Versió per a imprimir
Miguel Navas-Fernández
Centre de Documentació
Museu de Ciències Naturals de Barcelona
Bosman, Jeroen; Frantsvåg, Jan Erik; Kramer, Bianca; Langlais, Pierre-Carl; Proudman, Vanessa (2021). The OA diamond journals study. Part 1: findings. [Strasbourg]: Coalition S. 128, [44], 31 p. Disponible a: <http://doi.org/10.5281/zenodo.4558704>. [Consulta: 30/06/2021].
Becerril, Arianna; Bosman, Jeroen; Bjørnshauge, Lars; Frantsvåg, Jan Erik; Kramer, Bianca; Langlais, Pierre-Carl; Torny, Didier (2021). The OA diamond journals study. Part 2: recommendations. 36 p. Disponible a: <http://doi.org/10.5281/zenodo.4562790>. [Consulta: 30/06/2021].
Segons les declaracions BBB (Budapest, Bethesda i Berlín), una revista d’accés obert és aquella per a la qual no s’ha de pagar per llegir, entre d’altres coses. Això no obstant, al món occidental i sobretot anglosaxó, la font d’ingressos s’ha desplaçat d’aquest model de pagar per llegir, a pagar per publicar, de manera que el terme «OA journal» o «gold OA journal»1 s’aplica principalment i per defecte a les revistes que cobren APC (article processing charges), tot i que el 72 % de les revistes existents al món no ho fan.2 Així les coses, i a despit de l’opinió de la «perifèria científica» (Amèrica Llatina i països emergents), s’havia de buscar un terme per a identificar les revistes en obert que no cobraven per publicar, i es van encunyar mots com «diamond», «platinum» o fins i tot «subsidized», que venen impregnats d’una connotació de valor inferior respecte a «gold». Això ha donat peu a molta controvèrsia sobre la suposada major qualitat d’una revista OA pel simple fet de cobrar per publicar, però no és intenció d’aquesta ressenya d’entrar en sidrals d’aquesta envergadura.
Un cop sabem què vol dir «OA diamond journal» (una revista que no cobra ni per llegir ni per publicar), i entenem el sentit del subtítol de l’informe («models de publicació col·laboratius impulsats per la comunitat»), podem endinsar-nos en aquest estudi publicat en dues parts (troballes i recomanacions) amb la col·laboració de bibliotecaris, investigadors i experts de Science Europe, Coalition S, DOAJ i altres.
La primera part, amb 128 llarguíssimes pàgines, està dividida en quatre apartats. El primer, «Landscape», analitza la varietat, abast i impacte d’aquests tipus de revistes, per disciplines i regions. Els autors, dos bibliotecaris de la Universitat d’Utrecht, asseguren que al món hi ha unes 29.000 revistes en accés obert «diamant»,3 però només una tercera part estan registrades al DOAJ.4 En comparació amb les revistes en obert basades en APC, publiquen menys articles en total (356.000, quan aquelles arriben a 453.000), amb una tendència a disminuir encara més des de 2018. Quant a la distribució regional, prop de la meitat dels títols (45 %) són publicats a Europa (i d’aquests, més de la meitat procedeixen de països de l’Est), el 25 % a l’Amèrica Llatina, el 16 % a Àsia, i el restant 5 % al nord d’Amèrica (EUA i Canadà). Quant a la distribució temàtica, el 60 % corresponen a ciències socials i història, el 22 % a ciències, i el 17 % a medicina. En general, la majoria de les revistes «diamant» publiquen pocs articles, compten amb autors principalment nacionals, tot i que els seus articles tenen impacte internacional, són més multilingües (38 %) que les que cobren per publicar (14 %), i la gran majoria són «diamant» des que van néixer (vol dir que no han canviat el model). Aquestes dades no són en absolut reveladores, però són actuals i exhaustives, i estan ben presentades.
El segon apartat, «Compliance», analitza el grau de compliment del Pla S. Només el 4 % dels títols compleixen els sis criteris analitzats, i només el 37 % en compleixen més de la meitat. Entrant en aspectes específics, poc més de la tercera part (37 %) utilitzen una llicència CC BY, només la meitat (49 %) indiquen llicències a les metadades, i poc més de la meitat (55 %) disposen de DOI (quant més articles té la revista, més probable és que tingui aquests identificadors). Quant a la preservació digital, dues terceres parts (68 %) no disposen d’una política al respecte, i aquesta és una dada esfereïdora. Tanmateix, de les que sí que en tenen, el 60 % utilitzen un sistema d’arxiu estàndard conforme als requeriments del Pla S. Una altra dada preocupant és que el 75 % de les revistes no subministren els continguts en XML o HTML, només en PDF. Així i tot, l’autor conclou que les revistes en accés obert «diamant» no compleixen completament els requisits de l’esmentat pla, però estan en el bon camí.
