Ángel Borrego
Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals
Universitat de Barcelona (UB)
Pinfield, Stephen (2024). Achieving global open access: the need for scientific, epistemic and participatory openness. Abingdon; New York: Routledge. XI, 121 p. ISBN 9781032679259. Disponible en: <https://www.taylorfrancis.com/books/oa-mono/10.4324/9781032679259/>. [Consulta: 13/10/2024].
Durant les darreres dècades, s’ha enaltit l’accés obert a la bibliografia científica com un bé global. La lliure disseminació del coneixement es percep com una font de beneficis a l’accelerar el progrés científic i facilitar l’actuació de professionals i gestors públics. No obstant, en els darrers anys, l’accés obert també ha estat objecte de crítica, i no sempre per part d’editorials comercials que veien perillar el seu model de negoci, sinó que a vegades els retrets procedeixen d’alguns dels seus suposats beneficiaris.
El llibre que ressenyem està escrit des de la perspectiva d’un defensor de l’accés obert que observa com, cada cop més, les crítiques al moviment sorgeixen des d’algunes de les institucions i països amb menys recursos que, en teoria, haurien d’estar cridats a ser els seus principals beneficiaris. Entre els crítics existeix la percepció que l’accés obert exacerba les desigualtats en l’accés a la informació i fomenta pràctiques científiques que contribueixen a mantenir el Sud Global a la perifèria acadèmica. Més que com una solució, l’accés obert es percep com a part del problema.
El llibre té per objectiu atendre aquestes crítiques. La conclusió de l’autor és que, per tal que l’accés obert assoleixi tot el seu potencial, ha d’anar acompanyat d’una millor comprensió del que constitueix un coneixement vàlid i valuós, el que l’autor denomina una «obertura epistèmica» (epistemic openness); i ha d’interaccionar amb comunitats més diverses, ha d’existir una «obertura participativa» (participatory openness).
Els beneficis de l’accés obert han estat àmpliament descrits: accelera el progrés científic i ofereix beneficis socials en àrees com la sanitat o l’educació al difondre el coneixement més enllà de l’acadèmia. No obstant, en els darrers anys han sorgit crítiques que subratllen la seva faceta neocolonialista i la seva contribució a perpetuar injustícies epistèmiques i cognitives, com l’hegemonia de la ciència occidental i la marginació dels coneixements indígenes. Les objeccions fan referència, per exemple, als models de negoci, basats en taxes d’edició (APC), controlats per grans corporacions d’Europa Occidental i Nord-Amèrica; a la perpetuació d’un sistema d’avaluació que afavoreix la publicació en revistes editades per científics occidentals, amb escassa presencia en els comitès editorials d’investigadors de països d’ingressos baixos i mitjans; o a la devaluació de formes de coneixement indígenes.
Els arguments a favor de l’accés obert parteixen d’una visió positivista de la ciència que considera el coneixement científic normatiu i universal. La idea que hi ha al darrere és que l’accés obert és important perquè el coneixement que posa a disposició de qualsevol lector és universalment vàlid i valuós. Això no vol dir que tots els resultats científics siguin vàlids i valuosos, sinó que el sistema emprat per generar-los sí que ho és. Alguns crítics comparen, amb similar suspicàcia, la cooperació al desenvolupament i l’accés obert. La idea de fons en ambdós casos és que es tracta d’ajudes per tal que el Sud Global «atrapi» el Nord, partint de la premissa que el Sud simplement s’ha d’equiparar al Nord, ja sigui en termes econòmics o científics. Tanmateix, segons els crítics, el coneixement és contextual i s’hauria d’utilitzar epistemologies locals per donar resposta a preguntes locals. En qualsevol cas, no es tractaria d’anar contra l’accés obert, sinó de reformular-lo, de manera que la seva implementació es basi en models de negoci sostenibles i permeti diferents tipus de ciència.
Pinfield és partidari d’acompanyar l’accés obert d’una ampliació de la base epistemològica (epistemic openness) en la qual es basa la ciència. La idea és que tot el coneixement, inclòs el científic, parteix d’una perspectiva, és a dir, és un coneixement, si més no en part, «construït». Les teories científiques són mapes de la realitat, no la realitat en si mateixa. L’obertura epistèmica fa referència a l’ús de diferents mètodes i marcs de referència per recollir i analitzar dades i a l’ús de diferents aproximacions per construir i interpretar el coneixement. Per exemplificar aquesta aproximació, Pinfield posa exemples de com el coneixement ecològic tradicional es pot combinar amb la recerca acadèmica i les polítiques públiques per afrontar problemes mediambientals com la gestió de recursos naturals, el manteniment de la biodiversitat o l’agricultura sostenible.
