralles, i l’obra més important feta per l’Estat a Barcelona. El conjunt que formen l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona i el Seminari Conciliar, construït darrere de l’edificació universitària pel mateix Rogent entre el 1877 i el 1888, constitueix l’únic conjunt monumental de Barcelona del segle XIX.
