Versió per a imprimir
Cristóbal Urbano
Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals
Universitat de Barcelona (UB)
Elliott, Tracey (dir.) (2022). Combatting predatory academic journals and conferences. Working Group: Abdullah Shams Bin Tariq, Susan Veldsman, Asfawossen Asrat Kassaye, Enrico M. Bucci, Ana María Cetto, Victorien Dougnon, Stefan Eriksson, Lai-Meng Looi, Shaher Momani, Diane Negra, Rabab Ahmed Rashwan, Marcos Regis da Silva. [Washington, DC]: InterAcademy Partnership (IAP). 125 p. ISBN 978-1-7330379-3-8. Disponible a: <https://www.interacademies.org/publication/predatory-practices-report-English>. [Resum en castellà a: https://www.interacademies.org/publication/predatory-practices-summary-Spanish]. [Consulta: 15/09/2022].
Després de molts anys de manca de protagonisme de les organitzacions internacionals de governança de la ciència (Unesco, International Science Council [ISC], Committee on Publication Ethics [COPE], etc.) en el debat i el combat de les publicacions depredadores, des de 2019 s’observa una major preocupació per donar un enfocament més sistèmic com a resposta al problema de les revistes i congressos depredadors, en els quals es pot publicar gairebé qualsevol cosa a canvi del pagament corresponent. Un exemple d’això seria el COPE discussion document: predatory publishing (2019), que posa de manifest aquesta implicació, al mateix temps que visualitza el retard amb què es va abordar aquest enfocament més institucional. Des que el 2010 Jeffrey Beall1 va encunyar el terme predatory open-access publishers la comunitat acadèmica i els investigadors dedicats a l’estudi de la comunicació científica han prestat molta més atenció que les organitzacions internacionals a un tema que ha estat, i segueix sent, conflictiu en el context de debat sobre el futur de l’accés obert.
Per això ens hem de felicitar perquè la InterAcademy Partnership (IAP), organització que opera com a xarxa mundial de més de 140 acadèmies de ciències, enginyeria i medicina, hagi intervingut. El 2020 la IAP va posar en marxa aquest estudi de dos anys de durada els objectius del qual eren millorar la comprensió de les revistes i els congressos depredadors, la seva prevalença i impacte, els factors que els alimenten i les formes eficaces de combatre’ls. És a dir, identificar intervencions practicables i eficaces que poguessin frenar i ajudar a combatre el preocupant augment de les revistes i els congressos depredadors, com també oferir recomanacions a les principals comunitats interessades en aquest sentit. Es tracta d’un estudi encarregat per la IAP, les recomanacions de la qual es consideren opinions de l’equip de treball i que, de moment, no han derivat en l’aprovació de cap statement oficial de la IAP per fixar la seva posició.
Si bé en el títol de l’informe podem veure que es pretén lluitar contra les revistes i congressos acadèmics depredadors, una de les seves principals aportacions és la constatació de la necessitat de superar el clixé que representa l’adjectiu «depredador/a» aplicat a editorials, revistes o congressos, i reflexionar sobre el concepte i abast d’aquest terme. Durant tot el treball, es percep clarament la necessitat d’obrir el focus de l’anàlisi per reflectir un ventall de disfuncions i males pràctiques editorials, o d’organització de reunions científiques, que superen els límits del terme predatory en el sentit inicial que el va encunyar Beall.
Cal que recordem que es tracta d’un qualificatiu d’èxit amb el qual Beall va aconseguir posar el focus sobre els predatory open-access publishers, en referència a editorials open access (OA) de nou encuny amb un model de negoci basat en els APC (article processing charges) i que van anar apareixent sota l’empremta de casos d’èxit i solvència editorial com ara BioMed Central el 2002 o PLOS el 2003. Ara bé, a diferència d’aquests casos nascuts en països desenvolupats i que es van considerar legítims, les publicacions a las quals es feia referència amb el qualificatiu predatory es caracteritzaven per la seva baixa qualitat i les seves pràctiques poc ètiques, si no fraudulentes. Beall va constatar un gran creixement de nous editors, sense cap tradició, amb equips editorials sense reconeixement científic i que no garantien una revisió rigorosa per peer-review; editors que sota l’impuls del model del gold OA van veure l’oportunitat de negoci en els APC. La «presa a caçar» que va justificar l’ús del qualificatiu predatory es corresponia amb aquells autors pressionats per publicar amb rapidesa, disposats a pagar una quantitat relativament petita, sense prendre en consideració la qualitat de les revistes, ja fos per desconeixement o per voluntat conscient de publicar costés el que costés.
