El pes (digital) de la tradició clàssica: de Sumèria a Roma

Josep Turiel

CRAI Biblioteca de Lletres

Universitat de Barcelona 

 

L'Alison Babeu és, amb d'altres professionals com ara Gregory Crane, Matteo Romanello o David Bamman, part d'una elit de ‘bibliotecaris digitals' que treballen o han treballat en projectes que pretenen donar una presència de qualitat a la tradició clàssica en xarxa. I segurament en l'àmbit dels estudis clàssics, tan complexos com multidisciplinaris, el projecte Perseus Digital de la Tufs University és un referent bàsic. L'autora del treball hi va treballar des de l'any 2004. 

 

El llarg i molt exhaustiu informe que ressenyem ("Rome Wasn't Digitized in a Day: Building a Cyberinfrastructure for Digital Classicists : Draft Version 1.3—11/18/10") és, de fet, una demanda de Perseus, que hauria de 'dibuixar' els grans projectes digitals lligats al món clàssic i que també hauria de respondre a una necessitat de futur: una (o unes) infraestructura única o unificada que serveixi de suport als docents i investigadors de Roma, Grècia o l'Orient Mitjà, més enllà de les qüestions purament patrimonials. A priori no hauria de ser cap problema vista la suma de projectes que ja són una realitat palpable en xarxa, no ho seria si no fos per una particularitat dels estudis clàssics: la interdisciplinarietat, no parlem únicament de filologia, parlem d'art, d'epigrafia, de filosofia, d'arqueologia, d'historiografia i un llarg etc. Parlem doncs  d'interrelacionar disciplines i d'encertar les tecnologies apropiades en la recuperació, classificació, etiquetatge, ordre, presentació, lectura (OCR)  i visualització de dades. Sense oblidar aspectes tant importants com ara la fragmentació de l'herència clàssica (què ens ha arribat i com), les diferents còpies dels originals revisades o la reconstrucció feta a partir del que es coneix d'un text original (Les conjetures i/o hipòtesis tenen lloc al món digital?). I si feu un repàs dels projectes endegats veureu que, com passa sovint, és una carrera de fons. En l'àmbit acadèmic els esforços per arribar els primers, oferir més continguts de la manera més útil, és una qüestió de posicionament. 

 

L'autora parla de ‘report' i potser el nom no s'ajusti del tot a la realitat: el treball té una àmplia introducció a la història recent de la digitalització del patrimoni clàssic però fonamentalment és un ‘estat de la qüestió', evitant les habitualment llargues, enciclopèdiques i avorrides llistes d'eines i recursos, matisant molt i molt els aspectes tecnològics i aportant solucions de futur per la suma ingent de projectes nascuts ens els darrers 40 anys. Però sobre tot es tracta d'un estat de la qüestió pensat en primer lloc per a professionals de l'àmbit de la digitalització i en segon lloc investigadors del món clàssic. Heu de gestionar recursos de qualitat del món clàssics?. Heu de fer una sessió de formació per a arqueòlegs?. Aquí teniu probablement la millor guia possible. A banda, l'autora repassa l'ús que els usuaris fan de les eines digitals disponibles a partir de treballs concrets.

 

L'informe repassa cronològicament alguns dels grans projectes digitals que, més o menys fragmentaris, es limitaven en una primera fase a  textos disponibles en línia  (Library2 <http://library2.usask.ca/>). Una 2ona generació formada dels grans corpus (TLG) i el repte de la captura d'altres alfabets com el grec o el copte. Als anys 80 apareixen els primers projectes que inclouen els formats de marcatge dissenyats per la Text Encoding Initiative (Perseus). La 4a generació és la de la digitalització massiva dels anys 90 (Google Books5 i la Open Content Alliance). Faltaria una 5a fase que l'autora resumeix com l'era del marcatge automàtic, la personalització dels textos o la ‘industrialització' de la feina feta.). Una bona part d'aquest passeig  es centra en les projectes lligats a totes les disciplines relacionades, és a dir, història antiga, arqueologia, art, arquitectura, epigrafia, geografia clàssica, numismàtica, papirologia i l'edició de textos digitals clàssics, entre d'altres. A cadascuna de les disciplines li corresponen projectes que es consideren modèlics i eines i aplicacions informàtiques que s'ha anant generant els últims anys lligades a les necessitats de cada disciplina.

 

Sense menysprear aquestes primeres 130 p. del document, voldria destacar dos apartats posterior: el primer centrat en l'ús que se'n fa d'aquestes eines i la tipologia dels usuaris habitual (les cites de recursos electrònics són l'objectiu habitual d'aquests estudis bibliomètrics, tot i que els resultats poden ser frustrants vist que la majoria d'usuaris opten per citar documents en paper, especialment primaris, malgrat conèixer o mencionar la versió electrònica). El segon es centra en els hàbits de recerca en l'àmbit humanista. Destaca l'autora com és de descoratjador en ple segle XXI el desconeixement que sobre l'ús de les TIC en les humanitats tenim malgrat alguns estudis realitzats  (entrevistes, seguiment de projectes, etc). 

 

Els informes sobre usos i usuaris estan fixats, òbviament, en l'àmbit anglosaxó i majoritàriament acadèmic, però dibuixen un perfil tan tòpic com realista: aquell que diu que l' humanista és un investigador solitari, lligat a la tradició oral i a les fonts primàries. Es fa un ampli resum dels estudis de camp que sobre l'ús tradicional de la informació humanística s'han fet en els últims anys, incloent-hi editorials i projectes digitals comercials. El treball conclou amb un ampli informe sobre els projectes més consolidats de col·laboració en aquest àmbit, aquells lligats més directament a la docència i a la investigació i aquelles plataformes que pretenen garantir el futur de tota la feina feta.

 

En definitiva, un treball aglutinador, potser un pèl condescendent (la realitat de les humanitats mana) i tant útil com oportú.