2 ges

Las industrias químicas y los riesgos ambientales

 

Torna a totes les Aportacions

 

Ficha bibliográfica: CAETANO, Lucília. Las industrias químicas y los riesgos ambientales: ¿conflicto definitivo? Estudio-caso en el litoral de la región centro de Portugal. In GONZÁLVEZ PÉREZ, Vicente (Ed.). Industria y medio ambiente. Alicante: Publicaciones de la niversidad de Alicante, 2000, p. 327-335.


 

Las industrias químicas y los riesgos ambientales: ¿conflicto definitivo?

Estudio-caso en el litoral de la región centro de Portugal

 

Lucília Caetano

Instituto de Estudos Geográficos

Universidade de Coimbra

Portugal


 

Índice

0 - INTRODUCCIÓN

1 - INGRESOS DE MULTINACIONALES

1.1 - Territorio plurifuncional

1.2 - Polución industrial: residuos tóxicos y peligrosos (RTP)

1.2.1 - Polución atmosférica

1.2.2 - Lluvias ácidas

2 - POLÍTICA DEL AMBIENTE

2.1 - Gabinete de la Ría de Aveiro (GRIA)

2.2 - El principio contaminador-pagador

2.1.1- Actitud de las PYMEs

2.2.2 - Cuestiones económicas

2.2.3 - Los grandes contaminadores

2.3 - Los lobies ecologistas

3 - CONCLUSIÓN

Bibliografía


 

Resumen de la comunicación:

Ambiente y desarrollo son reconocidos por la sociedad actual inseparables. En esta perspectiva se generaliza la práctica de medidas integradas, tiendo por base las particularidades de las distintas ramas industriales, imponendo el cumplimiento de las reglas ambientales. Ganando la empresa el reto ecológico, esta victoria traduce en vantajas competitivas. En este contexto, las empresas multinacionales y las grandes empresas interiorizan esta lógica y procuran transmitir una imagen de calidade total y de ecologistas, adoptando actitudes centradas en el uso de tecnologías limpias. Sin embargo las PyMEs non estan aún inseridas en esta estratégia. A finales del siglo XX, Portugal empeza una Política de Ambiente a fin de solucionar las situaciones degradadas y prevenir la preservación de la Naturaleza. La intervención se centra en primero en los recursos acuíferos (bacias hidrográficas) y en el litoral, con gran presión demográfica y económica.


 

0 - INTRODUCCIÓN

El pensamiento económico dominante en los países industrializados, desarrollado en los años 60, está centrado en los factores trabajo y capital. Se establece entonces el divorcio entre naturaleza y economía. Es un periodo caracterizado por el creciente dominio de la naturaleza por parte del hombre en un desafío permanente para apropiación de los recursos. Este modelo de desarrollo resulta en un deterioro de los sistemas naturales. Las situaciones críticas son hoy de dominio público.

La visión ecologista, difundida a partir de la celebración del Día Mundial de la Tierra (1970), desencadena la conciencia pública de reestructurar, con urgencia, los sistemas económicos a fin de proteger el ambiente y al mismo tiempo para mantener el progreso.

Los Gobiernos criaron departamentos y legislación de tipo ambiental y surgieron numerosos grupos de ecologistas. Los debates mundiales se multiplican: la Conferencia de Rio (1992) fue la realización más importante.

Las fuentes de polución son diversificadas. En el conjunto de las actividades económicas las industrias no son los más importantes contribuyentes para la degradación del ambiente. las industrias en conjunto son responsables de los 45% da la polución del agua, 16% de la polución del aire y 2,6% de la producción de basuras. Sin embargo, los riesgos de la industrialización "salvaje" no pueden ser ignorados. El envenenamiento progresivo del ambiente está provocado por una gama de productos rechazados por los procesos productivos y sistemas económicos.

La posición que Portugal ocupa en la división internacional del trabajo y el sistema económico praticado proporcionó la importación de capitales y de tecnología de industrias multinacionales poluyentes y sujetas a relocalización.


 

1 - INGRESOS DE MULTINACIONALES

Relocalización de la industria química

El ingreso directo externo, en Portugal, se refuerza en los años 60, inmediatamente después de la adhesión a la EFTA (Asociación Europea de Comercio Libre) y se encuadra en la política gubernamental de desarrollo económico y social.