Per contra, l’informe de la IAP posa negre sobre blanc sobre que les pràctiques fraudulentes que Beall va qualificar com a «depredadores» –amb un biaix negatiu cap a tot el moviment d’accés obert amb gust a prejudici (Beall, 2013), cal dir-ho– són una manifestació més, però no l’única, dels problemes d’integritat i eficàcia que presenta el sistema de comunicació científica. Es tracta d’un ventall de problemes aguditzats en els nostres dies, però que sota circumstàncies diferents es remunten com a mínim als anys trenta del segle XX. Sense anar més lluny, podem recordar que la «crisi» de les revistes científiques ja era un tema de debat entre els investigadors d’aquella època, un problema que John Desmond Bernal va saber posar de relleu amb tota cruesa a la seva obra The social function of science: «the very bulk of scientific publications is itself delusive. It is of very unequal value; a large proportion of it, possibly as much as three-quarters, does not deserve to be published at all, and is only published for economic considerations which have nothing to do with the real interests of science.» (Bernal, 1939, p. 118).
Ara bé, especialment des de principi del segle XXI s’ha produït una acceleració del panorama canviant de la ciència, amb l’aparició de nous actors en l’ecosistema de comunicació i registre documental del coneixement, com també noves disfuncions pròpies d’una època de creixement espectacular del nombre d’investigadors i de publicacions al món. Les declaracions sobre accés obert de Budapest, Bethesda i Berlín dels anys 2002 i 2003 es podrien considerar tant causa com conseqüència d’aquella acceleració. Aquests canvis són el resultat de la transformació digital que viu la ciència i que ha provocat que moltes institucions i empreses editores clàssiques cerquin models de negoci nous per trobar el seu lloc en el nou escenari de l’accés obert, i que ho facin en competència amb una gran diversitat de nous actors, alguns dels quals també tenen una descarnada orientació comercial.
Tal com destaca l’informe de la IAP, totes aquestes transformacions no estan exemptes de riscos per a la integritat de la ciència. La inflació de revistes i reunions científiques, la insuficiència de recursos per al correcte funcionament dels sistemes de peer-review, la priorització del benefici econòmic davant dels valors de la ciència basats en el bé comú, quan es combinen amb sistemes d’avaluació dels investigadors que estimulen la quantitat sobre la qualitat de les publicacions, així com l’ús descontextualitzat i poc responsable de mètriques, són, com diu el capítol 5 de l’informe, «The systemic drivers of predatory practices». És a dir, són el brou de cultiu per a tot un espectre de pràctiques editorials i d’organització de congressos que van de les formalment i funcionalment deficients fins a les decididament fraudulentes, passant per les èticament qüestionables. De forma reiterada a l’informe s’afirma que el risc d’aquestes pràctiques, en graus i formes diverses, existeix tant entre editors i organitzadors nadius de la nova era digital, com entre aquells tradicionalment considerats com a establerts i legítims.
Per això, per als autors de l’informe, s’ha de fugir de la classificació binària (predatory vs. non-predatory) tant de les revistes com dels congressos i, per aquesta raó proposen al capítol 2 el que denominen «A spectrum of predatory practices». Plantegen el que diversos autors havien assenyalat temps enrere: la dificultat de trobar una definició de consens sobre aquest tipus de publicacions i trobades, com també la distorsió que genera el seu ús a l’hora de realitzar el judici binari sobre la seva naturalesa depredadora. L’originalitat d’aquest enfocament d’espectre rau en el fet que usa tot un conjunt exhaustiu i detallat de rúbriques per mostrar als autors el risc que impliquen els comportaments problemàtics observables en set tipus de mitjans, ja siguin revistes o congressos: els fraudulents, els enganyosos, els de baixa qualitat, els de baixa qualitat inacceptable, els de baixa qualitat prometedora, els de qualitat qüestionable i els de qualitat.
Aquest ventall de set possibilitats evita l’enfocament dual de blanc o negre que, com hem dit, l’informe proposa abandonar. De totes formes, el capítol 2 té en compte en bona mesura les diverses rúbriques d’anàlisi de revistes, i en menor mesura de congressos, dedicades a identificar binàriament casos que poguessin ser exemples de depredació. Entre els exemples de rúbriques que l’informe pren en consideració es podrien citar les que va utilitzar Beall al seu dia, o les que utilitza actualment el directori Cabell’s en l’elaboració de blacklists; també les que, per exemple, usa el DOAJ o Latindex en el manteniment dels seus whitelists.
Juntament amb les conclusions i recomanacions (capítol 6 ) a les quals ens referirem posteriorment, es podria dir que les aportacions clau de l’informe es troben en els capítols als quals ja ens hem referit: el capítol 2, dedicat a realitzar propostes d’anàlisi de l’espectre de pràctiques problemàtiques, superant la manca de consens sobre la definició de revistes i congressos depredadors; i el capítol 5, on es tracten els factors i elements que creen les condicions per tal que aquestes pràctiques problemàtiques prosperin.
Un cop ja comentats els dos capítols que es podrien considerar clau, cal fer referència a altres apartats de l’informe i la seva organització. En primer lloc, es pot dir que es tracta d’un text llarg, a vegades repetitiu i una mica heterogeni, que té un ordre de presentació discutible: per exemple, resulta sorprenent que l’anàlisi dels drivers que ajuden a explicar la proliferació del fenomen aparegui cap al final (capítol 5), deslligat del que es planteja al principi del text al capítol 1 sota l’epígraf «The growth and prevalence of predatory journals and conferences». Es poden observar molts elements de connexió amb el que es tracta al capítol 5, al ser un apartat on es realitza una introducció per contextualitzar el fenomen objecte d’estudi mitjançant una interessant revisió bibliogràfica.
