patrimoni digital

En una era marcada per l’abundància i la immediatesa, l’informe Vanishing Culture, compilat per Luca Messarra, Chris Freeland i Juliya Ziskina, ens recorda una veritat inquietant: allò que sembla immutable, ja sigui a la xarxa o en els formats tradicionals, pot esvair-se fàcilment. I és que, malgrat que puguem pensar que els recursos digitals són eterns i inesgotables, la seva naturalesa intrínseca els fa molt fràgils, i aquesta vulnerabilitat amenaça amb esborrar fragments significatius de la nostra història cultural. 

L’informe ens fa reflexionar sobre la responsabilitat que tenim en la construcció d’un futur on el passat no caigui en l’oblit. Curiosament, fins i tot l’estètica pixelada del document reforça aquest missatge. Aquesta estètica retro no només evoca, amb una certa nostàlgia, la idea de programari obsolet i perdut, sinó que il·lustra també la transformació dels suports on hem dipositat la memòria col·lectiva al llarg de la història: de l’argila al pergamí, d’aquest al paper i, ara, al píxel. Ara bé, aquest canvi de suports és més que un canvi tecnològic: implica una profunda transformació en la manera com preservem i accedim al coneixement. L’informe, aleshores, ens proposa un exercici d’arqueologia digital i ens convida a redescobrir la importància d’aquells elements del passat digital que, tot i semblar insignificants a primera vista, configuren una part fonamental del nostre llegat tecnològic i cultural. 

Estructurat en dues parts, a més d’un prefaci (p. 1–2) i una secció de línies de recerca futura (p. 127–128), el document examina la problemàtica des de diverses perspectives. La primera part, centrada en la preservació dels suports i de la memòria pública, analitza la transició del model de propietat al de llicències i estríming. En el context de la nova economia capitalista, posseir un producte ha esdevingut una idea gairebé antiquada. Ara prima l’accés a un servei. Aquest canvi, impulsat per interessos corporatius, té conseqüències profundes: no només amenaça el dret a posseir i preservar la cultura, sinó que, a més, posa el patrimoni cultural col·lectiu a mercè de les plataformes digitals i dels seus algoritmes de recomanació, no sempre neutrals. 

Aquesta part presenta dades preocupants sobre la pèrdua de contingut web i la progressiva desaparició de programari i jocs històrics. I dona una dada dramàtica: gairebé el 90% dels jocs anteriors al 2010 són avui inaccessibles sense recórrer a la pirateria o a mercats de segona mà (p. 20), cosa que dificulta la recerca i el gaudi d’aquest patrimoni digital. L’informe, lluny de simplificar la pèrdua de cultura digital amb una única etiqueta, l’aborda des de diverses perspectives, emprant termes com ara vanishing culture (cultura esvaïdora, p. 2) per emmarcar el problema global; web vanishing (desaparició de llocs web, p. 13) per referir-se específicament a la pèrdua de contingut web; endangered URLs (URLs en perill, p. 20) per alertar sobre la precarietat de les pàgines no arxivades; i commercial unavailability (indisponibilitat comercial, p. 25) per destacar el paper de la indústria en la desaparició de videojocs. Aquesta varietat terminològica reflecteix la complexitat del fenomen i la necessitat d’abordar-lo des de diversos angles. Sense una acció decidida per part d’individus, institucions i legisladors, adverteix l’informe, aquesta fragmentació digital conduirà a la pèrdua irremissible de grans parts de la nostra història cultural (p. 29–31). 

La segona part de l’informe, articulada en un seguit d’assajos, pren un caire més personal. Diversos especialistes en preservació hi comparteixen experiències i reflexions sobre la pèrdua i la salvaguarda del patrimoni cultural, en una àmplia varietat de formats i suports, com ara llibres oblidats (p. 37–39), filmines educatives (p. 84–87), publicacions en mitjans socials (p. 103–106) o targetes perforades per teixir (p. 110–116). Aquestes històries donen un rostre humà a la problemàtica i la connecten amb el nostre dia a dia. Resulta especialment colpidora la reflexió de Katie Livingston sobre la preservació dels llibres de cuina (p. 47–50), que revela com aquests objectes, aparentment banals, poden esdevenir una finestra oberta a la història i la identitat de les comunitats. En conjunt, aquests assajos ens recorden que la preservació no és només una qüestió de dades i tecnologies, sinó també de persones, records i emocions. 

L’informe no es limita a diagnosticar i descriure el problema, sinó que alhora proposa solucions. Subratlla la importància dels arxius digitals, com ara l’Internet Archive, que, tot i les seves limitacions, esdevé un bastió contra la desaparició del patrimoni digital. El ciberatac que va patir aquesta biblioteca digital l’octubre de 2024, durant l’elaboració d’aquest informe (com s’explica al pròleg), demostra la vulnerabilitat d’aquestes institucions i la necessitat urgent de protegir-les. A més, el document arriba en un moment clau: aquestes amenaces digitals evolucionen constantment i ja no tenen prou de bloquejar l’accés a la informació, sinó que, a sobre, ataquen els sistemes que en permeten la preservació. Això obre un nou front en la batalla per la salvaguarda de la cultura. 

Es posa èmfasi, a més, en la importància de la legislació i la regulació, tot encoratjant la ciutadania a participar activament en la preservació. Donar suport als arxius públics (p. 29) i publicar les pròpies obres amb llicències Creative Commons (p. 31), com s’ha fet amb aquest mateix informe, són dues maneres de contribuir a la salvaguarda del patrimoni cultural. Cal destacar que, tal com apunta l’apartat sobre línies de recerca futura (p. 127–128), la magnitud de la pèrdua cultural, tant física com digital, encara no s’ha quantificat del tot. Fa falta investigar més per comprendre l’impacte de la manca de polítiques de preservació digital a gran escala en biblioteques, arxius i altres institucions, i aquestes pàgines ofereixen idees per a la futura recerca. 

Per als professionals de l’arxivística i la preservació digital, Vanishing Culture és una lectura imprescindible que ofereix informació valuosa i idees per a la reflexió. Deixa prou clar que, preservar la cultura va més enllà de digitalitzar sense més ni més; requereix un enfocament més ampli que tingui en compte el context, l’accés, la interpretació i el valor del contingut digital. No podem permetre que la nostra història digital es dilueixi en un oceà de dades oblidades o desorganitzades. 

Aquest informe és, en definitiva, un toc d’atenció sobre el futur de la memòria col·lectiva. És una lectura essencial per a tothom qui es preocupi per la cultura, la història i el coneixement en l’era digital. Què volem llegar, doncs, a les generacions futures? És probable que tot allò que considerem essencial per a la humanitat acabi trobant el seu camí cap a la posteritat. 

Però potser també cal assumir que la pèrdua, l’oblit i la reinvenció són part inherent del cicle vital de la cultura. Tal com va declarar Pierre Boulez, amb la seva habitual contundència, reivindicant el present i qüestionant el pes del passat: «Vivim en un segle de biblioteques, ofegats sota muntanyes de documents. […] Denuncien els talibans per destruir-ho tot, però es destrueixen civilitzacions per poder seguir endavant». Potser la clau, llavors, no rau únicament en acumular i preservar, sinó també en aprendre a deixar anar, perquè allò nou floreixi de les restes del que ha desaparegut. 

© Imatge inicial de 52Hertz a Pixabay