Versión para impresión
Swan, Alma (2012). Policy Guidelines for the development and promotion of OA. Paris: UNESCO. 76 p. ISBN 978-92-3-001052-2. Recuperado el 12 de diciembre de 2012: http://bit.ly/HnibYc
Harris, Siân (2012). Moving towards an OA future: the role of academic libraries: a report on a roundtable commissioned by SAGE, in association with the British Library. 16 p. Recuperado el 12 de diciembre de 2012 de: http://www.uk.sagepub.com/repository/binaries/pdf/Library-OAReport.pdf
Quan es compleixen 10 anys de la Declaració de Budapest, es parla de compartir (la solució comença per co- segons Cornella) com a clau en la societat, el món de la informació està començant a ser dominat pels big data i la mineria de dades i de textos, que necessiten dades obertes (i enllaçades) en formats interoperables, en un món científic (també infomediari) que advoca per un univers open (coneixement comú obert, Open Knowledge, englobador del programari obert, la innovació oberta, els recursos educatius oberts, la ciència oberta, els open data esmentats, les llicències obertes...) una de les primeres iniciatives va ser precisament l'Open Access (OA): arXiv va veure la llum digital el 1991.
Vostè creu en l'OA, intueix les seves virtuts, se sent atret per les seves promeses de visibilitat i impacte científic, recela de les seves possibles llacunes, dubta si li impedeix publicar en un altre lloc, sembla trobar contradiccions... però té por de preguntar, o de saber?
Alma Swan contesta tots els dubtes amb el seu objectiu posat a "promoure l'OA facilitant la comprensió de les qüestions relacionades amb ell" i proporcionar directrius a qui dissenyen les polítiques institucionals. Per això, desenvolupa de manera clara, amb un llenguatge i un discurs fàcilment entenedors, tots els conceptes implicats (si exceptuem els tecnològics) permetent una lectura en nivells: completa per als que s'acostin per primera vegada o amb escàs bagatge al OA, aleatòria per a aquells que el coneixen bé i poden aturar-se en un aspecte escollit, i específica (les seccions 8 i 9 i els apèndixs sobretot) pels quals volen desenvolupar una política institucional, han de prendre decisions i necessiten comprovar exemples ja existents, en desenvolupament, vius.
Són reveladores en aquest sentit les 9 seccions del document, cadascuna amb el seu propi resum final: Definició (BBB: Declaracions de Budapest-Bethesda-Berlín), Rutes (daurada i verda), Importància, Beneficis, Models de negoci, Drets d'autor i llicències, Promoció, Marc de les polítiques i Resum de les seves directrius. Les acompanyen dos apèndixs amb exemples de les polítiques i diverses plantilles que recullen les qüestions que cal considerar i sospesar, un glossari amb 20 termes i 40 referències bibliogràfiques. A més de la menció de, i l'enllaç a, tots els recursos essencials relacionats amb la qüestió.
Ens diu que no hi ha OA quan la informació està disponible per a alguns usuaris de determinats països, que és una cosa pràcticament ubiqua en algunes disciplines (com en la física d'altes energies i l'astronomia i gairebé, a la informàtica: totes elles van començar ja a arXiv), que hi ha 7.000 revistes en obert (DOAJ) d'unes 25.000 arbitrades, entre les quals destaquen les de medicina, bioquímica o genètica, i que aproximadament el 30% de la producció científica està en obert, sobretot en dipòsits.
Subratlla que la difusió de la informació científica mitjançant l'OA depèn essencialment del consentiment dels qui retenen els drets d'autor, per als que llicenciar les seves obres és una bona pràctica ja que permet que qualsevol pugui saber qui ets quan vulgui utilitzar-les. No en va, ja en la Declaració de Budapest s'establia com a condició sine qua non per al OA la necessitat que aquesta informació pugui ser reutilitzada. La diferència entre fer-ho o no dóna peu a parlar d'informació gratuïta (accessible però sense possibilitats de reutilització) i informació lliure, qüestió clau perquè enllaça amb les condicions de la ciència digital del segle XXI, en la qual l'ús no ho fan només els humans, sinó també les màquines, que a més necessiten formats documentals més pròxims a la web semàntica que en pdf. Per ara la major part és gratis, no lliure.
Afirma que -com l'experiència ha demostrat- la millor manera d'aconseguir que la informació estigui en obert és mitjançant l'establiment de polítiques que suposin un mandat, o el que és el mateix, que les institucions obliguin els seus científics a fer possible l'OA amb els resultats de la seva investigació. Es tracta de la principal aportació de la Declaració de Berlín. No obstant això, cal determinar com es farà: publicant en revistes OA (ruta daurada) o dipositant els documents en repositoris institucionals o temàtics (ruta verda).
La ruta verda dels dipòsits és la que millor s'adequa a la política de mandat. Les seves especials característiques tècniques complint normes (com OAI-PMH) els permeten la interoperabilitat i la prestació de serveis afegits. Cal concretar el lloc on s'ha de dipositar.
