Aquesta Proposta de traducció de noms propis té dos objectius fonamentals. D’una banda, pretén donar una resposta coherent als dubtes que es plantegen dins l’àmbit universitari quan s’han d’escriure noms propis en textos, de qualsevol mena, en català.

El text, que s’ha elaborat tenint en compte les necessitats de tots els col·lectius de la Universitat de Barcelona, no és un document sobre criteris de traducció dels noms propis en general i per a qualsevol àmbit, sinó una proposta restringida a les necessitats de la Universitat de Barcelona.

Aquesta proposta tampoc no vol donar resposta a qualsevol problema de traducció sigui quina sigui la llengua d’arribada. Només ha tingut en compte els problemes que sorgeixen quan es tradueixen noms propis d’altres llengües al català, és a dir, tan sols s’han considerat els textos escrits (siguin originals o traduccions) en què el català és la llengua d’arribada.

I finalment, aquest document respon a les especificitats temàtiques plantejades per la majoria de textos que es produeixen dins la Universitat de Barcelona, que són fonamentalment textos de llenguatge administratiu o bé textos cientificotècnics.

Tenint en compte, doncs, aquestes restriccions (els diferents col·lectius de la Universitat de Barcelona, el català com a llengua d’arribada i els tipus de textos que produeix la Universitat) i el material bibliogràfic existent, s’han establert uns criteris, per tal que el tractament que rebin els noms propis dins de la Universitat de Barcelona sigui al més homogeni i coherent possible.

Els punts que es presenten s’han agrupat en nou descriptors per facilitar-ne la consulta: llocs, persones, organismes, obres d’art, bibliografia, activitats docents, ensenyaments, lleis i celebracions populars.

Els noms dels municipis i comarques s’escriuen segons els criteris que se segueixen a les llistes oficials. Per al Principat, les normes de l’Institut Cartogràfic i Geològic i el DOGC núm. 530 de 19-04-85, llistes aprovades per la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Per a les Illes Balears, el Decret 36/1988, de 14 d’abril, pel qual es publiquen les formes oficials dels topònims de les Illes Balears. Per al País Valencià, el document Denominació actual dels municipis de la Comunitat Valenciana i tràmits per a la seva alteració.

Quant al nom dels països, dels estats i de la toponímia major en general (capitals, ciutats importants, alguns accidents geogràfics, etc.), se segueix el criteri de tradició. Generalment, són topònims que ja tenen una forma tradicional en català, però si no la tenen, es respecta la forma original segons la designació oficial, és a dir, no es tradueix.




Els topònims aranesos en un text en català es poden escriure en aranès o bé en la forma traduïda al català, si és que en tenen (en textos no catalans es manté sempre la forma aranesa del topònim). Sigui quin sigui el criteri escollit, convé mantenir-lo a dins del mateix text per coherència.



Ara bé, en textos oficials, marcadament jurídics, es fan servir només les formes araneses, que són les úniques formes oficials.


Quant als topònims de països que tenen alfabets diferents del llatí se segueix el criteri del Gran Larousse Català, simple transcripció o adaptació a la grafia i fonètica catalana, o de la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) i l’Atles de l’Enciclopèdia Catalana, transliteració.




Pel que fa a accidents geogràfics, quan van acompanyats del genèric, aquest es tradueix si no forma part del topònim pròpiament dit (en aquests casos el genèric s’escriu amb minúscula). En general cal seguir el criteri de les fonts esmentades anteriorment.

Dins de textos escrits en llengua catalana, els noms genèrics de la toponímia urbana es tradueixen; i es mantenen sense traduir els topònims pròpiament dits. Però, quan es coneixen internacionalment amb el nom d’origen, no es tradueixen.


Però

Els noms de pila es mantenen en la llengua en què vinguin escrits i, sobretot, es vetlla perquè hi hagi coherència en un mateix text, és a dir, que sempre s’escriguin de la mateixa manera. Pel que fa als cognoms castellans, cal respectar-ne l’accentuació. Només si la persona interessada ho expressa explícitament, s’hi apliquen les regles d’accentuació en català.




S’ha de tenir en compte que els noms d’un mateix text vagin tots abreujats o no hi vagin.


O bé




En el cas de noms estrangers de personatges públics o històrics, i de personatges ficticis de la literatura universal se segueix la transcripció o transliteració del Gran Larousse Català o de la Gran Enciclopèdia Catalana, respectivament; en el cas que no n’hi hagi, es té en compte la forma comuna (o més estesa) usada pels mitjans de comunicació escrits.

En l’àmbit universitari i en textos escrits en català, els càrrecs oficials s’han de traduir. Pel que fa als tractaments, s’adeqüen a la realitat de la llengua d’arribada, en aquest cas el català.

Cal traduir el nom dels reis, de les famílies reials i dinasties, i dels papes. Si es tracta de noms estrangers, corresponents a altres alfabets diferents del llatí, se segueix el criteri del Gran Larousse Català i la Gran Enciclopèdia Catalana, exposat anteriorment.

Les denominacions d’universitats, facultats, instituts, departaments i altres entitats universitàries, en general, es tradueixen.

En general, cal posar en català els noms dels museus, palaus, patronats, fundacions, col·legis professionals, arxius i altres institucions d’aquest tipus, llevat d’algun cas de noms de llarga tradició en la llengua d’origen.






