Versió per a imprimir
Universitat de Barcelona
Kennison, Rebecca; Norberg, Lisa. A scalable and sustainable approach to open access publishing and archiving for Humanities and Social Sciences. KN Consultants, 2014.
(http://knconsultants.org/toward-a-sustainable-approach-to-open-access-publishing-and-archiving/) [Consulta:01/09/2014].
És ben clar que l'accés obert ha avançat molt més en la teoria que no pas en la pràctica i això és degut, en bona mesura, a l'absència d'un model de finançament adequat. Els APC (article processing charge) —les quantitats que paga l'autor per a compensar els costos d'edició— només han tingut èxit en revistes de ciències experimentals, tecnologia i biomedicina. És un sistema poc adequat per a determinades disciplines, com les ciències humanes i socials (CHS), en les quals els autors tenen moltes dificultats per a finançar la seva recerca.
Donar una resposta adequada al finançament de la publicació en CHS és la motivació que ha impulsat a Rebecca Kenniso i Lisa Norberg —dues consultores actualment vinculades a les biblioteques de Columbia University i Barnard College, respectivament— a elaborar aquest informe relativament breu (43 p. però amb molts annexos) en el qual proposen un model "sostenible i escalable" per aconseguir que les publicacions científiques en CHS estiguin en accés obert.
Com funciona el model?
La proposta està pensada inicialment per articles i monografies tot i que es pot fer extensiva a qualsevol altre tipus de publicació. Els agents implicats són tres:
a) Societats científiques: es tracta d'un tipus d'editor molt habitual en CHS i la proposta se centra, d'entrada, només en ells. No parla del paper que tenen i poden tenir els editors comercials.
b) Institucions d'educació superior: són les universitats, tot i que també s'inclourien institucions que s'aprofiten de les publicacions per a la recerca. Han de finançar el model amb els seus pressupostos.
c) Biblioteques acadèmiques: han d'ocupar-se de l'organització dels continguts i de donar suport tècnic a la publicació.
Les institucions d'educació superior pagarien anualment unes tarifes calculades en base al nombre d'estudiants i de professorat a temps complet per compensar els costos d'edició. Es tractaria d'unes quantitats que, globalment, serien més modestes que no pas les que s'inverteixen en aquests moments. Aquestes aportacions anirien a un fons centralitzat que finançaria, de manera competitiva, les infraestructures i costos de publicació, distribució, accés i preservació de publicacions científiques de les societats científiques i altres agents editors. Hi hauria un procés d'avaluació i un comitè de govern per a resoldre les adjudicacions.
La proposta és gradual, tot i que no s'indica cap periodització temporal precisa. Contempla una fase de llançament (les universitats només pagarien el 10%), una altra de prova (1038 institucions pagarien uns 57 M de dòlars) i, finalment, l'expansió i l'adopció global.
Un precedent d'aquest model és SCOAP (http://scoap3.org/), centrat en una disciplina molt concreta (física d'altes energies) i amb una vintena de països implicats que paguen unes contribucions en funció de les seves publicacions científiques en aquest àmbit.
A destacar
a) La biblioteca i el suport a l'edició
L'informe reconeix el paper pioner que han tingut les biblioteques en la defensa de l'accés obert, els molts i notables esforços que han dut a terme per ajudar els autors (tant en la consulta de continguts acadèmics com en la publicació) i el seu lideratge creant serveis i infraestructures per a la recerca (repositoris, especialment). També es refereix als bibliotecaris destacant les seves competències en la selecció, l'organització i la preservació dels continguts acadèmics. Per tot això, demana que s'impliquin a fons en els projectes de publicació que han de presentar els editors. Aquestes consideracions suposen modificar l'orientació actual de la biblioteca universitària, que passaria de ser "compradora" a actuar com "editora" i "preservadora".
b) Preservació
En el títol de l'informe apareix el terme "archiving" i no només "publishing" i això és un clar indicador de la importància (en extensió i intensitat) que es dóna en el document al sistema d'arxiu i preservació dels continguts, en general relegat sempre de les prioritats.
Els dubtes
Es tracta d'una proposta simple i aparentment lògica però, a la vegada, una mica ingènua i carregada de dubtes. En cap part de l'informe, a més, es fa referència a les possibles limitacions o problemes que la proposta pot suscitar. Destaquem tres dubtes fonamentals:
a) Assignació de costos poc treballada
El càlcul per als pagaments es basa exclusivament en el nombre d'estudiants i de professorat a temps complet, per cadascun dels quals s'han de pagar 5 euros. Aquesta simplicitat en el càlcul fa que la Universitat de Barcelona, única espanyola que consta a la llista del miler d'institucions, hauria de pagar 438.000 dòlars (per uns 80.000 alumnes i 4.000 professors). És la tercera institució que més paga: vuit vegades més que el MIT, quatre vegades més que Cambridge i UCLA, i tres vegades més que Harvard, per posar només alguns exemples d'universitats de la màxima reputació (i pressupost) que tothom coneix.
No es tenen en compte indicadors més afinats i elaborats com puguin ser la despesa actual en revistes publicades per les societats científiques (un paràmetre utilitzat pel CBUC per a la distribució dels costos) o el nivell de recerca (indicador en què es basa SCOAP, abans esmentat).
b) Dificultats en la coordinació internacional
El model exigeix una coordinació internacional difícil d'imaginar i també uns acords entre universitats i editors pels quals, en aquests moments, no hi ha fòrums o entorns on es puguin discutir i establir. Les tarifes semblen difícils d'acceptar sense discussió per part de les universitats i, menys encara, a gran escala.
c) Gestió econòmica complexa
No s'entra en detalls sobre el funcionament del sistema de recaptació, que ja s'entreveu molt complicat. La base és la lliure aportació i això pot crear problemes i disfuncions per recaptar les tarifes d'institucions que, en un moment determinat, no vulguin o no puguin transferir les seves contribucions.
En resum, es tracta d'una benintencionada proposta que requeriria d'un grau de consens, acord i bona voluntat per part de les universitats que ara mateix no es veu. Caldrà anar pensant altres fórmules per facilitar l'evolució cap a l'accés obert en humanitats i ciències socials. En aquest sentit, l'exemple de Brasil que ha desplegat una política que ha portat a que més del 90% de les seves revistes estiguin en accés obert, és un model a analitzar amb deteniment1.
1. Rodrigues, R.; Abadal, E. (2014). "Scientific journals in Brazil and Spain: alternative publishing models". Journal of the Association for Information Science and Technology, (http://dx.doi.org/10.1002/asi.23115)
