La concepció arquitectònica de l’Edifici

La construcció de l’edifici de la Universitat té lloc entre el 1863 (any en què es col·loca la primera pedra sent rector Víctor Arnau) i els anys 1892-1893. Tot i que no es va inaugurar oficialment fins al curs 1872-1873, les primeres classes es van poder impartir el 1871. Cal indicar que les despeses, la direcció i el control van anar a càrrec de l’Estat, la qual cosa es tradueix en una presència notòria de la representació del poder en l’Edifici, com veurem.

L’Edifici Històric reflecteix clarament les teories que Rogent defensava sobre el que havia de ser l’arquitectura: seguint les idees del teòric italià F. Milizia, l’arquitectura era fonamentalment expressiva, és a dir, havia d’expressar uns continguts. Amb aquesta finalitat, Rogent recorre, en el seu projecte de la Universitat de Barcelona, a una arquitectura eclèctica que cerca les millors solucions en les formes del passat a través de l’ús simultani d’elements corresponents a diferents estils històrics (romànic, mudèjar, gòtic, etc.).

Amb la idea de fer una arquitectura expressiva, en el projecte de la Universitat de Barcelona Rogent cerca deliberadament de mostrar quina part de l’edifici és la més important tant per a la vida acadèmica com des del punt de vista simbòlic, i a partir d’aquí ordena la resta de la composició.

Així, tota la composició arquitectònica es desenvolupa al voltant d’un centre neuràlgic: el Paranimf. Segons Rogent, al Paranimf és on té lloc l’única activitat que singularitza el més alt nivell del saber d’una universitat —l’atorgament del grau—, el qual es diferencia d’altres activitats comunes (a totes les facultats) i simbolitza tots els interessos de la institució. Simbolitza “la idea d’universitat”. En aquest cos central se situa també l’entrada principal de l’edifici i el majestuós vestíbul.

Rogent situa el Paranimf no només en el centre de tota la construcció, sinó també com a element d’unió de les dues parts en què es desenvolupa aquesta, és a dir, en el centre de l’eix transversal segons el qual s’articula tot l’edifici: a un costat, l’edifici de Lletres, i a l’altre, el de Ciències. Dues parts iguals i simètriques que, unides a la planta baixa a través d’una llarga galeria d’arcades, s’articulen a banda i banda del cos central.

Cada una d’aquestes parts es vertebra al voltant d’un pati de porxos que es repeteix a la planta baixa i a la planta primera. En el primer projecte que Rogent presenta els porxos només estan plantejats per a la planta baixa i amb arcs sobre pilars. Aquesta solució, molt en consonància amb el Rundbogenstil alemany que tant va inspirar Rogent, va ser modificada per la idea definitiva dels dos pisos d’alçada i columnes en lloc de pilars.

Va adoptar també molt escrupolosament les idees del teòric italià Milizia, que tant el va influenciar i que defensava que una universitat havia de contenir necessàriament els elements següents: l’organització al voltant d’un pati amb porxos, torres laterals, una torre del rellotge, disposició d’aules a la planta baixa i altres dependències més institucionals a la superior, i una plaça al davant de l’edifici.

Efectivament, tots aquests elements apareixen a l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, tot i que algunes decisions varien molt al llarg dels diferents projectes que Rogent presenta, com per exemple la torre horària, que al principi havia d’estar situada en el centre de la façana coronant el cos central. Finalment, el rellotge i el campanar de ferro s’instal·len el 1881 a la torre del Pati de Lletres.

Pel que fa a la façana, es planteja a partir de dos punts estratègics —cos central i torres laterals—, units per dos cossos horitzontals d’aparença sòlida i massissa, alleugerits, però, per una successió contínua d’obertures en arcs rodons, seguint l’estil alemany.

Un any després de col·locar la primera pedra de l’edifici (1863), s’inicien els treballs artístics i decoratius subordinats al programa arquitectònic general, i es crea un taller d’escultura que s’instal·la en el mateix recinte universitari, en el qual treballen artistes i artesans.

El programa decoratiu de l’Edifici Històric és un element molt important que cal tenir en compte, ja que, tot i subordinat a l’esquema arquitectònic, havia de reforçar la ideologia i el simbolisme que la construcció havia de mostrar.

Cal destacar finalment, els jardins a través dels quals s’obre l’edifici cap a la part posterior i els laterals, envoltant, així, tota l’estructura en U de la construcció, tret de la façana. La reixa que tanca el jardí fou projectada per Rogent, però va ser col·locada entre el 1892 i el 1893, quan Rogent ja havia cessat des de feia temps (1889) en el seu càrrec de director de les obres. Posteriorment, els jardins van ser condicionats en el període en què la Universitat de Barcelona gaudí d’un Estatut d’autonomia durant la Segona República.