Com fer que els recursos digitals creats amb diner públic siguin el màxim d’efectius

Enviat per Lluís Anglada el Dc, 19/10/2011 - 08:36
Versió per a imprimirVersió per a imprimir

Lluís Anglada
Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya

"A guide to real value from the internet: Producing, promoting and developing content most effectively" (2011). En: Maximising Online Resource Effectiveness (MORE). April 2011. The Higher Education Funding Council for England (HEFCE); JISC. 15 p. <http://www.jisc.ac.uk/media/documents/themes/content/sca/SCAMOREGuide.pdf>. [Consulta: 12/10/2011].
"A checklist for value from the internet: Producing, promoting and developing content most effectively" (2011). En: Maximising Online Resource Effectiveness (MORE). April 2011. The Higher Education Funding Council for England (HEFCE); JISC. 2 p. <http://www.jisc.ac.uk/media/documents/themes/content/sca/SCAMOREChecklist.pdf>. [Consulta: 12/10/2011].
"Reports from the field: Experiences from those ‘at the coalface'" (2011). En: Maximising Online Resource Effectiveness (MORE). Version 1.1, April 2011. The Higher Education Funding Council for England (HEFCE); JISC. 34 p. <http://www.jisc.ac.uk/media/documents/themes/content/sca/SCAMOREFieldReports.pdf>. [Consulta: 12/10/2011].
 

Durant els anys 80 hi va haver la necessitat de desenvolupar xarxes de comunicacions per tal d'aprofitar tot el potencial dels ordinadors. Els governs de diferents països van crear organitzacions (moltes vegades, fundacions) per tal d'estendre les xarxes dins el territori nacional. Així van néixer i desenvolupar-se RedIris a Espanya, Cyclades a França o JANET al Regne Unit. L'evolució de les coses és diferent a un lloc o a un altre i això depèn de com les persones i les organitzacions les sàpiguen conduir. Així va ser que JANET va acollir des de ben aviat activitats relacionades amb la informació (i no només amb la informàtica).

La bona evolució de JANET comportà la creació del Joint Information Systems Committee (JISC), organització que avui ja no fa constar el seu nom complet a la pàgina web sinó tan sols les seves sigles, i que parteix de la visió que "la gestió de la tecnologia i de la informació ha d'estar al cor de la recerca i de l'educació".

El JISC finança 121 projectes, que s'agrupen en 18 programes entres els quals hi ha, per exemple, accessibilitat, biblioteques digitals, repositoris, interoperabilitat, entorns docents, etc. El JISC participa en la Strategic Content Alliance, que és un marc de col·laboració entre entitats públiques —el mateix JISC, la British Library, la BBC, el Museums, Libraries and Archives Council (MLA) i el Wellcome Trust— que intenten aprofitar millor els recursos invertits en digitalització de continguts a partir de coordinar la seva activitat. Aquesta Aliança es basa en el convenciment que de l'increment de continguts digitals a la xarxa en retornaran beneficis a tots nivells (per a la persona, per l'aprenentatge i per la feina).

Amb aquests antecedents, no ens ha d'estranyar la publicació dels tres informes que ressenyem avui i que tenen com a denominador comú la maximització de l'efectivitat dels recursos en línia. El fil conductor dels informes és donar respostes a la pregunta: ¿com podem assegurar que els recursos que creem amb diner públic arribin a la gent a qui van destinats? Els informes sorgeixen d'uns workshops ideats per la Strategic Content Alliance i organitzats pel JISC el 2010 i són tres:

El primer informe és el que pot ser més interessant per als lectors d'aquest "Blok". Són quinze pàgines que orienten les entitats culturals sobre com produir, promoure i desenvolupar de forma efectiva continguts digitals. Les institucions que digitalitzen recursos culturals estan temptades de posar l'accent en l'especificitat de cada tipus de recurs i d'oblidar així les regles generals que regeixen en la difusió de documents en la xarxa. La guia agrupa les consideracions en 8 apartats i, per a cada un d'ells, fa un seguit de consideracions. La brevetat del document ens estalvia resumir-lo aquí, però sí que destacarem algunes de les idees que s'hi exposen:

  • • Tot i que l'interès a curt termini és posar continguts a la xarxa, a mig-llarg termini el que hem de fer és construir una xarxa més intel·ligent.
  • • Si volem arribar a una audiència àmplia, pensem que molta gent no arriba als recursos directament sinó a través dels buscadors (i, per tant, ens cal construir els recursos pensant en aquestes eines de cerca).
  • • El millor consell per fer un bon recurs és conèixer bé el públic a qui el dirigim. A més, també cal estructurar bé el recurs i usar metadades.
  • • Cal usar les xarxes socials per promoure i enriquir els recursos digitals culturals.
  • • Per molt digitals que siguin els recursos, hi ha principis (no tecnològics) que faciliten l'ús i la comprensió dels recursos.

El segon document, la ‘checklist', recull en forma de llista els 30 ‘consells' que, de forma més argumentada, es donen a la guia mencionada.

El tercer informe recull els casos d'èxit d'alguns dels participants als workshops. Es presenten 12 casos i, per a cada un d'ells, s'introdueix una entitat determinada que era productora d'un recurs digital cultural i es mostra com l'aplicació dels continguts dels seminaris els ha ajudat a millorar aquest recurs. Algunes de les organitzacions són ATG Training (una entitat sens ànim de lucre que organitza cursos professionalitzadors), EDINA (el centre nacional de dades per a les universitats) o la biblioteca del Leeds College of Music.

Aquests informes no són màgics, com no ho devien ser tampoc els seminaris que els van generar, però intenten mostrar als promotors de posar recursos culturals a la xarxa que aquesta té unes regles que li són pròpies i que hem de seguir si volem que la nostra feina s'aprofiti. Al meu entendre, potser la part més interessant (i novedosa) és la insistència en construir recursos usant metadades que facilitin la creació de la web semàntica, cosa que, per altra banda, sembla ser una tendència que està emergint amb força en els darrers mesos.