Versió per a imprimir
Ángel BorregoDurant els últims anys hem assistit a la proliferació d'un conjunt d'eines i serveis, denominats col·lectivament "2.0", que han permès als usuaris d'Internet passar de ser exclusivament consumidors d'informació a produir-la. Aquestes eines han desembarcat també en l'àmbit científic, on s'ha destacat el seu potencial per comunicar els resultats de la recerca de manera ràpida, àmplia i efectiva.
Per verificar aquesta hipòtesi, el RIN ha encarregat un estudi a un equip del Manchester eResearch Centre i de l'Institute for the Study of Science, Technology and Innovation de la Universitat de Edinburgh que ha analitzat si els investigadors britànics utilitzen aquestes eines i, si s'escau , com les fan servir, quins factors animen o inhibeixen l'adopció d'aquestes tecnologies i quina actitud mantenen cap a aquests productes. L'estudi es va iniciar amb una enquesta en línia que va permetre relacionar les característiques demogràfiques dels investigadors amb l'ús d'eines 2.0, va prosseguir amb entrevistes en profunditat a una mostra estratificada d'investigadors i va finalitzar amb cinc estudis de cas que van permetre analitzar com editors comercials i sense ànim de lucre desenvolupen serveis 2.0: Nature, PLoS, SlideShare, myExperiment i art-humanities.net.
Els resultats mostren que el percentatge d'usuaris freqüents d'aquestes eines és baix (13%). Els autors es refereixen a usuaris freqüents com aquells que, almenys setmanalment, participen en blocs, col·laboren en wikis, comenten articles en línia, o publiquen en línia textos, presentacions o vídeos. Un 45% dels enquestats realitza aquestes activitats de forma ocasional i un 39% no ho fa mai. Curiosament, i en contra del que es tendeix a pensar, l'ús d'aquestes eines és més gran entre els investigadors de més edat i els que ocupen posicions sènior. També hi ha diferències per disciplines, de manera que el percentatge d'usuaris freqüents es dispara en informàtica i matemàtiques, al mateix temps que s'observen preferències per eines diferents en funció de l'especialitat. Així mateix hi ha una major tendència a l'ús d'aquestes eines entre els investigadors que treballen en grup, la qual cosa és lògic si es té en compte que moltes d'elles estan pensades per a facilitar la comunicació. Malgrat el seu escàs ús, els investigadors no són hostils a aquestes noves eines i el 86% es mostra entusiasta o neutral respecte de la seva utilitat, amb una minoria de desinteressats o escèptics.
En la línia de tots els estudis sobre el tema, quan es pregunta als investigadors com difonen la seva feina, la majoria s'inclina per les revistes revisades, acompanyades dels congressos en àrees com la informàtica o les enginyeries i les monografies en humanitats, és dir, aquells canals més ben valorats en processos d'avaluació de la recerca. En la mateixa línia de ratificació d'estudis anteriors s'observa que la implicació dels investigadors en l'accés obert és limitada: només el 5% dels enquestats publica informació sobre els seus treballs en curs a través de blogs i altres eines.
L'element clau a l'hora de decantar-se per l'ús o no de serveis 2.0 és el rendiment que els investigadors esperen obtenir amb una inversió de recursos mínima. Al mateix temps, els investigadors no perceben aquestes eines com equiparables als canals tradicionals de comunicació científica, sinó que consideren que tenen un propòsit específic en determinades etapes de la investigació i l'ús intensiu d'una eina concreta no implica necessàriament l'ús d'altres serveis 2.0. Entre els elements que incentiven l'ús hi ha la necessitat de comunicar-se en el marc de projectes i grups de recerca i el consell aportat per col.legues, grups o departaments que ajudin a l'investigador a identificar les eines més rellevants per a ell, li demostrin la seva utilitat i l'ajudin a superar les barreres que limiten la seva adopció. Quines són aquestes barreres? Doncs, a més de la dificultat a l'hora d'identificar les eines més útils, la ràpida proliferació de serveis que impedeix mantenir-se al dia de tots els nous productes que van apareixent en el mercat. No obstant això, el major desincentiu és la manca de confiança. Els investigadors busquen garanties de qualitat i no es fien de continguts que no han superat el tradicional procés de revisió per parells.
L'estudi finalitza amb un conjunt de recomanacions per estimular l'ús d'aquestes eines dirigides, especialment, a biblioteques i serveis informàtics d'universitats i agències de finançament de la recerca.
