La figura del queer infeliç fa referència a les persones sobre les quals es projecta una afectivitat negativa en la mesura en què no obtenen felicitat dels objectes vinculats a la bona vida. Es tracta d’una de les alienades afectives proposades per Sara Ahmed a La promesa de la felicidad (102, 195).

Ahmed defensa que la promesa de la felicitat es vincula a imatges històricament associades a la cultura heterosexual, les quals esdevenen una mena de fites de caràcter acumulable que dibuixen la línia recta cap a l’assoliment de la felicitat. És a dir, representen elements alienants per a les persones queer, sigui per la impossibilitat d’accedir-hi o perquè els seus desitjos es desvien d’aquest camí. Així doncs, la promesa de la felicitat desplaça les identitats queer als marges, convertint-les en pàries. Ahmed fins i tot planteja que aquest efecte d’exclusió no es reprodueix inconscientment, sinó que la felicitat heterosexual podria estar supeditada a la pervivència d’aquesta infelicitat.

Lluny d’una lectura essencialitzadora de l’arxiu de la infelicitat queer, Ahmed argumenta que la causa de la seva tristesa no es localitza en l’acte de desviació sinó en el fet de saber-se la causa d’infelicitat d’altres i en la manca de reconeixement de les relacions queer. L’autora subratlla la capacitat estigmatitzadora del llenguatge en frases com “només vull que siguis feliç i aquesta és una vida tan infeliç” o “soc feliç si tu ets feliç” —característiques de les escenes de sortida de l’armari—, les quals esdevenen formes de coerció que s’oculten en el llenguatge de la reciprocitat.

La dependència de la felicitat de l’altre en la pròpia crea subjectes infeliços i sovint instiga al redreçament vers la línia recta de la felicitat, un procés d’assimilació en què les fites es converteixen en “dispositius d’heterosexualització” (197), ja que el reconeixement depèn de la minimització del caràcter queer i de la negligència de la infelicitat. Aquestes figures de l’homonormativitat, les “queers felices” (220), es relacionen amb certes lluites del moviment LGTBIQ+ de principis de segle XXI, com el dret al matrimoni homosexual. Això no obstant, si bé una vida homonormativa pot ser una “vida suportable” (206) —concepte hereu de la noció de “vides que valguin la pena” de Judith Butler (58)—, es tracta d’una vida sotmesa a l’hospitalitat heterosexual. Per contra, Ahmed defensa la potencialitat revolucionària de la queer infeliç com a figura de destorb, similarment a com Jack Halberstam advoca pel fracàs com a afecte inconformista, anticapitalista i no reproductiu (99).

Contràriament, una vida “feliçment queer” (232) és aquella que troba la felicitat en formes d’anhel que han resistit l’engolida del sistema capitalista i heterosexual. No es tracta de la substitució de la infelicitat per la felicitat, sinó que ser feliçment queer implicaria el reconeixement de la infelicitat queer, així com la llibertat de ser infeliç i de fer les paus amb dur un estil de vida que sigui la causa de la infelicitat d’altres. En la línia del pessimisme queer de Lee Edelman, el rebuig de la felicitat com a propòsit vital permetria construir una idea de futur des de la incògnita (335).