Versión para impresión
Ángel Borrego
Facultat de Biblioteconomia i Documentació
Universitat de Barcelona
Research Information Network; University of Sheffield; Research Consulting; Elsevier. (2015). Monitoring the transition to open access: a report for the Universities UK Open Access Co-ordination Group. [S. l.]: RIN. 104 p. Disponible a: https://web.archive.org/web/20160401150824/http://www.researchinfonet.or... [Consulta: 30/05/2016].
Des de la publicació el 2012 de l’informe Finch, són ja diverses les ocasions en les quals aquest blog s’ha fet ressò de treballs que analitzen el grau d’implementació de les seves recomanacions. L’estudi que ara ressenyem descriu el panorama de l’accés obert al Regne Unit l’agost de 2015, tres anys després de la publicació de l’informe Finch, utilitzant indicadors de cinc tipus: opcions d’accés obert disponibles per als autors (nombre de revistes en accés obert existents, costos d’edició (article processing charges o APC), llicències, etc.); disponibilitat dels articles (proporció de textos en accés obert respecte del total de publicats); ús dels articles en accés obert (comparat amb el d’aquells que requereixen subscripció); efectes econòmics sobre les universitats (que han de pagar subscripcions i APC); i efectes econòmics sobre les societats científiques que editen revistes.
Els resultats del treball mostren que les opcions per a publicar en accés obert són àmplies: dues terceres parts de les revistes editades al món ofereixen algun tipus d’opció per publicar en obert, essent el model híbrid el majoritari (una mica menys de la meitat de les revistes en l’àmbit internacional operen segons aquest model). Les tarifes que les editorials apliquen als autors per cobrir els costos d’edició (APC) varien enormement, si bé en la majoria dels casos se situen entre les 1.000 i les 2.000 lliures esterlines. Les llicències Creative Commons són, si no universals, sí majoritàries, si bé el seu ús és de vegades opcional i de vegades obligatori. Les polítiques editorials sobre la possibilitat que els autors dipositin còpies dels seus treballs en accés obert varien d’un títol a un altre, sovint son difícils de trobar i de vegades inclouen excepcions en resposta als mandats als quals poden estar sotmesos els autors. En general, les polítiques editorials són més permissives amb el dipòsit de preprints que amb l’arxiu de versions definitives dels articles i permeten més fàcilment la publicació en una pàgina personal que l’arxiu en un repositori.
Entre 2012 i 2014 va créixer el nombre d’articles publicats en accés obert, però també el d’articles publicats en revistes que requereixen subscripció, si bé l’increment fou més notable en el primer grup gràcies a les revistes híbrides. Aproximadament el 17 % dels articles publicats en l’àmbit internacional estan disponibles immediatament en accés obert: un 10 % en revistes d’accés obert amb costos d’edició (APC), un 2,5 % en revistes híbrides i un 5 % en revistes sense costos d’edició. Al marge d’aquesta xifra, un altre 5 % dels articles queda en accés obert a la plataforma digital de l’editorial després d’un període d’embargament, generalment inferior als dotze mesos. Per altra banda, al voltant d’un 15 % dels articles publicats en revistes de subscripció tenen còpies en obert en repositoris i pàgines web complint les polítiques editorials de les revistes. Finalment, hi hauria un altre 9 % de còpies “il·lícites” (que no compleixen les polítiques editorials) en xarxes socials com ara ResearchGate.
L’objectiu últim de l’accés obert és incrementar l’accessibilitat de la informació científica per la qual cosa hom pot preguntar-se si els articles en obert s’usen més que aquells articles disponibles únicament en la modalitat de subscripció. Es tracta d’una pregunta de difícil resposta, donat que els textos estan ubicats en plataformes diverses que no ofereixen dades d’ús comparables. No obstant, les dades de consum de les plataformes editorials mostren que els articles en accés obert es descarreguen amb major freqüència que els que no ho estan, per bé que els patrons d’ús difereixen significativament d’unes revistes a les altres.
Pel que fa a l’impacte econòmic sobre les universitats de la recomanació de l’informe Finch de prevaler la ruta daurada, les dades d’una mostra de 24 universitats britàniques indiquen que entre un 12 % i un 14 % del pressupost dedicat a revistes s’utilitza en el pagament de despeses d’edició (APC) i la resta en l’abonament de subscripcions.
Finalment, pel que fa referència a l’impacte de les recomanacions de l’informe Finch sobre les societats científiques, l’informe constata l’existència al Regne Unit d’unes 280 entitats d’aquest tipus que editen revistes i actes de congressos. Aproximadament una quarta part dels ingressos d’aquestes institucions procedeixen de les activitats d’edició. Les dades recollides fins a final de 2013 no mostraven que les recomanacions de l’informe Finch haguessin afectat negativament els ingressos editorials d’aquestes societats, si bé el breu període de temps transcorregut des de la posada en marxa de les recomanacions, l’abril de 2013, posa de manifest la necessitat de seguir acumulant evidències.
Al marge dels resultats descrits a l’informe, cal destacar la iniciativa de dur a terme estudis que analitzin els resultats i l’impacte de les polítiques d’informació científica, una cosa que, massa sovint, ens manca a casa nostra. Seria interessant i útil la realització d’informes similars al nostre país que valoressin els resultats d’iniciatives com els mandats aprovats en diverses instàncies o que mesuressin la inversió institucional en el pagament de costos d’edició (APC). En aquest sentit, malgrat la densitat de l’informe ressenyat, els autors destaquen que es tracta d’un exercici exploratori, un dels objectius del qual és tenir un punt de partida per a la realització de futurs estudis longitudinals que permetin observar l’evolució a mitjà i llarg termini.