Rere la idea que el coneixement és una forma d’opressió epistèmica o cognitiva del Nord sobre el Sud, hi ha diferents versions. La més «suau» fa referència a l’«eurocentrisme» de la ciència, als biaixos en els sistemes de creació de coneixement que es concreten, per exemple, en la presència majoritària de participants occidentals en les mostres d’estudis científics; en el predomini de treballs dedicats a confirmar si els resultats obtinguts a Europa o als Estats Units es poden extrapolar a d’altres parts del món, sense adoptar gairebé mai el camí invers; o en la constatació que la major part de la recerca se centra en les prioritats dels països occidentals. Una major obertura epistemològica ajudaria a fer evidents aquests biaixos i emfatitzaria la necessitat de diversificar les perspectives per evitar-los. L’accés obert pot ser una eina que, al facilitar l’accés a la bibliografia, afavoreixi la «conversa» científica, permetent l’escrutini tant de les contribucions procedents del món occidental com de les originades des d’altres tradicions. No es tracta de caure en el relativisme de pensar que totes les creences sobre el món són igual de vàlides, sinó d’estendre la conversa acadèmica per prendre en consideració altres perspectives i formes de coneixement.
El segon concepte que introdueix Pinfield és el de l’«obertura participativa» (participatory openness). La seva implementació requereix canvis en el sistema d’incentius i recompenses de la ciència, facilitant la participació en la ciència de persones radicades en països d’ingressos baixos i mitjans per trencar biaixos com el fet que els científics en països rics atorguen major credibilitat als estudis desenvolupats en el seu entorn o les pitjors valoracions que reben en la revisió d’experts els manuscrits procedents de països amb menys recursos o que no tenen l’anglès com a llengua materna. Garantir la diversitat en la participació científica és una manera d’incrementar l’obertura epistemològica defensada amb anterioritat.
Malgrat l’existència en algunes regions del món de models de publicació en accés obert sense taxes d’edició, el problema d’aquesta bibliografia és la seva invisibilitat. Amb prou feines està indexada en bases de dades com Scopus i Web of science, amb les consegüents limitacions per a la seva localització i l’impacte sobre el comportament dels autors en un context on els sistemes d’avaluació premien la publicació en revistes indexades.
El llibre resultarà especialment suggestiu per als lectors interessats en les aproximacions filosòfiques a la naturalesa del coneixement. La tesi central de l’obra gira al voltant de la necessitat de repensar determinats models d’accés obert i d’avaluació de la ciència que perpetuen l’exclusió d’alguns investigadors. L’autor advoca per combatre els biaixos, per bé que sense perdre de vista el valor de la ciència i la importància de compartir el coneixement científic. És essencial mantenir els procediments que permetin discernir els mèrits de diferents descobriments, sigui quin sigui el sistema de coneixement del qual procedeixen. Aquest és, de fet, el propòsit central de la ciència i del sistema de comunicació científica. L’obertura de dades i publicacions és condició necessària, però no suficient, per assolir un sistema de comunicació científica més equitatiu i eficient a escala global. Ha de venir acompanyada de una obertura epistèmica –la diversificació dels tipus de coneixement considerats– i participativa –la inclusió de tants participants com sigui possible en la conversa científica.
© Imatge inicial de Gerd Altmann a Pixabay
Aquest ampli manual (512 pàgines) és el resultat de l’esforç per elaborar un llibre de text en accés obert sobre comunicació científica que resulti útil a alumnat i professorat de biblioteconomia i documentació. Des del prefaci, els autors exposen que el seu objectiu és que el llibre sigui adoptat com a obra de consulta en assignatures sobre comunicació científica i per personal de biblioteques universitàries que desitgi ampliar els seus coneixements sobre el tema.
En els darrers anys, REBIUN ha elaborat dos informes per tal de mesurar la disponibilitat en accés obert de la producció científica de les universitats espanyoles i del CSIC. El 2023, el Subgrupo de Acceso Abierto de REBIUN ha actualitzat aquestes dades amb una nova anàlisi de l’evolució de l’accés obert als documents publicats entre 2018 i 2022.
El projecte «Ithaka S+R US Faculty Survey» analitza amb freqüència triennal les pràctiques docents i de recerca del professorat universitari estatunidenc des dels inicis de la transformació digital. En aquest Blok s’han ressenyat els informes del 
