Versió per a imprimir
Crai – Oficina de Difusió del Coneixement- Col·laborador
Grup d'Innovació Docent Consolidat e-Galènica
Universitat de Barcelona
Budapest Open Access Initiative: Ten years on from the Budapest Open Access Initiative: setting the default to open (2012). Disponible a: http://www.opensocietyfoundations.org/openaccess/boai-10-recommendations [Consulta: 12/12/2012]
Aquesta nota és un comentari sobre el document recentment publicat al web de la Budapest Open Access Initiative, deu anys després de les primeres declaracions d'intencions, i coincidint amb la seva versió en català, a càrrec de l'Oficina de Difusió del coneixement del CRAI de la Universitat de Barcelona. En l'elaboració de l'esmentat document han participat personalitats del món acadèmic tradicionalment vinculats al moviment Open Access i promotors del mateix, entre els quals destaquen noms com Jean-Claude Guédon, Peter Suber o Alma Swan. En la llista de redactors, s'observen també institucions fortament involucrades en el procés d'obertura de la ciència i del coneixement en general. Alguns exemples són Creative Commons, Open Society Foundation, Joint Information Systems Committee, The Wellcome Trust, Public Library of Science (PLOS), SURF, eLife, Research Libraries UK (RLUK), així com universitats d'excel·lència, com ara Harvard o University College London.
El document és fruit de la col·laboració de 29 representants d'organitzacions, públiques i privades, que durant set mesos (de febrer a setembre de 2012), han intercanviat opinions professionals amb la finalitat d'elaborar una revisió de les estratègies implementades pel moviment d'accés lliure a la bibliografia científica (en el benentès que hagi estat sotmesa a un procés de revisió científica!) en els últims deu anys, i amb l'objectiu de dictar nous i vells principis-guia per als propers deu anys de feina. El títol del document és explícit: Deu anys després de la Budapest Open Access Initiative: l'accés obert per defecte. I és en les seves paraules finals on m'agradaria fer èmfasi en aquest text.
Considerar l'open (access) com una cosa natural i estàndard és avui una predicció realista, tot i que fa deu anys pogués semblar tan sols la quimera d'alguns visionaris. En aquests deu anys la situació s'ha transformat de tal manera que avui l'accés obert és una realitat que ha modificat l'horitzó editorial a nivell mundial. Les relacions de poder entre editors, distribuïdors i autors estan canviant a gran velocitat, a favor de l'obertura dels continguts científics (i no únicament aquests) erga omnes, gràcies a les tecnologies en xarxa, als consorcis, i a l'evidència financera. La creixent quantitat de persones que creuen fermament en la necessitat de recuperar els resultats de la recerca pública, està modificant un mecanisme de difusió de la recerca i del coneixement que els converteix en ostatges dels colossos privats del sistema editorial científic mundial. Malgrat tot, encara hi ha reticències gràcies a l'immens poder econòmic d'aquests, si bé és cert que hi ajuda la ceguesa de molts que a dia d'avui encara no s'han actualitzat i redirigit a l'estímul socio-revolucionari que representa l'Open Access. Són moltes les declaracions que han succeït aquella històrica de Budapest del 2002, en la que es donava per primera vegada una definició precisa de l'accés obert a la bibliografia científica. Dues de les declaracions més rellevants, a mode d'exemple, són les de Bethesda i Berlin, ambdues de 2003. La primera exposa una teorització aprofundida de les publicacions en accés obert, mentre que a la segona es forma un primer grup d'institucions que recolza obertament les afirmacions i iniciatives del BOAI. Juntament amb la de Budapest, aquestes declaracions es coneixen com les tres B, que constitueixen els moments fonamentals per al moviment. De fet, durant l'any 2003 apareixen nombroses iniciatives en suport de l'accés obert, com per exemple FEDORA, DOAJ o el cumpliment de les directrius del OAI per part de PubMed. Alhora, es creen fòrums dedicats a les temàtiques de l'accés obert, com el SPARC Open Access Forum, o les nombroses declaracions d'intencions publicades, com ara la declaració de principis del World Summit on the Information Society de les Nacions Unides. En els anys següents, els esdeveniments pro accés obert es succeeixen, enllaçant declaracions de principis amb guies basades en estudis aprofundits de la nova fenomenologia editorial-científica.
A Europa el fenomen s'observa a diferents nivells: des de la Comissió Europea, fins als petits ateneus. Es recorden, a mode d'exemple, iniciatives com MedOANet o OpenAIRE, o bé el proper programa Horizon 2020, en el que s'està discutint la possibilitat d'extendre l'experiència del programa pilot sobre OA del Setè Programa Marc, implementant-lo en tots els projectes finançats. La recent publicació d'un article-manifest de Communia, clarifica la direcció que s'està prenent i l'objectiu que es vol assolir en el contexte europeu.