El tercer apartat, «Dynamics», intenta descriure com funcionen les revistes en obert que no cobren per publicar, i els reptes que afronten. Per començar, val a dir que, si bé la majoria de revistes pertanyen a institucions de recerca i societats, la meitat d’elles no ho reflecteixen en un document legal. En la mateixa línia, la meitat de les revistes no proporcionen estadístiques de consultes o descàrregues, ni de producció. Tot i que el 67 % manifesten que el sistema de revisió emprat és el de major qualitat (el de doble cec), només la meitat d’elles gestiona tot el procés per correu electrònic i, en general, tenen molts problemes per trobar revisors. El 78 % declaren complir amb directrius de bones pràctiques com COPE (Committee on Publication Ethics), però només el 55 % utilitzen sistemes antiplagi. La meitat de les revistes externalitzen algunes tasques editorials, com ara el copy-editing (29 %) i el typesetting (28 %). Quant a sistemes de gestió, el 60 % utilitzen OJS (Open Journal System), però en plataformes i servidors de continuïtat i fiabilitat incerta. Per acabar, l’autor indica que un dels aspectes més desafiant és la visibilitat en índexs internacionals.
El quart i últim apartat, «Sustainability», analitza les fonts de finançament de les revistes «subvencionades» i com poden resultar sostenibles. Vanessa Proudman, d’SPARC Europe, informa que el 40 % de les revistes només aconsegueixen cobrir despeses, i el 25 % reporten pèrdues. Una tercera part assegura no conèixer el seu estat financer (i això és sorprenent), quan una tercera part d’aquestes revistes pertanyen a universitats (i això és més sorprenent encara). El 60 % de les revistes depenen del treball voluntari, i arribem al 86 % si la dependència no és total, però és mitjana o alta. Això no obstant, al mateix temps les revistes compten amb fonts de finançament tals com ajudes econòmiques i no econòmiques, donacions, plataformes col·lectives de finançament, infraestructures compartides, aportacions de socis i membres, i altres, tot i que aquests recursos només aconsegueixen cobrir una petita part de la despesa global. Així, el 53 % de les revistes només compten amb 1 ETC (equivalent a temps complet) per a la seva tasca operacional, i el 70 % declara una despesa anual menor de 10.000 €. Per acabar, una dada segurament poc sorprenent però no per això menys important: les universitats i centres de recerca desenvolupen un rol en la provisió de recursos molt més important que les agències de finançament.
La segona part de l’estudi proporciona unes recomanacions basades en els resultats obtinguts a la primera. Cada recomanació és dins d’un eix (suport tècnic, compliment amb el Pla S, enfortiment, eficàcia, i sostenibilitat) i està adreçada a uns agents determinats (agències de finançament, universitats i centres de recerca, associacions i societats, i organitzacions que presten serveis a les revistes).
Les recomanacions relacionades amb el servei tècnic recullen aspectes com la millora de la coordinació editorial i la qualitat, la formalització de la institució responsable i la governança, i la millora de la capacitat de l’estructura per donar suport a la «bibliodiversitat» (es refereix a incorporar noves revistes i formats). Quant a l’adequació al Pla S, es recomana la implementació de llicències obertes, els DOI, la preservació, permetre l’autoarxivament, i fer possible que el contingut estigui disponible en una varietat de formats. L’enfortiment (capacity building) seria possible gràcies a la creació d’un centre o oficina especial i un marketplace. L’eficàcia s’aconseguiria gràcies a l’augment del finançament mitjançant el partnership i la diversificació de fons, l’ús de serveis i plataformes compartides, gestió òptima del pressupost, registre de la revista al DOAJ, i altres. Quant a la sostenibilitat, les recomanacions s’adrecen bàsicament a les agències de finançament: col·laborar en estratègies compartides, finançar i invertir en revistes «diamant».
Les recomanacions acaben amb la conclusió «cap a un nou camí comú de l’accés obert». Coincideixo amb l’apreciació que fa l’informe sobre la necessitat de mantenir el que ja aporten les revistes «diamant» (un servei a una comunitat diversa, en una gran varietat d’idiomes i temes, per bé que les revistes d’humanitats i ciències socials són majoria) i, alhora, millorar els processos i serveis editorials. La visió exposada sobre aquest «new OA commons» parla de la importància i protagonisme de la comunitat mateixa, però és només això, una visió, i la realitat és que no és una comunitat sinó moltes, amb una gran diversitat d’identitats, natura, interessos i objectius, i serà difícil o impossible obtenir aquesta centralitat i treball conjunt al qual l’informe apel·la.
També val a dir que el Pla S genera molta polèmica i diversitat d’opinions, de manera que és inevitable que aquest informe no ho faci.
Per acabar, em permeto realitzar una recomanació personal, dirigida als editors de revistes en obert: posi a la seva vida un bibliotecari/ària especialitzat/ada en revistes i publicació en obert, perquè sabrà com aplicar moltes d’aquestes recomanacions oficials. De fet, ho sabia abans de la publicació d’aquest informe.
1 Segons les definicions oficioses BBB, «gold» o via daurada es referia a revistes, mentre que «green» o via verda es referia a repositoris. Per tant, dir «gold oa journal» és una redundància.
2 El Directory of open access journals (consultat el 30.06.2021) mostra que hi ha registrades 16.553 revistes, 11.839 de les quals, és a dir, el 72 %, no cobren per publicar.
3 Per identificar-les, han emprat fonts com Microsoft Academic, EBSCO, Scopus, Web of Science, ROAD, DOAJ, Ulrichs i MIAR, un vell conegut de la nostra Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals.
4 Vegeu la nota 2. Les xifres semblen ser consistents.
