Seminari sobre publicació en accés obert

Berta Ollé
Alumna del Grau d'Informació i Documentació
Facultat d'Informació i Mitjans Audiovisuals
Universitat de Barcelona (UB)

Suthersanen, Uma; Esteve Pardo, Asunción; Day, Matthew (2022). QMIPRI Open Seminar on Open Access to Scientific Publishing. [London]: Queen Mary University of London. Vídeo d’1 h 03 min 14 s . Disponible a: <QMIPRI Open Seminar on Open Access to Scientific Publishing (26/01/22) - YouTube>. [Consulta: 07/03/2022].

El passat 26 de gener, es va dur a terme el webinar QMIPRI Open Seminar on Open Access to Scientific Publishing, moderat per la professora Uma Suthersanen, directora del Queen Mary Intellectual Property Research Institute, University of London (QMIPRI) amb la participació de Matthew Day (Cambridge University Publishing) i de la professora Asunción Esteve Pardo (UB), que ha finalitzat una estada de recerca al QMIPRI.

L’accés obert i el moviment en favor de la ciència oberta que l’acompanya donen suport a la necessitat que la producció científica sigui de lliure accés i lliure de drets de copyright. Davant d’aquesta situació, es planteja la qüestió sobre si la protecció de copyright és necessària a les publicacions científiques.

Segons la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, les arts i la recerca científica han d’estar lliures de restriccions, mentre que la Constitució Espanyola esmenta que les autoritats públiques han de garantir l’accés a la cultura i promoure la ciència, així com la recerca científica, per beneficiar la societat. Tanmateix, cap d’aquestes declaracions implica que sigui necessari eliminar la llei de copyright.

En concret, la llei de copyright permet modular l’abast dels drets d’autor segons els interessos públics i els drets fonamentals, com ara el coneixement científic. Segons la professora Asunción Esteve, l’interès públic en el coneixement científic no justifica que la llei de copyright hagi de fer obligatori l’accés obert. A més, afegeix que, si es donés el cas que la producció científica no estigués protegida per copyright, les editorials podrien cobrar per la inversió en la publicació.

Així doncs, l’accés obert implica lliure accés (no sotmès a subscripció) i minimitzar les restriccions d'ús dels articles que imposen les lleis de copyright. Aquesta disminució es pot fer mitjançant les llicències Creative Commons (CC). Aquesta via a l’accés obert ha canviat el model de contractes de publicació en accés obert entre l’autor i l’editorial, i on hi ha dues clàusules principals: el dret exclusiu per publicar cedit a l’editorial i els drets d’ús dels articles per part del públic en general, en què s’apliquen les llicències CC.

Per tant, la solució que proposa la professora Asunción Esteve per fomentar l’accés obert no és eliminar les lleis de copyright sinó trobar un equilibri entre les diferents parts interessades en la publicació científica, que són els organismes finançadors, les universitats i centres de recerca, els autors d’articles, i les editorials de revistes científiques.

Els organismes finançadors, que normalment són públics, pretenen maximitzar la disseminació de la recerca, per la qual cosa imposen mandats d’accés obert als investigadors que es beneficien del seu finançament. De la mateixa manera, les universitats estan interessades a promoure la disseminació de la producció científica entre la comunitat investigadora gratuïtament per raons acadèmiques i científiques. Per aquest motiu, una de les seves queixes principals són els elevats preus de les subscripcions a les revistes científiques.

Els autors tenen com a principal interès publicar en revistes d’impacte, però també volen ser reconeguts per la seva feina i ser citats. És per això que els drets morals d’atribució són tan importants per a aquest grup.

Finalment, les editorials comercials de revistes científiques busquen marges de benefici i ara estan interessades en l’accés obert perquè saben que serà el futur de la publicació científica.

