Versió per a imprimir
Ángel Borrego
Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals
Universitat de Barcelona (UB)
Cooper, Danielle; Rieger, Oya Y. (2021). What’s the big deal?: how researchers are navigating changes to journal access. [New York, NY]: Ithaka S+R. 42 p. Disponible a: <https://doi.org/10.18665/sr.315570>. [Consulta: 25/06/2021].
Les compres consorciades de paquets de revistes —els anomenats big deals— han estat el model predominant de subscripció a les biblioteques universitàries durant les dues darreres dècades. Aquest format de compra permet, amb un increment marginal del preu respecte del que es pagava per rebre els títols impresos, accedir en línia al conjunt de revistes d’una editorial. No obstant, factors com l’augment dels preus o les polítiques en favor de l’accés obert estan portant nombroses biblioteques a explorar altres models de contractació. Aquest és el cas dels acords transformatius, consistents en què les Institucions paguen les editorials per la publicació en accés obert de la seva producció científica mantenint l’accés als continguts que requereixen una subscripció. També és cert que, des d’un punt de vista financer, el model no és massa diferent i a voltes es denomina aquests contractes open access big deals.
En aquesta etapa de transició, algunes institucions estan cancel·lant les seves subscripcions per fer força en les negociacions amb les editorials (vegeu https://sparcopen.org/our-work/big-deal-cancellation-tracking/). Això pot comportar un llarg període de temps sense accés a les revistes. A la Universitat de Califòrnia, per exemple, van transcórrer més de dos anys des de la cancel·lació del paquet de revistes d’Elsevier fins a la signatura d’un acord transformatiu amb l’editorial.
En aquest context, la consultora Ithaka S+R ha dut a terme, en col·laboració amb deu biblioteques universitàries nord-americanes i una alemanya, un estudi per conèixer les percepcions dels investigadors i orientar la presa de decisions en relació a les compres consorciades. Quan es veuen immerses en aquest tipus de negociacions, les biblioteques analitzen les dades d’ús de les seves col·leccions i recullen l’opinió dels investigadors, però, una cop cancel·lada una subscripció, els estudis sobre l’impacte de la decisió són escassos. En aquest treball es pretenia conèixer, a través de 89 entrevistes en profunditat, la percepció dels investigadors que han perdut l’accés a un paquet de revistes a causa de la cancel·lació d’una llicència consorciada o perquè les negociacions amb l’editorial per a la renovació de l’accés s’han estancat.
En primer lloc, cal destacar que l’impacte negatiu a curt termini de la supressió d’una subscripció és escàs. Els investigadors qualifiquen la pèrdua com un «entrebanc» o un «inconvenient», però la majoria troba la manera d’esquivar el problema recorrent al préstec interbibliotecari —per bé que consideren el servei lent—, els contactes personals, les xarxes socials acadèmiques o SciHub. La percepció és pitjor entre els investigadors que no han experimentat una cancel·lació, però temen patir-la en el futur, la qual cosa indica que, de la mateixa manera que els succeeix als bibliotecaris, tenen dificultats per anticipar de manera realista els efectes d’una decisió d’aquesta mena.
Encara que aquest resultat pot semblar motiu d’alegria, cal tenir present que la majoria de les cancel·lacions són recents així és que només se n’han observat els seus efectes a curt termini. A mitjà i llarg termini, el repte és més profund: quan els investigadors perden l’accés a una col·lecció de revistes, el valor de la seva afiliació institucional disminueix. És a dir, els acadèmics observen com els seus col·legues que perden l’accés a determinades revistes escriuen als seus companys en d’altres centres per demanar còpies dels articles que necessiten. Aquest comportament, a banda de poc sostenible a llarg termini, transmet una sensació que pot afectar la reputació de la institució que cancel·la les seves subscripcions.
Alguns entrevistats van explicar que accedeixen als articles gràcies als vals de cortesia que els ofereixen algunes editorials per a les quals actuen com a revisors. Els participants van suggerir la possibilitat d’estandarditzar aquesta pràctica, introduint de forma homogènia un incentiu per revisar manuscrits dels qual ara molts n’estan mancats.
La pèrdua de l’accés a les revistes no implica que els investigadors canviïn els seus hàbits de cerca d’informació o les estratègies per mantenir-se al dia en les seves disciplines. Tal com ja han posat de manifest altres estudis d’Ithaka S+R ressenyats en aquest blog, fa temps que les eines de cerca facilitades per la biblioteca han perdut rellevància enfront de Google Scholar i les xarxes socials.
Els investigadors demanen que, en cas que es cancel·li una subscripció, s’emprengui una campanya de comunicació que vagi més enllà del simple correu electrònic informatiu i es reculli l’opinió dels acadèmics mitjançant entrevistes amb les direccions dels departaments, enquestes al conjunt del professorat, revisions conjuntes de títols per decidir quines conservar, etc. Els investigadors creuen que aquesta forma d’actuar incrementa la transparència i els ajuda a entendre el model econòmic en el qual se sustenta el sistema de comunicació científica. Els acadèmics són comprensius amb les decisions de cancel·lació que adopten les biblioteques i l’extinció de les llicències no afecta la seva valoració del servei.
Els investigadors són partidaris d’ajudar les biblioteques a posar en qüestió l'statu quo de l’actual model de comunicació científica. No obstant, veuen amb incertesa les estratègies que poden adoptar les biblioteques per avançar cap a nous sistemes de comunicació, mostren confusió respecte dels models de publicació en accés obert i expressen frustració per les elevades taxes d’edició (article processing charges, APC) que apliquen les editorials.
L’informe finalitza amb una dotzena de recomanacions articulades al voltant de tres eixos: avaluar l’impacte de la cancel·lació (incloent-hi la valoració de l’ús de preprints o l’efecte a llarg termini de les cancel·lacions si els col·legues d’altres institucions també perden l’accés a les revistes); comunicar les decisions (amb un pla robust, que evidenciï transparència en la presa de decisions i serveixi per obtenir el suport dels acadèmics); i preveure el paper futur de la biblioteca (incloent-hi les alternatives per accedir als continguts o el seu rol en la gestió de les taxes d’edició per a la publicació en accés obert).
