Versió per a imprimir
Lydia Sánchez
Departament de Biblioteconomia, Documentació i Comunicació Audiovisual
Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals
Universitat de Barcelona
Disinformation and «fake news»: final report: eighth report of session 2017-19 (2019). House of Commons. Digital, Culture, Media and Sport Committee. London: House of Commons. 109 p. Disponible a: <https://publications.parliament.uk/pa/cm201719/cmselect/cmcumeds/1791/1791.pdf>. [Consulta: 09/01/2020].
A multi-dimensional approach to disinformation: report of the indepedent High level Group on fake news and online disinformation (2018). European Commission. Luxembourg: Publications Office of the European Union. 39 p. ISBN 978-92-79-80419-9. Disponible a: <https://ec.europa.eu/digital-single-market/en/news/final-report-high-level-expert-group-fake-news-and-online-disinformation>. [Consulta: 09/01/2020].
Una de les principals preocupacions dels científics socials de la primera meitat del segle XX va ser la dels suposats efectes perjudicials dels mitjans de comunicació de masses a les societats democràtiques. Alguns veien en els mitjans una força destructora de la cultura (Leavis, 1930), d’altres incidien en les terribles conseqüències de la propaganda política a través de canals de difusió massius (Lasswell, 1927, 1934; Lippman, 1922), d’altres en l’ús dels mitjans per part de l’elit política i econòmica per mantenir el seu estatus (Adorno i Horkheimer, 1972). Fins i tot aquells científics les recerques dels quals semblaven indicar que els mitjans no tenien tanta influència com se suposava van dedicar els seus esforços a estudiar la incidència dels continguts mediàtics en la societat i la democràcia (Lazarsfeld, 1944). Certament, l’estudi dels efectes dels mitjans ha dominat la recerca en comunicació durant dècades, i ha estat objecte d’interès d’administracions i governs.
Gairebé un segle després, científics, polítics, educadors i institucions segueixen preocupats per aquests efectes, i posa aquesta vegada el focus en els mitjans digitals. Les noves tecnologies de la comunicació i de la informació han propiciat maneres de producció, distribució, ús i consum de continguts que han fet saltar les alarmes. Els mitjans digitals sembla que tenen efectes perjudicials per al benestar dels individus, com també per al mateix sistema democràtic (Sunstein, 2017). Als nous mitjans se’ls atribueix des de l’increment de malalties mentals en la població jove, el dèficit d’atenció en nens, l’aïllament social, l’afebliment de l’esfera pública, la polarització ideològica (Prior, 2007), l’augment del populisme, el consum esbiaixat d’informació (Lewandowsky, Ecker, Cook, 2017), la creació de bombolles informatives (Parisier, 2011), el consum acrític de continguts (Bennett, Iyengar, 2008; Iyengar, Hahn, 2009), la manca de debat racional sobre les qüestions públiques, etc. La situació sembla tan alarmant que alguns caracteritzen aquesta època com l’era de l’Anti-Il·lustració (Froehlich, 2017).
Aquest és el context en el qual s’inscriuen els dos informes, als quals fa al·lusió aquest escrit. En ambdós informes s’entén per desinformació tota forma de contingut fals, imprecís, enganyós, que es produeix intencionadament per causar dany o obtenir un benefici polític, personal o econòmic. Les fake news són, per tant, només una forma de desinformació, essent aquest fenomen més ampli i complex.
Informe de la Comissió Europea
L’any 2018, la Comissió Europea va crear un grup d’experts amb la finalitat d’establir directrius per contrarestar la desinformació en línia. El grup d’experts estava format per 39 membres amb diferents perfils: periodistes, acadèmics, representants de mitjans de comunicació, d’organitzacions de verificació de dades, de plataformes en línia, i també membres de la societat civil.
A l’informe final es concreten bones pràctiques que faciliten la creació d’iniciatives polítiques per evitar la desinformació digital. Per això es proposa crear una xarxa de centres independents dedicats a la recerca de la desinformació (European Centres for Research on Disinformation). Se subratlla que es tracta d’un problema polièdric per al qual no hi ha solucions simples, i que s’han de prendre mesures tant a curt com a llarg termini que impliquin els diferents agents interessats (mitjans, plataformes digitals, autoritats públiques, la Comissió Europea, els diferents estats membres, la societat civil, etc.). Mesures que, en qualsevol cas, han de preservar la llibertat d’expressió i d’opinió, i el pluralisme mediàtic.
A l’informe s’adopta una perspectiva multidimensional i holística basada en cinc pilars: augmentar la transparència de les notícies en línia, promoure l’educació mediàtica, desenvolupar eines que ajudin usuaris i professionals a abordar i detectar casos de desinformació, salvaguardar la diversitat i sostenibilitat del sistema mediàtic de notícies europeu, i promoure la recerca sobre l’impacte d’aquest fenomen a Europa per poder avaluar l’efectivitat de les mesures adoptades. S’emfatitza també la necessària col·laboració entre tots els agents implicats.
Entre les mesures a curt termini, l’informe recomana crear una coalició que representi les plataformes digitals, els mitjans, i experts en verificació de dades, amb la finalitat de crear un codi de bones pràctiques i implementar-lo. També s’insta a la participació d’aquests agents als European Centres for Research on Disinformation. Entre les mesures a llarg termini s’aconsella, per exemple, fomentar l’educació mediàtica dels ciutadans i el periodisme de qualitat, evitar interferir en les línies editorials dels mitjans, donar suport econòmic a les activitats que millorin un ecosistema mediàtic plural, o col·laborar amb els investigadors.
