Afegeix un nou comentari

Anna Rovira
Unitat de Recursos per a la Recerca
Servei de Biblioteques, Publicacions i Arxius
Universitat Politècnica de Catalunya (UPC)

Rousseau-Hans, Françoise; Ollendorff, Christine; Harnais, Vincent (2020). Les pratiques de publications et d’accès ouvert des chercheurs français en 2019: analyse de l'enquête Couperin 2019. [Paris]: Consortium Couperin. 92 p. (Les rapports Couperin; 1). Disponible a: <https://hal-cea.archives-ouvertes.fr/cea-02450324>. [Consulta: 01.06.2020].

En un moment en què els investigadors coneixen a bastament el moviment de l’accés obert a la comunicació científica i que la transició del «pagar per accedir al pagar per publicar» és ja una realitat en diversos països, el consorci francès Couperin ha volgut conèixer de primera mà la relació dels investigadors amb les editorials científiques i la seva experiència en la publicació en obert en revistes i altres plataformes.

Aquest informe presenta els resultats de l’enquesta realitzada el 2019 en el marc del Plan National pour la Science Ouverte. Recull les pràctiques i l’opinió d’un nombre substancial d’investigadors de totes les disciplines, –més d’11.000–, d’universitats, escoles superiors, centres de recerca i hospitals. Amb 36 preguntes tancades i 8 zones per poder fer aportacions, els informants han aprofitat de forma considerable els espais oberts de l’enquesta: s’han recollit 11.500 comentaris, alguns reproduïts a l’informe. 

La principal crítica que els investigadors fan a les editorials és la relació qualitat-preu de les revistes, seguida del poc valor afegit i dels llargs terminis de publicació de les editorials. Els informants aprecien, però, la qualitat de les plataformes i valoren molt més les societats acadèmiques editores que les grans editorials internacionals.

Els preus excessius de les subscripcions, la transferència dels drets d’autor, la lentitud del procés de revisió i la bretxa causada pel no-accés a les subscripcions són els principals esculls del sistema actual segons els investigadors francesos. Ara bé, aquests no són suficients per a un canvi disruptiu. Les coedicions internacionals, els criteris d’avaluació i uns nous models de publicació d’eficiència desconeguda són els principals arguments per no voler canviar de paradigma. Alguns comentaris alerten també que la bibliometria reforça la sobrepublicació actual. 

Molts investigadors coneixen les dificultats actuals de les negociacions amb les editorials i el 50 % acceptaria tallar les subscripcions si calgués. Proposen també altres mecanismes de pressió com ara sortir dels consells editorials o no participar en les revisions d’experts. Precisament, consideren el poc reconeixement d’aquesta darrera activitat com la debilitat més gran del sistema. 

Publicar en revistes en obert varia segons disciplines i depèn molt de l’existència de revistes de qualitat en cada àmbit científic. En les àrees de ciències de la vida, medicina, humanitats i ciències socials, el 25-30 % dels enquestats manifesten publicar sovint en revistes d'accés obert, percentatge molt més baix en el cas de les ciències de materials, la química i l’enginyeria. En tots els casos, prefereixen publicar en revistes d'accés obert pures que en les híbrides. A més, el 40 % dels investigadors de les àrees de ciències de la vida i medicina paguen habitualment article processing charges (APC), mentre que el percentatge baixa al 24 % en física, i és inferior al 10 % en lletres, ciències humanes, dret, economia, política i gestió.

La principal motivació per publicar en accés obert és donar accés immediat als col·legues i al públic en general, seguida de la voluntat de preservar els drets d’explotació. Tot i això, mentre que una part valora que pagar APC permet una major difusió i rapidesa en el procés d’edició, d’altres en consideren excessius els costos.

En totes les disciplines no hi ha revistes d’accés obert prou reconegudes; això explica l’evolució desigual a l’hora de publicar-hi. El 80 % considera just no pagar o pagar menys de 500 € per publicar un article en obert i per a la majoria el finançament de les publicacions no hauria de dependre ni dels autors ni de les seves institucions.

Més del 90 % dels entrevistats no renuncia als articles que no tenen accessibles: la meitat sol·licita còpies privades als autors o a les biblioteques i, si cal, fa ús dels repositoris, les xarxes socials o les plataformes il·legals. Només un 5 % compra articles a les editorials. 

Per augmentar la visibilitat dels seus treballs, els investigadors utilitzen diverses vies: els webs personals, les xarxes socials acadèmiques, –tot i que les consideren massa intrusives– i les generals, com Twitter, LinkedIn i Google Scholar. 

A l’hora de triar la revista on publicar, la notorietat, l'adequació de la revisió al contingut de l'article i el factor d’impacte són els criteris principals per al 80 % dels enquestats. Entre el 20 i el 40 % considera important que la revista sigui d’accés obert. 

El 70 % dels enquestats ja ha dipositat en repositoris oberts però hi ha grans diferències entre disciplines, sent els matemàtics els més assidus. Els principals obstacles per arxivar en repositoris són el desconeixement de les polítiques editorials. A més, molts consideren que no els correspon a ells dipositar, essent aquesta una tasca purament administrativa, no relacionada amb el procés de publicació científica. La qualitat dels documents trobats als arxius oberts també és qüestionada per molts entrevistats.

L’interès de compartir preprints és, actualment, un tema de debat en les comunitats científiques. La importància atorgada al procés de revisió i la sobreabundància d’articles en circulació justifiquen el baix ús dels preprints, pràctica que comparteixen només el 32 % dels enquestats. L’existència de servidors d’e-prints en cada disciplina és també un factor destacat.

Finalment, l’enquesta també pregunta sobre el requeriment de les editorials de fer accessibles les dades de recerca vinculades als articles. No hi ha grans diferències entre disciplines però es perceben posicions diferents entre investigadors: mentre que uns consideren indispensable aquesta pràctica, altres la veuen de poca utilitat, i un tercer grup considera les dades de recerca com el «nou or negre» per part dels editors.

Aquest és un informe ambiciós i exhaustiu de les pràctiques dels investigadors francesos. De gran interès per l’abast i la multidisciplinarietat dels enquestats, recull informació de tots els àmbits de la comunicació científica. De manera indirecta, també ens mostra que la posició dels bibliotecaris no sempre està alineada amb la dels investigadors que, tot i favorables d’avançar cap a la ciència oberta, no volen canviar els seus hàbits de forma radical. En qualsevol cas, es tracta d’un estudi interessant que podria motivar l’impuls d’una enquesta similar en el nostre context.