La ciutat antiga i les muralles
El progressiu i intens procés d’industrialització que experimentà Barcelona al llarg de tot el segle XIX fou un factor clau en la definició de l’urbanisme modern de la ciutat.
El nucli antic que es desenvolupava encara dins el recinte emmurallat medieval es va anar omplint de fàbriques, moltes de les quals ocupaven els grans solars de convents que quedaven lliures a conseqüència del procés de desamortització eclesiàstica.
Més informació
Aviat, però, aquest espai intramuralles va quedar petit i es va fer necessari instal·lar nous establiments industrials fora del recinte antic, concretament als pobles agrícoles del pla de Barcelona (Gràcia, Sants, Sant Martí de Provençals i Sant Andreu), els quals van conèixer un creixement important per l’efecte de la urbanització (habitatges obrers) desenvolupada al voltant de les fàbriques. Al final del segle XIX aquestes viles, amb una població tan important com la de la mateixa ciutat, van quedar integrades a aquesta.
Des dels darrers anys del segle XVIII i al llarg de tot el segle XIX, es promocionen intervencions de reforma al nucli antic: s’obren carrers nous (carrer de Jaume I, carrer de Ferran, carrer de la Princesa), es creen places (plaça Reial), es construeixen mercats (Concepció, Boqueria, Born), i la Ciutadella s’enderroca el 1869 i es converteix en parc, on tindrà lloc l’Exposició Universal de 1888.
Les reivindicacions populars així com les necessitats expansives de la ciutat van empènyer el Govern central, de caràcter progressista, a autoritzar l’enderrocament de les muralles, que es va dur a terme entre el 1854 i el 1856. El nivell demogràfic de la població que vivia dins les muralles de la ciutat havia augmentat tan significativament al llarg del segon quart del segle XIX que la situació va menar els habitants a demanar que tiressin a terra les muralles. Pere Felip Monlau va escriure l’any 1841 un article en què, sota el títol «¡Abajo las murallas!», defensava aquesta opció al·legant arguments higiènics i urbanístics.