També es presenten els resultats d’una enquesta mundial a investigadors (Capítol 3, «A global survey of researchers») on van participar 1.872 investigadors de 112 països; una mostra petita, fa l’efecte, malgrat que té una bona distribució territorial. Als entrevistats no se’ls va oferir una definició més o menys acotada del que l’estudi considerava revista o congrés depredadors, però se’ls va preguntar pels seus efectes, la forma d’identificar-los o les raons per les quals havien publicat en aquestes revistes i congressos, cas que ho recordessin. Per bé que el mostratge, el qüestionari i la forma d’aplicar-lo presenten llacunes i aspectes millorables, els resultats son útils i rellevants ja que existeixen molts pocs estudis d’àmplia cobertura geogràfica on es pregunti directament als investigadors per la seva relació amb el fenomen predatory publishing. Una de les dades més impactants que presenta l’enquesta és que un 14 % dels entrevistats va manifestar haver publicat en una revista depredadora o haver participat en un congrés depredador. L’extrapolació d’aquest percentatge a una població mundial de 8,8 milions d’investigadors segons dades de la Unesco per al 2018, apunta l’existència d’un mercat potencial per als mitjans depredadors d’uns 1,2 milions d’autors, la qual cosa dona una idea de la dimensió del problema.
A continuació, el capítol 4 «Existing tools and interventions to combat predatory practices» presenta el panorama dels principals actors que es dediquen a produir eines, directrius i polítiques públiques, o materials de formació i de conscienciació, que poden orientar la presa de decisions d’autors i institucions. Es mencionen blacklists i whitelists, checklists de verificació, programes formatius i regulacions institucionals, si bé és cert que la visió de conjunt que es percep de tots aquests recursos i eines és de dispersió: es conclou que manquen intervencions globals sòlides, amb una major implicació de les organitzacions responsables de la governança mundial de la ciència.
Finalment, es formulen vuit conclusions principals que serveixen per agrupar un valuós conjunt de recomanacions, vinculades a cadascun dels stakeholders rellevants i temporalitzades per a la seva execució de forma immediata, en els pròxims 6-12 mesos, o més llarg termini, en dos o tres anys. Resulta molt útil la presentació de les mateixes recomanacions agrupades també segons aquests stakeholders: 1) comunitat investigadora (autors, supervisors, mentors); 2) institucions d’educació superior, incloses les universitats; 3) organitzacions multilaterals; 4) acadèmies; 5) finançadors de la recerca i ministeris de recerca; 6) editors; 7) biblioteques i serveis d’indexació; i 8) associacions i òrgans de congressos.
En síntesi, es tracta d’un informe necessari i oportú, però que arriba tard i que presenta alguns problemes d’estructura i d’argumentació. A més, resulta sorprenent que al mateix temps que suposa una esmena a la totalitat de l’ús indiscriminat del terme predatory, els autors de l’informe el continuen utilitzant de forma profusa al llarg de tot el text, començant pel títol de l’informe i del títol de bona part dels capítols. Bé vaja, que ens segueix mencionant el terme que es vincula amb un aspecte parcial del problema, quan el que realment resulta rellevant, com el mateix informe tracta de destacar, és la necessitat d’analitzar la salut del sistema de comunicació i registre de la ciència en la seva integritat, amb una visió de 360 graus.
1 Hem traçat l’establiment del terme a l’article que va publicar al The Charleston advisor amb el títol «’Predatory’ open-access scholarly publishers» (Beall, 2010) i on explicava a què es referia amb aquesta denominació: «These publishers are predatory because their mission is not to promote, preserve, and make available scholarship; instead, their mission is to exploit the author-pays, Open-Access model for their own profit. They work by spamming scholarly e-mail lists, with calls for papers and invitations to serve on nominal editorial boards. [...]. Also, these publishers typically provide little or no peer-review. In fact, in most cases, their peer review process is a façade.»
Es tracta d’un terme que apareix també a les llistes de «potential, possible, or probable predatory scholarly open-access publishers» que Beall mantenia dins del seu blog Scholarly open access: critical analysis of scholarly open-access publishing i que va estar operatiu fins el 2017 (Disponible a Internet Archive).
Referències
Beall, Jeffrey (2010). «’Predatory’ open-access scholarly publishers». The Charleston advisor, vol. 11, no. 4, p. 10-17.
Beall, Jeffrey (2013). «The open-access movement is not really about open access». TripleC: communication, capitalism & critique: open access journal for a global sustainable information society, vol. 11, no. 2, p. 589-597.
Bernal, John Desmond (1939). The social function of science. London: George Routledge & Sons. 429 p. Disponible també en línia.
COPE Council (2019). COPE discussion document: predatory publishing.
© Imatge inicial de Gerd Altmann a Pixabay.
