Afegeix un nou comentari

Josep Matas
Advocat

Xalabarder, Raquel (2023). Bibliotecas y límites en el contexto digital. El préstamo digital controlado en España. Madrid: FESABID. 65 p. (Informe FESABID). ISBN: 978-84-939694-6-2. Disponible a: <https://www.fesabid.org/prestamo-digital-controlado-alternativa-legal-europa-espana/>. [Consulta: 27/03/24].

En tristícia i en llanguiment es queda la bibliotecària o el bibliotecari que llegeix amb atenció la normativa de propietat intel·lectual i després procura complir, com ha de ser, la missió que la societat li assigna d’afavorir i fomentar la lectura, la recerca, la cultura i l’accés als continguts científics i a la informació. Tan important funció requeriria que les biblioteques poguessin utilitzar obres amb drets vigents, de manera més àmplia i més clara que com ho permet i ho diu ara la llei. Els denominats límits als drets de propietat intel·lectual¹ admeten usos de les obres sense que sigui imprescindible l’autorització dels titulars dels drets, però lamentablement el legislador espanyol ha regulat els límits que són d’interès per a les biblioteques de forma molt més restrictiva que com ho preveuen les directives europees (més restrictiva i, afegim-hi, de forma descurada i confusa). Així, per exemple, per sorprenent que pugui semblar, la difusió de fragments de textos en guies de lectura o la presentació de les imatges de cobertes de llibres en el catàleg de la biblioteca, tan imprescindible tot plegat i tan d’interès també per a editors i autors, no té un aval legal, no es pot sustentar en cap dels límits previstos avui i, en conseqüència, pot ser qüestionat i «tarifat» per entitats de gestió col·lectiva de drets d’autor.

Sobre els límits als drets de propietat intel·lectual i la funció o funcions de les biblioteques tracta l’informe Bibliotecas y límites en el contexto digital. El préstamo digital controlado en España, encarregat per la FESABID a la Dra. Raquel Xalabarder. Interessava a la FESABID que s’analitzés el préstec digital controlat tenint en compte la normativa de propietat intel·lectual espanyola, més concretament determinar si les prerrogatives que es reconeixen a les biblioteques admeten aquesta pràctica.² Si bé dedica especial atenció a aquesta qüestió, el document fa referència a altres qüestions també de gran interès. S’hi analitzen, per exemple, les mesures tecnològiques de protecció i els seus efectes sobre l’ús de les obres: una implementació abusiva d’aquestes mesures pot ser contrària als usos lícits de les obres. Encara en els primers apartats, l’autora destaca els principis a considerar en la interpretació de la legislació espanyola sobre aquesta matèria, en especial quan s’allunya de l’esperit i de la lletra de la normativa comunitària. Prenent en consideració aquests principis s’entra a analitzar els límits. En destaco algunes de les qüestions que considero més rellevants:

• Realització i lliurament de còpies per a finalitats de recerca. El concepte «finalitats de recerca» s’ha d’interpretar de manera que inclogui també les finalitats docents, tal com admet la Directiva de 2001,³ i atesa també l’estreta relació entre ambdues finalitats. Sobre quin usuari pot obtenir còpia en base a aquest límit, l’autora entén que no és correcte restringir-ho als qui fan recerca com a activitat professional sinó que la pot demanar i obtenir qualsevol persona que s’adreci al centre i manifesti aquesta finalitat. 
   
• Realització de còpia amb finalitat de conservació. A partir sobretot de la Sentència del Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) en el cas Darmstadt,⁴ la còpia es pot efectuar encara que l’obra estigui en el mercat, sense esperar doncs que estigui «fora del comerç» ni que l’obra a reproduir s’estigui deteriorant. Qualsevol obra que figuri en les col·leccions del centre podrà ser reproduïda per garantir el compliment de la funció patrimonial.
   
• Relació entre els límits a favor de les biblioteques. L’informe comenta el criteri del TJUE, explicitat en el cas Darmstadt, sobre la licitud de combinar els usos d’obres en base als diferents límits. Així, la còpia digital que s’ha fet amb finalitat de conservació es pot posar a disposició en terminals especialitzats del centre i/o cedir en base al préstec digital controlat. Aquí el TJUE ratifica el que és de sentit comú, però que la Llei no aclareix.
   
• El préstec digital controlat, englobat dins el «tradicional» préstec bibliotecari. Analitzant les consideracions del TJUE del cas VOB,⁵ el límit del préstec públic previst a favor de les biblioteques és d’aplicació al préstec d’una còpia digital d’una obra que figuri en les col·leccions del centre, que pot posar a disposició del públic la còpia de l’obra permetent-ne a l’usuari la descàrrega en el seu dispositiu, complint però condicions equivalents a les del préstec de documents analògics: una còpia / un usuari. Aquest servei de préstec ha de coexistir amb el préstec de materials en origen digitals, que es podrà efectuar en els termes de la llicència corresponent.

És una sort que una experta de la talla de Raquel Xalabarder hagi dedicat el seu temps a formular l’estat de la qüestió i a donar la seva opinió sobre aquests aspectes tan substancials de la funció de les biblioteques. El seu informe acaba amb cinc recomanacions o propostes a considerar en l’actualització de la llei espanyola de propietat intel·lectual, actualització avui urgent, imprescindible, encara que només sigui per corregir la inqualificable, deficient i desganada transposició de la Directiva (UE) 2019/790.⁶

Crida l’atenció la distància cada cop més gran entre l’esperit de la llei de propietat intel·lectual, tan restrictiu, i el d’altres normes que incideixen també en l’accés a la cultura i a la informació, com ho són les lleis de transparència, la de la ciència, la del sistema universitari o la de reutilització de la informació del sector públic, molt més obertes i més sensibles a l’interès i al servei públic. És hora de corregir-ho, escoltant els experts i els professionals del sector. 

© Imatge inicial de Clker-Free-Vector-Images a Pixabay

¹ La normativa espanyola estableix i regula els límits principalment en els articles 31-40 ter. del Text refós de la Llei de propietat intel·lectual (aprovat pel Reial decret legislatiu 1/1996, de 12 d’abril), i en els articles 67-70 del Reial decret-llei 24/2021, de 2 de novembre que transposa, entre altres, la Directiva (UE) 2019/790. Els límits més d’interès per a les biblioteques figuren en els articles 37 i 37 bis de la primera norma i 69 de la segona. 

² Qüestió analitzada en el cas dels Països Baixos pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea TJUE, sentència de 10/11/2016, Vereniging Openbare Bibliotheken v. Stichting Leenrecht (C-174/15), ECLI: EU:C:2016:856.

³ Article 5.2.c de la Directiva 2001/29/CE relativa a l’harmonització de determinats aspectes dels drets d’autor i drets afins als drets d’autor en la societat de la informació.

⁴ TJUE sentència d’11/11/2014, Technische Universität Darmstadt v. Ulmer (C-117/13) ECLI: EU:C:2014:2196.

⁵ Vegi’s nota 2.

⁶ DIRECTIVA (UE) 2019/790 DEL PARLAMENT EUROPEU I DEL CONSELL de 17 d'abril del 2019 sobre els drets d'autor i drets afins al mercat únic digital i per la qual es modifiquen les Directives 96/9/CE i 2001/29/CE, transposada al dret espanyol via Reial decret-llei 24/2021, de 2 de novembre.