Versión para impresión
Departamento de Ciencias de la Documentación
Universidad de Zaragoza
Hispana. Directorio y recolector de recursos digitales. http://www.hispana.mcu.es/
El 2009 el Ministeri de Cultura va llançar Hispana, un servei d'accés a col·leccions digitalitzades de documents en servidors espanyols, que, com no podia ser d'una altra manera, es basa en l'ús de protocols OAI. Hispana era el successor i hereu del Directori i Recol·lector de Recursos Digitals, que havia estat posat en marxa el març de 2006 (Grup de Treball de Col·leccions Digitals del Ministeri de Cultura i les Comunitats Autònomes, 2007; Carrato Mena, 2009). Al Registry of Open Access Repositories té l'ID 5942 (http://roar.eprints.org/5942/). Com el nom original ja indicava, en realitat es tracta d'un servei harvester (recol·lector) de metadades OAI. Un harvester usa el protocol OAI per connectar amb proveïdors de dades OAI, dels quals pren els conjunts de metadades que descriuen als objectes digitals, i crea amb ells una metaBase, que els usuaris poden utilitzar per aconseguir un punt d'accés centralitzat a col·leccions disperses.
Segons les pròpies dades de Hispana, en el moment de redactar aquestes línies (març de 2015) recull més de cinc milions d'objectes, provinents de 208 repositoris diferents. El desenvolupament d'una cerca utilitzant la interfície corresponent ofereix un conjunt de resultats que, a més del clàssic llistat de registres, ofereix a l'usuari els resultats per repositori digital d'origen i per conjunt de metadades emprat en la seva descripció. Un potencial enorme a l'abast de qualsevol usuari ... i a partir d'aquí es reprodueixen dos problemes clàssics, encara no adequadament resolts, dels recol·lectors, corresponents a la interfície d'usuari i l'estandardització de metadades:
• En el moment en què l'usuari, un cop revisat el registre detallat de l'objecte digital, vol accedir-hi, se li redirecciona al proveïdor original. Aquest és el comportament natural dels recol·lectors. Però per a l'usuari final, això significa veure enfrontat a diferents servidors, amb diferents plataformes de programari, i diferents comportaments. Encara no s'han establert estàndards mínims d'interfície i interacció que hagin de respectar les eines software per a gestió de col·leccions digitals, la qual cosa és més que desitjable. Encara que no és un problema que Hispana pot resoldre per si mateix, una millora recomanable és que s'afegeixi un avís del tipus "vostè serà redirigit al document original, fora de Hispana ..." per advertir de les brusques transicions d'interfície que es produeixen. Algunes altres millores en la interfície d'usuari haurien d'atendre a contextualitzar millor el registre i el seu contingut.
• Els conjunts de metadades utilitzats en la descripció dels registres no són homogenis. L'estàndard clàssic del OAI és Dublin Core. La generalització de la interoperabilitat entre servidors de dades ha afavorit que els recol·lectors siguin capaços d'adquirir i processar més esquemes de metadades, com MARC i els seus desenvolupaments, EDM (Europeana Data Model), RDF, MODS... fins i tot he arribat a detectar un conjunt provinent del programari de Greenstone (gsdl). Però, i això també és un problema que un recol·lector no es capaç d'abordar, els proveïdors originals no semblen aplicar polítiques comunes sobre l'ús d'esquema de metadades, arribant fins i tot a l'extrem que Hispana identifiqui com a conjunts de metadades diferents MODS i mods. Els diferents proveïdors agregats utilitzen els esquemes de metadades que consideren oportuns, de manera que alguns ofereixen dos esquemes, i altres fins i tot sis. A això cal sumar que, si es revisa l'estructura dels registres, poden apreciar-se diferències entre etiquetats teòricament corresponents al mateix esquema, com pugui ser Dublin Core, EDM o RDF. Tot un veritable problema d'estandardització que, més endavant, pot provocar situacions i inconvenients no previstos.
Realment, ja al principi sorgeix la pregunta clau Què és Hispana? A qui s'adreça Hispana? Tècnicament, la primera pregunta té una resposta clara: és un recol·lector de dades de proveïdors OAI. La resposta a la segona també és clara: tal com està configurat i presentat, és un servei per a professionals del sector, no per a usuaris finals. El biaix bibliotecari és predominant. Difícilment es pot considerar un servei que pugui ser usat simple i eficientment per un ciutadà mitjà. No ofereix ni una ajuda ni explicació bàsiques que puguin servir de guia a un usuari no coneixedor del funcionament i estructura dels dipòsits OAI.
La revisió de diverses publicacions incideix en aquest camp d'orientació professional. El 2010 Hispana es convertia en el punt de referència per a la interacció amb Europeana (Carrato Mena, 2010; Martínez-Conde, 2012), s'adoptava l'esquema de metadades EDM, s'agregaven continguts del sistema DOMUS de museus, i passava a convertir-se en un dels principals proveïdors de continguts per a Europeana.
Una de les eines clau per als professionals és el directori de col·leccions digitals que incorpora Hispana. El directori ofereix una fitxa descriptiva dels projectes de digitalització de col·leccions de documents existents, assenyalant específicament aquells que ofereixen servidor OAI. No obstant això, no sembla adequadament mantingut, ja que es poden trobar enllaços erronis a alguns dels projectes referenciats, i tampoc s'ofereixen dades de creació i actualització dels registres, la qual cosa resulta imprescindible en un recurs d'aquest tipus.
Hispana és una eina imprescindible i necessària. El seu treball de coordinació i desplegament de continguts digitals és lloable. La definició de la seva missió i destinataris hauria de ser revisada, i, en conseqüència, desenvolupar actuacions en la seva interfície d'usuari que ajustin el servei als seus objectius.