Informe de la House of Commons
Posteriorment a l’informe de la Comissió Europea, la House of Commons va ordenar a un comitè (Digital, Culture, Media and Sport Committee) que realitzés una investigació sobre el fenomen de la desinformació. Es va convidar representants electes d’altres països a participar-hi per tal d’analitzar la desinformació en l’àmbit internacional. Durant 18 mesos el Comitè va reunir evidència i documentació aportada per ciutadans i pels representants internacionals.
A l’informe final realitzat l’any 2019, s’assumeix que els mitjans digitals faciliten la creació, distribució i consum de continguts desinformatius. Davant d’aquesta situació, el Comitè encarregat de la seva elaboració creu necessari implementar un seguit de mesures que evitin els efectes perjudicials de la desinformació sobre l’esfera pública digital. En general, les mesures proposades persegueixen regular plataformes com ara Facebook, Google o Twitter, implementant lleis que protegeixin les dades dels usuaris (incloses les dades inferides), impedeixin la creació de grans monopolis i la competència deslleial, obliguin les companyies a una conducta transparent i ètica (per exemple, respecte dels algoritmes utilitzats o respecte dels seus ingressos a partir de la publicitat), i es combatin els continguts nocius o il·legals. S’apel·la a la responsabilitat d’aquestes companyies implementant un codi ètic a través d’un òrgan regulador independent amb poder sancionador (Information Commissioner’s Office, ICO). També se subratlla la necessitat de regular les campanyes polítiques digitals, vigilar per la transparència de la propaganda política, i donar més poder a les Comissions Electorals per tal que puguin actuar en contra de campanyes polítiques il·legals. Es proposa, a més, que els partits polítics col·laborin amb la Comissió Electoral i amb l’ICO.
A l’informe també se subratlla la necessitat de convertir la competència digital en un dels pilars de l’educació, de manera que els ciutadans coneguin quines són les conseqüències de compartir dades personals, els seus drets respecte de la qüestió de la privacitat, les maneres d’interactuar constructivament amb els mitjans socials, què és contingut de qualitat, o quines són les pràctiques nocives d’aquestes companyies.
Resumint, ambdós informes insisteixen en la necessitat d’establir regles i pautes de conducta per als mitjans digitals que assegurin un comportament professional, com també en la necessitat de dotar la ciutadania de coneixements que permetin fer un ús adequat dels mitjans. Es tracta d’un tema complex per al qual es requereixen mesures de naturalesa diversa. No deixa de ser paradoxal que, a l’era de la informació i la comunicació, ens sentim amenaçats per uns mitjans que haurien de ser el pilar de les societats democràtiques i del benestar dels seus ciutadans. El problema no és pas nou i, en el fons, sabem com abordar-lo: voluntat política, regulació, codi ètic, educació, recerca. La informació és massa valuosa com per deixar-la a mans dels interessos del mercat o partidistes. Com tot bé social que afecta drets i deures fonamentals, requereix un escrupolós tractament per part de professionals i institucions. No hi ha democràcia sense ciutadans ben informats, i no hi ha ciutadans ben informats sense continguts veritables. A l’arrel de la desinformació està la manca de veritat, propietat que tenen els continguts en virtut de mantenir una relació de falta de correspondència amb la realitat. Els partidaris de la postveritat ens han intentat convèncer que la veritat no existeix, i ara patim les conseqüències d’aquesta impostura (Sokal i Bricmont, 1998).
Referències
Adorno, Theodor W.; Horkheimer, Max (1972). Dialectic of Enlightenment. New York: Herder and Herder.
Bennet, W. Lance; Iyengar, Shanto (2008). «A new era of minimal effects? The changing foundations of political communication». Journal of communication, vol. 58, no. 4 (December), p. 707-731.
Froehlich, Thomas J. (2017): «A not-so-brief account of current information ethics: the ethics of ignorance, missing information, misinformation, disinformation and other forms of deception or incompetence». BiD: textos universitaris de biblioteconomia i documentació, núm. 39 (desembre).
Iyengar, Shanto; Hahn, Kyu S (2009). «Red media, blue media: evidence of ideological selectivity in media use». Journal of communication, vol. 59, no. 1 (March), p.19-39.
Lasswell, Harold D. (1927): «The Theory of political propaganda». American political science review, vol. 21, no. 3 (August), p. 627-631.
Lasswell, Harold D. (1934). World politics and personal insecurity. New York: McGraw-Hill.
Lazarsfeld, Paul F. (1944). «The election is over». Public opinion quarterly, vol. 8, no. 3 (fall), p. 317-330.
Leavis, F. R. (1930). Mass civilization and minority culture. Cambridge: Minority Press.
Lewandowsky, Stephan; Ecker, Ullrich K. H.; Cook, John (2017): «Beyond misinformation: understanding and coping with the “Post-Truth” Era». Journal of applied research in memory and cognition, vol. 6, no. 4 (December), p. 353-369.
Lippmann, Walter (1922). Public opinion. New York: Macmillan.
Pariser, Eli (2011). The filter bubble: what the Internet is hiding from you. New York: Penguin Press.
Prior, Markus (2007). Post-broadcast democracy: how media choice increases inequality in political involvement and polarizes elections. New York. Cambridge University Press.
Sokal, Alan; Bricmont, Jean (1998). Intellectual impostures: postmodern philosopher´s abuse of science. London: Profile Books.
Sunstein, Cass R. (2017): #Republic: divided democracy in the age of social media. Princeton: Princeton University Press.
