Versió per a imprimir
Universitat de Barcelona
Matthew Long and, Roger C. Schonfeld (2014). Supporting the changing research practices of art historians. Disponible a: http://www.sr.ithaka.org/sites/default/files/reports/SR_Support-Changing... [Consulta: 26/09/2014]
Escriu Johanna Drucker, una de les grans especialistes en la recerca a l'àmbit de les humanitats a l'entorn digital: "El disseny de recursos digitals per a la investigació acadèmica en les Humanitats no és una tasca tècnica, sinó una responsabilitat intel·lectual"i. Entenem el repte. Potser podem començar per mirar-nos amb lupa les diferències reals en els mètodes de treball dels historiadors de l'art i quins suports els estem oferint des de les nostres biblioteques, per exemple. L'art, la seva història, presenta reptes diferents i per tan caldran solucions diferenciades.
Comentava en una trobada amb investigadors fa uns dies que sempre que pensem en les humanitats, en general, ens ve al cap la idea de l'investigador com un ésser solitari, gairebé aïllat, a la descoberta de la seva parcel·la de coneixement amagada, única, particular, per descobrir. No és del tot cert, però s'apropa. Jo mateix he insistit en aquest clixé més d'un cop en altres ressenyes. L'art, i més concretament la seva vessant històrica, no s'escapa d'aquesta idea. En un entorn cada cop més digital i globalitzat, com s'ho han de fer els professionals de la informació per apropar-se als investigadors d'aquest camp, per tal de detectar necessitats?. Són tants i tant diferents els mètodes de treball dels investigadors?. Hi ha tantes històries de l'art com a historiadors i crítics?
Un exemple una mica ximple: en té prou l'estudiós amb la millor de les reproduccions digitals del seu objecte artístic d'estudi i o necessita veure'l d'aprop, gairebé tocar-lo?. Una proposta d'estudi a tenir molt present és la que ens ofereix l'informe que us presentem: "Supporting the changing research practices of art historians". El treball és un altre intent d'aproximació a la realitat de la recerca en diferents àmbits científics i a les metodologies d'investigació emprades. Surt de la llista de projectes finançats per Ithaka S+R amb el suport econòmic de dues organitzacions de l'àmbit de l'art, el mecenatge i la recerca privades prou conegudes: Getty Foundation i la Samuel H. Kress Foundation. L'informe ha estat elaborat per dos reconeguts especialistes en la matèria: Matthew Long i Roger C. Schonfeld i va ser publicat el 14 d'abril del 2014.
Ja havíem parlat d' un altre treball anterior avalat per Ithaka S+R (Research Support Services Program). De fet aquest és el tercer informe que es presenta. Els anteriors es van centrar en la química i en la història. Es podia pensar que amb l'anterior estudi centrat en la història i la seva metodologia, la història de l'art podia ‘donar-se' inclosa, però en la nostra opinió dos motius obliguen a separar l'història de l'art de la història en general: les particularitats metodològiques de la investigació en l'àmbit artístic i l'objecte artístic en sí mateix, l'obra d'art, com a eix de treball dels historiadors i dels crítics de l'art.
L'informe i les seves conclusions parteixen de les entrevistes realitzades a més de 70 destacats crítics, conservadors de museus, bibliotecaris i especialment historiadors de l'art. Quedi clar que la selecció dels especialistes parteix única i exclusivament de l'entorn nord-americà. I no és del tot circumstancial, com expliquen els propis autors.
L'objectiu és elemental: fer una radiografia de com i on es mouen els investigadors, com han variat els mètodes de treball amb internet. Aquest examen hauria de fer reflexionar a bibliotecaris, productor i/o editors visuals, si estem donant resposta a les necessitats reals i si som conscients dels límits amb els que es troben els historiadors. Calia examinar els processos de treball, i Long i Schonfeld l'han fet, detectant problemes amb l'ús de les fonts primàries però també amb les secundàries, en els propis hàbits de publicació, en l'adaptació dels investigadors a l'entorn digital (els autors insisteixen que l'impacte de la tecnologia en aquest àmbit és a la vegada el repte i la clau de les respostes futures).
A qui va destinat, doncs?: Com ja heu pogut veure principalment als centres de recerca, acadèmics i universitaris però també projectes d'art en xarxa, biblioteques, galeries i museus. Els autors mencionen sovint als productors comercials i editors (bases de dades bibliogràfiques, iconogràfiques, textuals, etc) en la mida que han de donar resposta als requeriments detectats.
