Amb l’empenta que signifiquen iniciatives importants com són el I Congrés Universitari Català (1903-1904), els Estudis Universitaris Catalans (1906) i el II Congrés Universitari Català (1918), la primera fita rellevant en la història de la Universitat de Barcelona del segle XX l’hem de buscar en el període en què es gesta l’Estatut d’autonomia de la Universitat de Barcelona (primer Estatut d’autonomia a la Facultat de Filosofia i Lletres l’any 1931, i aprovació de l’Estatut d’autonomia de la Universitat de Barcelona el setembre del 1933). Durant el període en què la Universitat de Barcelona gaudeix del seu Estatut d’autonomia (durant el rectorat de Pere Bosch Gimpera entre el 1933 i el 1939), el govern de la institució recau en un patronat integrat per representants del Govern de la República, del de la Generalitat i del Claustre universitari.
La Guerra Civil i després la dictadura franquista van representar l’inici d’un període de repressió (depuració del professorat universitari, supressió de l’autonomia universitària, eliminació de la cultura i la llengua catalanes de la vida acadèmica) i l’enquadrament de la institució dins la ideologia del règim.
Paral·lelament a aquest adoctrinament ideològic, i malgrat aquest, cal destacar les accions endegades contra el règim per part de la societat civil i, concretament, de la comunitat universitària. Així, per exemple, iniciatives de protecció i difusió de la cultura i llengua catalanes, la constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) —que va tenir en la Caputxinada del març del 1966 el seu episodi més conegut—, o l’ocupació del rectorat de la Universitat el gener del 1969 per part dels estudiants, amb la defenestració d’una bandera espanyola i un bust del general Franco.
Pel que fa als equipaments, cal dir que durant tots aquests anys el creixement natural de la Universitat va fer necessària una activitat constructiva intensa. Així, sorgeix la zona universitària de Pedralbes, que comença a prendre forma en un llarg procés iniciat el 1952. El primer edifici construït en aquesta zona és la Facultat de Farmàcia (1957), que conserva encara una de les portes d’accés a la Finca Güell que va projectar Antoni Gaudí. Volem fer esment especialment de l’edifici de la Facultat de Dret (1958), obra dels arquitectes Giráldez, López Íñigo i Subias, el qual constitueix l’obra fonamental de la renovació del racionalisme a Barcelona.
La zona universitària de Pedralbes es completa amb la Facultat de Belles Arts (1960), l’edifici de l’anterior Escola Universitària d’Estudis Empresarials (1961), l’edifici de l’antiga Facultat de Ciències Econòmiques (1967-1968), les facultats de Física i de Química (1969), les antigues facultats de Psicologia i Pedagogia (1970), l’edifici que fins l’any 2006 albergava les facultats de Filosofia i de Geografia i Història (1970), la Facultat de Biologia (1975), i més recentment la Facultat de Ciències de la Terra, abans de Geologia (1985-1986).
Cal destacar també els ensenyaments que la Universitat de Barcelona va començar a impartir des de l’any 1982 al campus de Ciències de la Salut de Bellvitge, vinculats a l’Hospital Universitari de Bellvitge i a l’Hospital Duran i Reynals. Al campus s’imparteixen els ensenyaments d’Infermeria, Medicina, Odontologia i Podologia.
Finalment, no podem deixar d’esmentar el condicionament del campus Mundet durant els anys noranta (Facultat de Psicologia i actual Facultat d’Educació) i l’edifici inaugurat l’any 2006 de les facultats de Filosofia i de Geografia i Història, al barri del Raval.
La consolidació de la Universitat de Barcelona com a institució democràtica i autònoma comença el 1977 i es desenvolupa al llarg del període de la Transició espanyola. L’elecció del Dr. Antoni Maria Badia i Margarit com a rector de la Universitat de Barcelona el 15 de desembre del 1977 marca l’inici d’un període de normalització, modernització i democratització, el qual culmina el febrer del 1985 amb l’aprovació per part del Claustre universitari dels nous Estatuts de la Universitat de Barcelona. Amb els Estatuts de 1985 es restableix el règim d’autonomia universitària del qual ja havia gaudit la institució durant la Segona República.
Després dels Estatuts de la Universitat de Barcelona de 1997, l’actual Estatut, aprovat el 2003, reforça el paper de les facultats i escoles com a eix de l’activitat universitària i intenta enfortir al màxim el potencial de recerca, docència i transferència de la Universitat.
En aquest marc, la nostra Universitat ha emprès un conjunt d’actuacions per respondre a les necessitats actuals i futures de la societat catalana, entre les quals destaquen especialment l’adaptació dels seus ensenyaments a l’Espai Europeu d’Educació Superior, l’impuls dels estudis de formació continuada, la internacionalització de la seva activitat, l’aprofundiment dels lligams amb el sector productiu, la modernització dels sistemes de gestió i planificació, i la difusió de l’ús de les tecnologies de la informació.