La ruta daurada per la seva banda sol comportar una despesa per l'itinerari vital dels articles fins a ser publicats (es coneix com APC: Article Proccesing Charge) que s'afronta de diferents maneres, incloent el patrocini, la publicitat, la compra corporativa o la venda de versions impreses, a més d'esquemes institucionals o publicació comunitària, però sempre han d'evitar el doble-dipping (pagament per publicar en obert, però que no es trasllada al preu de la revista).
Alguns plantegen destinar OA part dels pressupostos que s'empraven fins ara al big deal (contractes a llarg termini amb dret a accedir a llistes "completes" de les revistes dels proveïdors) que es va generalitzar a finals del segle XX després del creixement desorbitat de preus durant diverses dècades. S'assegura que com més petit sigui el cost, més fàcil és desenvolupar un model de negoci sostenible: en qualsevol cas l'OA serà més barat degut al guany en eficiència i als menors costos operacionals (com han demostrat 5 estudis diferents sobre dues rutes).
Com esmentàvem, la qüestió dels drets d'autor és essencial dins de l'OA. Els autors acostumen a signar un acord de transferència de drets d'autor (CTP). El més senzill seria atorgar una llicència de publicació (LTP) i retenir la resta de drets, cosa que per a l'autor pot ser una obligació imposada per la institució on treballa.
Les llicències trenquen la incertesa sobre el que pot fer-se amb el document. Pràcticament no existeixen en la ruta daurada i només s'utilitzen en un mirall. Unes de les més recomanades són les llicències Creative Commons, que a més de la seva senzillesa i ampli ús disposen de metadades llegibles per màquina.
La clau del document són les polítiques d'accés obert, en la tasca de divulgació, coneixement, suport i defensa han de cooperar les biblioteques. La seva importància és evident, ja que han de contenir tots els aspectes rellevants i convertir-se en la norma sobre com procedir. Hi ha 297 polítiques de mandat (52 establertes per finançadors, 132 per institucions de recerca, 82 referides a tesi...). Es detallen les qüestions que s'han de contemplar, com l'obligatorietat necessària en la ruta verda, el lloc de dipòsit, el que es diposita: el postprint (article ja revisat i amb les modificacions incorporades, a punt per ser editat) dels articles de revista, comunicacions arbitrades, tesis i -cada vegada més- llibres i capítols de llibres, l'embargament, la durada màxima hauria de ser de 12 mesos (millor, 6) el que no impedeix incloure en el repositori des del primer moment les referències dels documents ja que les metadades no tenen copyright, contemplar sancions per incompliment del mandat i també les possibles necessàries excepcions.
Combinant aquests elements s'obtenen 5 tipus de política:
1. Dipòsit immediat sense excepcions (Universitat de Lieja)
2. Retenció de drets:
a. L'autor atorga els drets suficients al gestor (Universitat Harvard)
b. El gestor ja té suficients drets (Universitat Tecnològica de Queensland)
3. Dipòsit dins d'un cert període (Wellcome Trust)
4. Dipòsit si, i quan, l'editor ho permet (Universitat de Southampton)
5. Voluntari (Universitat d'Athabasca)
En un dels apèndixs s'inclouran 10 exemples d'aquestes polítiques (Wellcome Trust, National Institutes of Health, IRCSET, Universitat de Lieja, Universitat de Pretòria, Universitat de Harvard, Universitat Strathmore, Universitat Tecnològica de Queensland, Universitat de Southampton i Universitat Politècnica de Hong Kong) recollint els tipus no voluntaris. Crida l'atenció el cas de Harvard ja que el rector afegeix comentaris explicatius als continguts de la política.
En l'última secció s'estableixen sengles esquemes adreçats a responsables de les polítiques institucionals i governants i finançadors, que inclouen els elements reiterats al llarg del document: la forma obligatòria, l'àmbit de la política pel que fa al contingut i a la reutilització, com es compliria, lloc de dipòsit, temps de dipòsit, APC, copyright, període d'embargament, compliment i sancions. 3 models els exemplifiquen en el segon apèndix.
En definitiva, la seva claredat, la seva visió globalitzadora, la seva exhaustivitat amb el rellevant el converteixen en una referència essencial. Apunta també a algunes realitats que estan en potència, com ara els datasets, i que caldrà considerar, tot i que ja assegura que on hi ha OA hi haurà Open Data. Potser cal incidir més en aconseguir que les possibilitats de reutilització invocades a Budapest siguin una realitat.
Finalitzem amb una breu menció al document sobre la taula rodona que va reunir a 14 experts del món de l'edició i de les biblioteques a la British Library, on s'esmenta el paper de les biblioteques en el futur de l'OA, o més aviat dels bibliotecaris, ja que s'arriba a assegurar que els professionals de la informació són la biblioteca del futur, que descansa en les seves destreses com a mediadors, comunicadors i formadors... Cal canviar l'escala més enllà de l'institucional, treballar en grup compartint funcions i serveis, fer disponibles col·leccions úniques, determinar la qualitat dels recursos (quan les eines són les mateixes per a tots, el valor afegit descansa en la qualitat), gestionar metadades, ser conscients que l'OA (immers en la gran cadena de la informació) a més de beneficis té costos i també ser capaços de comunicar clarament en què consisteix, aprenent a parlar el llenguatge dels usuaris.
