Hipòtesi - Informe - Diagnosi - Propostes
El medi atmosfèric, essencial per a la vida, no és aliè a les agressions a que el sotmet l'activitat humana. La seva degradació, a més a més de constituir una seriosa amenaça per a l'equilibri de la naturalesa, afecta negativament la qualitat de vida.
L'aire és una barreja de gasos, amb una sèrie d'elements constants (nitrogen, oxigen y gasos nobles), de proporcions pràcticament invariables, junt amb altres d'accidentals (CO2, CO, NOx, SO2, vapor d'aigua, O3 etc.) amb quantitats variables segons el lloc i el temps. Es parla, concretament, de contaminació atmosfèrica quan es detecta la presencia en l'aire de substàncies i formes d'energia que alteren la seva qualitat fins al punt de poder comportar risc, danys o molèstia greu per a les persones i bens de qualsevol naturalesa.
Dins de la contaminació atmosfèrica també pot incloure's, doncs, la contaminació tèrmica i radioactiva. No obstant això aquestes dues acostumen a tractar-se de manera diferenciada, distingint-se així de la contaminació atmosfèrica en sentit estricte, la qual ha passat a convertir-se en una de les característiques permanents i generalitzada de l'atmosfera actual.
L' atmosfera com a recurs natural. Si entenem com a "recurs natural" a tot allò que la societat troba en el seu ambient i pot utilitzar en el seu propi profit, aleshores resulta que la atmosfera és, sense dubte, un recurs natural, amb la peculiaritat no només de ser "inesgotable" sinó també de ser l'únic recurs que es necessita consumir contínuament, sense interrupcions per a poder viure.
L' aire com a sistema. L'atmosfera és un espai fonamentalment obert. Aquesta afirmació suposa, per tant, l´acceptació del fet que hi va a parar aire procedent de llocs a vegades molt allunyats. Aqueta característica de mobilitat i interrelacions comporta que els fluxos d'aire contaminats poden afectar àrees allunyades dels focus emissors.
L' abast global de la contaminació. La contaminació atmosfèrica ha assolit tal expansió que està justificada la prevenció de la societat per les seves possibles conseqüències en l'ecosistema planetari. Les proves més evidents de l'abast global dels efectes atmosfèrics de la contaminació consisteixen en la major terbolesa de l'aire, l´increment del efecte hivernacle, i la pèrdua de la capa d'ozó.
L' abast local de la contaminació. De tots els efectes atmosfèrics de la contaminació de l'aire, el més transcendental, a escala local, consisteix en la modificació puntual de la composició de la atmosfera. És principalment en les àrees urbanes i en les industrials on aquest efecte es manifesta de forma més patent ja que és precisament en elles on estan situades les principals fonts emissores de contaminants. Per això, a més a més de la incorporació de substàncies tòxiques o degradants, l'atmosfera de les zones urbanes està caracteritzada per fenomens climàtics tals com l´illa de calor i la formació de boires vinculades a la contaminació.
Influència de les condicions meteorològiques i d'ubicació en la contaminació atmosfèrica. Tot i el caràcter estructural de la contaminació, les concentracions de contaminants disten molt de ser sempre constants, podent observar-se diferències diàries i estacionals, així com també canvis bruscs i puntuals. Totes aquestes variacions són conseqüència, d'una banda, de la falta d´uniformitat en les emissions antropocèntriques de contaminants, i, de l'altre, de les condicions meteorològiques de cada indret que depenen de la situació atmosfèrica general i de les pròpies característiques climàtiques de l'àrea considerada.
Un cas característic és el de les valls, que poden provocar un empitjorament de la situació quan la inversió tèrmica fa d'autèntica tapadora que impossibilita la mobilitat atmosfèrica. Aquestes condicions acostumen a presentar-se quan les inversions es produeixen per la subsidència de l'aire, principalment sota situacions anticiclòniques. La situació s´intensifica quan les inversions de subsidència es produeixen per extensos anticiclons estacionaris, que poden persistir durant dies, i inclús setmanes. Això, unit a la configuració topogràfica de l'àrea afectada o, en el seu cas, per la pròpia estructura arquitectònica i urbanística de la ciutat, obstaculitza la dispersió dels contaminant, amb la consegüent concentració de la contaminació.
© ALIÓ-CASTRO-LAREDO. 2000
