Versión para impresión
Ángel Borrego
Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals
Universitat de Barcelona (UB)
Pinfield, Stephen; Wakeling, Simon; Bawden, David; Robinson, Lyn (2020). Open access in theory and practice: the theory-practice relationship and openness. London; New York: Routledge. XII, 244 p. ISBN 978-0-429-27684-2. Disponible a: <https://doi.org/10.4324/9780429276842>. [Consulta: 06/11/2020].
La bibliografia sobre el moviment de l’accés obert és abundant, i els informes sobre el tema ressenyats en aquest blog, nombrosos. És difícil, no obstant, trobar una aproximació original al fenomen com la que han emprat els autors de la monografia que avui resumim. Pinfield, Wakeling, Bawden i Robinson se centren en la relació entre la teoria i la pràctica en el terreny de l’accés obert. És a dir, com s’utilitza la teoria per entendre el fenomen de l’accés obert i fins a quin punt la teoria incideix sobre la seva implementació.
És una aproximació que, d’entrada, pot resultar difícil de comprendre, per la qual cosa els autors la il·lustren amb dos exemples a la introducció: un estudi que analitza el Pla S des de la teoria dels «recursos compartits» o «béns comuns», un marc teòric el desenvolupament del qual li va valer a Einor Ostrom ser la primera dona guardonada amb el Nobel d’Economia; i un treball sobre les motivacions dels investigadors per compartir els seus articles a ResearchGate aplicant la «teoria d’intercanvi social», una aproximació en psicologia i sociologia que explica les relacions humanes com el resultat d’una anàlisi cost-benefici i de comparació d’alternatives. Són dos exemples d’estudis que utilitzen aproximacions teòriques procedents de disciplines diferents per investigar dos aspectes relacionats amb l’accés obert: les polítiques que el fomenten i el comportament dels investigadors.
La monografia s’organitza en cinc parts, cadascuna dividida en dos capítols. La primera presenta una aproximació a l’accés obert, descriu la seva evolució des dels seus orígens fins a l’actualitat i ofereix un model dels seus components: els actors (investigadors, finançadors, editorials, etc.), les dimensions (polítiques, econòmiques, legals, etc.) i els aspectes que relacionen ambdós components (les cultures disciplinàries, les diferències Nord-Sud, els sistemes de recompenses, etc.).
La segona part del llibre se centra en la relació entre la teoria i la pràctica. Els autors revisen la bibliografia al voltant de conceptes com «teoria», «model» o «paradigma» i en com ajuden a explicar la realitat, a predir el futur i a prescriure accions. L’anàlisi se centra en l’ús de la teoria en biblioteconomia i documentació, una disciplina caracteritzada per l’escassa utilització d’abstraccions i generalitzacions per explicar els fenòmens i guiar la pràctica professional. Es tracta d’una bretxa habitual en disciplines aplicades, com la infermeria o l’educació on, sovint, la recerca té com a objectiu obtenir resultats a curt termini, en un context específic, per ser aplicats de manera immediata, més que per a la comprensió de conceptes de manera global.
La tercera part se centra en l’aplicació de la teoria a l’estudi de l’accés obert. El primer capítol de la secció descriu la metodologia emprada per a la identificació de la bibliografia i el segon els resultats de l’anàlisi de contingut. En aquesta etapa, els autors van trobar més d’una dotzena de teories utilitzades a la bibliografia sobre accés obert. Crida l’atenció la diversitat disciplinària, amb aportacions teòriques procedents de la sociologia, la psicologia, la biblioteconomia, les matemàtiques, l’educació, l’economia o les empresarials. Dues aproximacions teòriques destaquen com les més utilitzades per a l’estudi de l’accés obert: la «difusió d’innovacions», una teoria popularitzada per Everett Rogers que pretén explicar com, per què i a quina velocitat es mouen les noves idees i tecnologies; i la «tecnologia o innovació disruptiva», expressió encunyada per Clayton Christensen per definir innovacions que produeixen una ruptura brusca amb la finalitat de competir contra una tecnologia dominant. Un segon aspecte analitzat és fins a quin punt els autors que investiguen sobre accés obert no només utilitzen teories elaborades prèviament, sinó que desenvolupen noves teories. Els resultats en aquest sentit són escassos i es tendeix a enunciar conceptes vagues i hipòtesis no comprovades més que «grans teories».
La quarta part de l’obra s’enfronta a una nova pregunta: fins a quin punt els professionals que treballen en l’àmbit de l’accés obert coneixen la recerca teòrica sobre el tema i quina utilitat li atorguen? Per donar-li resposta, els autors entrevisten una trentena de professionals i investigadors. Els resultats mostren les dificultats que ambdós grups experimenten per mantenir-se al dia de la bibliografia publicada sobre accés obert, el paper —com una font d’informació més— de la literatura acadèmica i les dificultats a l’hora de definir què entenen per «teoria». Per reduir la bretxa entre teoria i pràctica, els professionals advoquen perquè els resultats de la recerca siguin més accessibles —amb formats «per a llecs»—, la realització de recerques conjuntes entre acadèmics i professionals, i la creació de canals addicionals per al diàleg entre ambdós grups.
La cinquena i última part del llibre se centra en les implicacions derivades del treball previ. El primer dels seus capítols intenta «modelitzar» la relació entre teoria i pràctica en l’àmbit de l’accés obert i insisteix en les propostes per reduir la bretxa entre teoria i pràctica. El segon identifica aspectes —com els principis rectors de l’accés obert— en els quals seria necessari desenvolupar teories sòlides que fonamentin la pràctica professional.
Es tracta, en definitiva, d’una monografia amb un enfocament interessant que anima acadèmics i professionals a treballar de manera més propera —ja que els resultats mostren que ni els acadèmics utilitzen sempre la teoria per sustentar els seus treballs ni els professionals són aliens al desenvolupament de marcs teòrics— i que ret tribut a l’aforisme de Kurt Lewin segons el qual «no hi ha res més pràctic que una bona teoria.»
