Audre Lorde defensa que la ràbia i l'enuig són respostes licites cap a actituds racistes. En el seu text principal, on parla dels possibles usos d’aquesta ràbia, posa exemples d’actituds racistes dins el feminisme. Ens explica com algunes dones blanques, que es consideren feministes, es posen incòmodes davant d’ella quan els recorda que la seva actitud és racista, o que el seu feminisme no la té en compte. La dona negra empipada és en un principi una figura de control, un estereotip dins la televisió, que com diu Davidson: “is the epitome of irrationality—responding disproportionately to the slightest trigger” (96). Això desacredita el seu comentari i no deixa que surti a la llum el problema real de l’actitud racista.

Lorde recupera la figura de la dona negra empipada per donar-li valor, posant exemples de com en el seu dia a dia les dones negres han d’aguantar com se les intenta apaivagar quan mostren la seva disconformitat amb com se les tracta, sense tenir en compte el que diuen. Reivindica que la ràbia pot portar a un canvi en els contextos d’opressió, no només superficialment, sinó “a basic and radical alteration in those assumptions underlining our lives” (Lorde, 127). Per a ella també hi ha una voluntat de fer desaparèixer les seves veus dins el discurs intel·lectual feminista, com si les dones blanques només volguessin parlar de racisme entre elles, dins la comoditat de l’opinió compartida. Per això és important encarar aquestes opinions diverses, desvelar la comoditat dels privilegis no qüestionats, parlar les diferències i convertir-les, a través de la ràbia, en poder (Lorde, 131).

La resposta que s’espera de les dones negres és la d’amagar aquesta ràbia i parlar des de la comprensió. Però no hi ha comprensió quan es tracta de desigualtats, perquè com diu Lorde, la culpa no és una resposta adient a la ràbia, sinó una falta de responsabilitat i una manera de guanyar temps sense encarar el problema (130). Com a dones educades en un sistema patriarcal no ens han ensenyat a tractar amb la ràbia, i la manera de fer-ho ara és reconèixer les nostres diferències i desmuntar els prejudicis que hem heretat sense qüestionar-los mai. Evitar el confrontament i atacar la ràbia només és una manera d’amagar-se en la culpabilitat i no fer-se responsable de les seves accions.

Sara Ahmed parla de la felicitat i com l’opressió a vegades es mostra en situacions en les quals ens obliguen a mostrar-nos felices quan no ho estem. La dona negra empipada en aquest cas mostra la seva infelicitat i parla des de la ràbia confirmant la seva posició com a punt de tensió en el debat feminista. És una killjoy dins el discurs feminista perquè amb la seva posició destapa actituds racistes que queden amagades. Aquesta posició és necessària perquè, com diu Ahmed: “your proximity gets in the way of other people’s enjoyment of the right things, functioning as unwanted reminder of histories that are disturbing, that disturb an atmosphere” (584). Així doncs, la dona negra empipada és una figura que s’ha de reivindicar i mostrar com a legítima en els debats feministes. Audre Lorde, a través de la teoria i l’experiència personal, fa que aquest concepte sigui vist amb uns altres ulls, per convertir la ràbia en un afecte productiu.