Del treball voldria destacar en cinc àrees clau, des del meu punt de vista bàsiques:
a/ comunitats acadèmiques a la xarxa i interconnectades
b/ l'eminent aparició d'una història de l'art ‘digital' (no confondre amb l'art nascut digitalment, sinó a les eines documentals sorgides o difoses a internet) ;
c/ les limitacions dels portals especialitzats en art i la falta de relació entre els diferents projectes i les fonts primàries (ja siguin objectes d'art o material d'arxiu). Limitacions constatables a d'altres àmbits com ara la filologia, la història o la filosofia;
d/els problemes derivats de la gestió d'imatges d'art que han d'administrar els especialistes;
e/ finalment, i com és habitual en aquests treballs d'Ithaka els estudiants de postgrau i el seu nivell d'ús i de coneixement de les eines al seu abast, baix, com es constata al treball.
La pròpia exposició del treball i la seva estructura fan la seva lectura amena (no sempre és així, com ja sabem). Us aconsello d'entrada fer una ullada als ‘motius' de l'estudi i a la descripció dels seus objectius bàsics: la diversitat de mètodes d'investigació detectats, la continuïtat en els treballs de recerca estudiats, l'objecte artístic com a font primària d'estudi, la gran varietat de materials que configuren les bases d'estudi (pensem per exemple en materials com ara els diaris o les anotacions dels artistes), la forma de l'objecte artístic, la relació de l'historiador de l'art o el crític amb les seves fonts d'estudi necessàries, també la relació entre la metodologia i la tècnica artística, la importància de les entrevistes amb els creadors com a fonts d'estudi i un llarg etcètera d'observacions que acabem amb l'impacte de la història de l'art nascut digital. Crida l'atenció en la seva presentació el reconeixement dels autors a la limitació que imposa en l'art contemporani les lleis de propietat intel·lectuals i els drets d'autor. És un escull a salvar.
Seleccionem algunes de les conclusions del treball. Noteu que tal i com està estructurat l'informe a cada conclusió li correspon una o més oportunitats de millora i moltes recomanacions específiques:
I. Els historiadors d'art ja estan aplicant la tecnologia per la seva investigació amb moltes eines però de formes poc normalitzades o més aviat poc homogènies. Milers de recursos que es multipliquen per separat i que rarament interaccionen en són una prova.
II. La planificació a nivell institucional de vegades passa per alt les oportunitats de millora i no atorga prou pres als serveis de suport per als estudiosos.
III. Els historiadors de l'art necessiten millors eines per descobrir els objectes d'art i els artistes que en definitiva són l'eix del seu treball I la seva investigació.
IV. Els estudiosos necessiten millors habilitats i eines d'investigació especialment en el treball de les imatges i la fotografia digital.
V. Els estudiants tenen un coneixement limitat dels mètodes d'investigació i de les oportunitats que ofereix el treball en xarxa.
Dins d'aquestes cinc àrees, l'informe deixa clar que les necessitats dels historiadors de l'art es poden satisfer amb èxit mitjançant el treball col·laboratiu de moltes organitzacions de suport. Les conclusions suggereixen diverses oportunitats perquè aquestes organitzacions desenvolupin nous fons, serveis, eines i iniciatives que tindrien repercussions de gran abast sobre la disciplina mateixa. Fixeu-vos que de fet és el mateix discurs que trobem en d'altres treballs anteriors: cal sumar esforços i normalitzar-los per obtenir beneficis comuns.
Deixeu-me acabar amb una cita i una recomanació final. La cita és de Juan Antonio Ramírez i va ser escrita l'any 1998ii: «Está por ver, en fin, lo que el colectivo profesional de los críticos e historiadores del arte hará en los próximos años si se cumplen las promesas de la galaxia Internet [...] Una interesante aventura intelectual y un gran desafío se abre ante las nuevas generaciones de analistas y estudiosos de las artes: demostrar las posibilidades de los nuevos recursos técnicos para desplegar un pensamiento no banal». La recomanació a tots aquells que esteu interessats en les humanitats és el treball monogràfic aparegut a la revista Janus aquest mateix any i que prova de definir i contextualitzar els entorns digitals a les humanitats i als nostres centres de recerca. Es tracta de: Humanidades Digitales: una aproximación transdisciplinariii, treball coordinat per Álvaro Baraibar.
i.«Blind Spots. The Humanist must plan their digital future», The Chronical Review, vol. 55is. 30, 2009
ii. Historia y Crítica de Arte: fallas y fallos, Lanzarote, Fundación César Manrique, 1998
iii. http://www.janusdigital.es/fa/4656756780959093003595388/anexo2janus_completo_pub.pdf