Les recomanacions als parlamentaris són lapidàries i totalment compartibles:
1. Un mandat OA per a tots els outputs finançats amb fons públics,
2. Eliminació dels drets sui generis de les bases de dades,
3. Evitar acords i clàusules editorials deslleials
A un altre nivell, però no per això menys important, trobem les declaracions d'ateneus i conglomerats institucionals, com la declaració de Messina de 2004, promoguda per la conferència de rectors de les universitats italianes (que de fet s'adhereixen a la declaració de Berlin), o la del Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC) de 2009, que preveu la planificació de mesures adequades per a l'assoliment dels objectius d'accés obert a la fi de 2012 [p.12].
La última declaració del BOAI que es comenta, revisa les virtuts i els defectes de l'itinerari satisfet, però insisteix sobre tot en els moviments futurs per tal de consolidar els resultats obtinguts en l'accés al coneixement científic. Subdividida en un breu preàmbul i quatre capítols principals, contempla les polítiques, llicències, infraestructures i sostenibilitat, així com la promoció i la coordinació.
Alguns passatges m'han colpit especialment.
Al pròleg trobem la reafirmació dels principis fonamentals de la iniciativa: l'objectiu central de l'Open Access, la sostenibilitat econòmica del mateix, i la urgència de la seva aplicació, en l'actual configuració financera de les institucions públiques. Per tant, s'empeny cap el ple gaudiment del dret dels pobles, al coneixement produït mitjançant la recerca finançada amb fons públics.
Les recomanacions que fa el document estan dividides en quatre àrees temàtiques: la primera, que tracta de les polítiques que haurien d'adoptar les institucions finançadores (públiques o privades), les universitats i els editors, preveu que s'implementin completament tots els mecanismes de publicació i difusió en obert. D'aquest capítol vull evidenciar alguns punts per a la reflexió: la publicació massiva de tots els productes de la recerca, com les presentacions a congressos, les dades no interpretades o els capítols de llibres, incloent també totes les tesis doctorals (obligatori a Espanya des de Febrer de 2012) o de cursos de postgrau. Es discuteix també la necessitat de passar progressivament a estadístiques bibliomètriques d'impacte basades en indicadors alternatius, diferents dels clàssics índex d'impacte que han demostrat ser ineficients i ineficaços en la valoració transversal de les diferents disciplines científiques i en els diferents àmbits lingüístics. Es donen també indicacions a les universitats que disposen de dipòsits digitals, suggerint que aquests esdevinguin la única font per a l'estructuració de les bases de dades per a la verificació i valoració de la recerca desenvolupada internament. I, finalment, es fa una advertència als investigadors: que no treballin com autors, revisors o editors per aquells que són contraris als seus propis interessos! Tot i que pot sonar obvi, sembla que encara no s'ha entès l'essència del missatge.
La segona part considera les llicències i la reutilització, indicant la llicència de Reconeixement de Creative Commons (CC-BY), o alguna llicència equivalent, com el model a utilitzar, de manera que es garanteixi la publicació, distribució, ús i reutilització dels treballs acadèmics.
El tercer capítol discuteix sobre les infraestructures i la sostenibilitat econòmica. S'exposa que cada institució d'educació superior ha de disposar de la capacitat de dipòsit en accés obert en magatzems digitals propis o de tercers, i que aquests dipòsits estiguin relacionats semànticament entre ells (amb la convergència dels estàndards de les metadades descriptives) de manera que es creï una xarxa interconexa per a la difusió de la ciència. Els mètodes de dipòsit (vies verda i daurada) es reafirmen per la seva validesa i estratègia. En aquesta secció cal subratllar el punt 3.13, en el que s'encoratja a introduir la revisió (peer review) post-print, és a dir, la valoració per parells posterior a la publicació oficial d'un article, que representa una revolució respecte a l'actual organització editorial. Aquest posicionament té com a objectiu fonamental la reducció del temps que tarda la recerca científica a ser disponible, a més d'impactar notablement en l'economia del cicle de publicació.
L'última part del document, que tracta de la promoció i la coordinació, està dirigit al futur i a la definitiva presa de consciència de la importància de l'accés obert entre editorials, editors, revisors i investigadors. Es recomana adoptar les bones pràctiques de l'OASPA, i s'encoratja la intensificació de les relacions entre els diferents individus propensos a l'accés obert, per tal d'homogeneïtzar les accions i assolir així un major impacte.
Com a tancament d'aquest comentari, voldria insistir en la importància de la nova declaració del BOAI, que inclou tant les oportunitats com els riscos per als propers deu anys de feina en l'àmbit de l'accés obert. Tal com es desprèn de les meves breus reflexions, no puc evitar ser totalment i incondicional a favor d'una aplicació sempre més estesa dels principis de l'accés obert, proposats i reiterats en aquesta declaració.
Llarga vida a l'accés obert!