Però

Cal posar en català el nom dels tribunals i audiències, dels fons, de les federacions esportives, etc. Sovint, són noms que van acompanyats per la sigla corresponent. En els casos en què la sigla no coincideix amb el nom, es tradueix la designació oficial i es manté la sigla original. Només és aconsellable d’adaptar la sigla a la traducció si està poc fixada i no té tradició internacional, és a dir, si només s’usa com a recurs d’economia lingüística.

Els noms de les institucions i dels organismes públics, en general, es tradueixen. En els casos en què pot ser coincident un organisme de l’Administració local amb un d’estatal, s’hi afegeix, en el segon cas, el sintagma ‘de l’Estat’.

Com a criteri general, el nom dels partits polítics es tradueix seguint la tradició establerta pels mitjans de comunicació, excepte aquells casos en què s’ha consagrat la forma original perquè la traducció ofereix problemes d’identificació respecte al nom d’origen.




Però

Pel que fa a organismes i institucions de caràcter privat, en què el nom està registrat, aquest es manté en la llengua d’origen. Cal tenir en compte que hi ha organismes que tenen el nom registrat en més d’una llengua (per exemple alguns bancs); en aquests casos cal posar-lo en català quan s’inclogui en un text en català.



Però

El títol de les obres d’art, tant si es tracta de pintura, escultura, com d’arquitectura, es tradueix com a criteri general, excepte en els casos en què hi ha tradició de no fer-ho.






Però

El títol de les representacions teatrals es respecta, és a dir, no es tradueix.




El títol de les obres musicals, en general, no es tradueix. En casos de comprensió i reproducció difícil, es fa constar el nom original i es tradueix el nom de l’obra literalment entre parèntesis. Cal tenir en compte el criteri de tradició, sobretot en el cas de les òperes.








Hi ha obres, però, en què  el títol està format per un genèric del tipus sonata, missa, simfonia, concert, etc. En aquest cas, solen traduir-se.

Cal posar en català el títol de les pel·lícules que han estat doblades en català; si es projecten en versió original, no es tradueix (però es pot posar la traducció literal en català entre parèntesis).






Per cercar les pel·lícules doblades en català, podeu consultar la pàgina web eldoblatge.com.

S’ha de respectar el títol dels llibres que tenen una versió catalana. En els altres casos es respecta el títol original i, si es vol, es pot posar la traducció literal catalana entre parèntesis a continuació.



Però






Cal tenir en compte que, sobretot en l’àmbit universitari, sovint es treballa amb referències bibliogràfiques puntuals. En aquest cas, cal respectar sempre el títol de la versió que se cita encara que hi pugui haver alguna versió en català.

En les referències bibliogràfiques incloses en un text en català (tant dins del text mateix com al final en forma de llista bibliogràfica), l’edició, el lloc d’edició, la data, la sèrie, el volum, la pàgina, i d’altres informacions (en premsa, tesi doctoral, etc.) s’han de posar en català. Pel que fa al lloc de publicació s’ha de tenir en compte el que es diu en el criteri Lloc de publicació.




En les citacions textuals, s’han de considerar dos casos diferents. D’una banda, quan es fa una citació sense referenciar-ne l’obra de procedència; i de l’altra, quan se n’esmenta l’obra de referència (ja sigui amb nota o a la bibliografia final). En el primer cas, la citació ha de ser en català, ja que s’inclou en un text en català.



En el segon cas, cal ser coherent en un mateix text: o bé es posen totes les citacions en català (és a dir, se’n fa sistemàticament la traducció si la llengua original és altra que el català), o bé s’és fidel a l’original (és a dir, no es tradueixen mai sigui quina sigui la llengua).

Així doncs, davant d’una referència bibliogràfica com la següent:



dins del text, es pot donar un dels dos casos citats a continuació.

Cal posar els títols de les conferències i ponències en la llengua en què es fan. Si convé, se’n pot posar la traducció literal en català entre parèntesis.

Com a criteri general, es tradueix el títol dels congressos, simposis i fires. En casos d’ambigüitat o de dificultat d’identificació, és recomanable o bé de posar entre parèntesis la versió original la primera vegada que apareix en el text, o bé de posar a continuació del títol la ciutat on es realitza.

Cal posar en català el nom de les beques, dels programes, projectes i premis. Pel que fa als premis, si el títol porta un antropònim s’ha de seguir el criteri exposat en l’apartat Noms i cognoms

Els noms de les assignatures i cursos de màster, postgrau, i doctorat es tradueixen, independentment de la llengua en què s’imparteixen.

Les denominacions dels programes de doctorat s’escriuen en rodona i amb majúscula inicial de tots els components (substantius i adjectius).




Poden haver-se de citar també les àrees de coneixement en les quals s’emmarquen i, fins i tot, les línies de recerca que s’hi desenvolupen. En aquest cas, les àrees de coneixement i les línies de recerca s’escriuen amb majúscula inicial de substantius i adjectius.




Aquestes denominacions, de la mateixa manera que els noms d’assignatures, d’estudis o d’especialitats, es tradueixen sempre que sigui possible, independentment de la llengua en què s’imparteixen:




Pel que fa als noms de les tesis, cal de tenir en compte que es tracta de títols de documents publicats. En aquest cas, s’escriu la denominació en la llengua original (pot ser que en tingui més d’una), en cursiva i amb majúscula inicial de la primera paraula (i de tots els noms propis que contingui).

Les lleis i els decrets tenen traducció catalana. Si la designació coincideix amb el nom d’una llei, un decret, etc. de l’àmbit català, cal indicar la designació forana corresponent.

La denominació de les celebracions populars no catalanes es deixa en la llengua original.