Actualment, els principals canals per publicar i disseminar la producció científica són: les revistes científiques que requereixen subscripció, en què els articles són de pagament i estan completament protegits per la llei de copyright; les revistes d’accés obert (via daurada), que ofereixen lliure accés sense subscripció i els articles estan publicats sota llicències CC; i els repositoris (via verda) que, normalment, pertanyen a les universitats i on són els mateixos autors qui dipositen els seus articles.

Cal destacar que, avui dia, moltes revistes que segueixen un model comercial de subscripció també estan publicant alguns articles en accés obert; en aquest cas, la revista comercial es considera «híbrida». No obstant això, la diferència entre les revistes en accés obert i les revistes comercials híbrides és que les primeres carreguen una tarifa als autors (APC) o recuperen els costos a través de publicitat i organitzacions patrocinadores, mentre que les segones, a més de cobrar les APC a un preu sovint més elevat, també cobren la subscripció a la revista.

Tanmateix, l’accés obert presenta problemes per la seva evolució: les revistes d’editorials comercials mostren una sèrie d’avantatges respecte a les revistes en accés obert, com ara que tenen un factor d’impacte més elevat. Els millors articles es publiquen en revistes híbrides, les quals segueixen el model híbrid comentat anteriorment en què cobren la subscripció i les APC.

Un altre problema es troba en els avantatges de les revistes comercials davant dels repositoris. En aquests últims, l’autor només pot dipositar la versió preprint de l’article publicat, mentre que a les revistes comercials hi ha la versió maquetada. A més, en els repositoris cal respectar un període d’embargament, per la qual cosa l’article pot estar obsolet una vegada es dipositi en el repositori, mentre que a les revistes comercials es troben els articles més recents i hi ha una selecció prèvia dels millors, els quals al mateix temps són millorats. És a dir, d’alguna manera es pot dir que les revistes actuen com a filtre dels millors articles i organitzen l’àmbit de la recerca científica.

A fi de fomentar l’accés obert, algunes lleis de copyright han intentat trobar una solució introduint el dret a l’accés obert, com va fer la llei de copyright alemanya el 2014, la llei de copyright dels Països Baixos el 2015, i el Code de la Recherche de França el 2016. Tanmateix, la professora Asunción Esteve no creu que aquesta sigui la solució per promoure l’accés obert, ja que encara que es tracti d’un dret intransferible dels acadèmics, només permet posar en obert el manuscrit acceptat passats sis o dotze mesos després de ser publicat, atès que un dels interessos de les editorials és el període d’embargament.

Amb relació als mandats d’accés obert imposats pels organismes finançadors i les universitats per tal de fomentar l’accés obert, el problema rau en el fet que aquests no obliguen legalment les editorials, sinó els investigadors. Per tant, la solució que proposa la professora Asunción Esteve per fomentar l’accés obert són les negociacions entre les universitats i centres de recerca amb les editorials de revistes científiques.

No obstant això, aquí s’origina un altre qüestió pel fet que el mercat de la publicació científica presenta problemes de dret de la competència, ja que unes poques editorials (com ara Elsevier, Willey-Blackwell, Taylor & Francis, Oxford University Press o Cambridge University Press) són propietàries de la majoria de les revistes científiques. Per això, es produeix una asimetria en el poder de negociació entre les universitats i les editorials al negociar les subscripcions, a banda de no haver una transparència en els costos de publicació.

Actualment, les universitats i centres de recerca estan negociant amb les editorials de revistes científiques uns nous tipus de contractes, que s’anomenen «acords transformatius» o read and publish agreements. Aquests acords permeten a les institucions, pagant una subscripció, tenir accés tant per llegir com per publicar en accés obert a les revistes de l’editorial sense haver de pagar APC addicionals.

Aquests acords transformatius permetran que, en un futur, hi hagi més articles en accés obert si hi ha cada vegada més institucions que s’acullen a aquests acords. També hi haurà menys institucions orientades a la recerca que cancel·laran les seves subscripcions a les revistes, de la mateixa manera que apareixeran noves alternatives per a la publicació científica sense la necessitat de revistes.