En 1962, el ingreso externo representaba el 9,5% y a finales de la década cerca del 20%. El crecimiento de la industria, después de 1965, se saldó por una dependencia del capital extranjero, tratándose, mayoritariamente, de industrias subsidiarias de multinacionales cuya producción se destina a la exportación. Reflejando la división internacional del trabajo se relocalizan con base en mano de obra barata y poco reivindicativa (los Sindicatos existentes estaban controlados por el Estado) y con base en legislación, en el dominio del ambiente, inoperante, además de beneficiarse de normas proteccionistas al abrigo del Condicionamiento Industrial, tornándolos privilegiados monopolistas. Los ingresos fueran realizados en los sectores industiales-base: siderurgia, refinación de petróleo, abonos, celulosa y otras industrias químicas industriales. Estas industrias se concentran en las áreas urbano-portuarias de Lisboa, Setúbal, Aveiro (Cacia y Estarreja), Figueira da Foz (Leirosa) y Sines (Plano del Área de Sines, promovido en 1971). Una estrategia que contribuyó a reforzar el modelo de litoralización de la economía.

En la Región Centro-Litoral es el concelho (municipio) de Estarreja (Distrito de Aveiro) el que recibe industrias químicas y metalomecánicas, por decisión técnica del Gobierno Central bajo indicación de las multinacionales.

Entretanto, en Cacia fue emplazada una fábrica de celulosa (que viene trabajando desde 1953), añadiéndose a la existente en el Rio Caima. Al sur, cerca del puerto de Figueira da Foz, se localizan dos fábricas másde celulosa.

El complejo industrial desarrollado (el segundo más importante del País) es una gran fuente de polución de la Ría de Aveiro y de la orilla marítima al sur de la ciudad de Figueira da Foz. Producce el 80% de la polución industrial, y tiene también gran consumo de agua.

1.1 - Territorio plurifuncional

Los diez concelhos alrededor de la Ría (Águeda, Albergaria-a-Velha, Aveiro, Estarreja, Ílhavo, Mira, Murtosa, Oliveira do Bairro, Ovar y Vagos) conjuntamente con el concelho de Figueira da Foz totalizan 364239 habitantes; correspondiente al 4% de la población y al 2% de la superficie de Portugal Continental. La densidad de población (200hab./km2) es superior a la media nacional (105hab./km2) y se destacan en el territorio cinco ciudades medianas.

A pesar de haber conocido desde hace largo tiempo una actividad de carácter casi exclusivamente agrícola, actualmente presenta una significativa vitalidad económica: pesca, ganadería, industria y actividades terciarias.

El desarrollo industrial se encuadra en el contexto de la valoración de los recursos endógenos y de la situación estratégica en una orilla litoral inmediatamente al sur de la ciudad de Porto (la segunda metrópolis). En los diferentes ramos de la industria ligera dominan empresas de pequeña dimensión, cuya expansión, reciente, ocurre después de los años 70. Sin embargo se evidencian especializaciones industriales. El sector metalúrgico representa el 37% y está concentrado en los concelhos de Águeda y Aveiro. Estos concelhos detienen, también, la mayoría de las empresas: respectivamente el 26 y el 20%.

Finalmente, los dos puertos marítimos de Aveiro y Figueira da Foz se destacan por su movimiento comercial y de pescado.

El sistema acuífero que constituye la Ría sostiene el abastecimiento urbano, industria, agricultura, ganadaría y acuicultura (conversión de la tradicional extracción del sal en las salinas) y también ecosistemas protegidos (Reserva Natural de las Dunas de S.Jacinto) y a preservar (Pateira de Fermentelos). El litoral, a su vez, está sometido a unaintensa explotación del turismo de veraneo (playas).

1.2 - Polución industrial: residuos tóxicos y peligrosos (RTP)

No obstante la "Región Centro", en el contexto nacional no presentar situación desfavorable (Cuadro 1), tiene algunos territorios en riesgo. Cada día son vertidos en la Ría cerca de 85365m3 de cargas contaminantes y de estas el 87% son efluyentes industriales. Las restantes contienen elevada concentración de abonos, pesticidas y materia orgánica que proviene fundamentalmente de la actividad agrícola y agropecuaria y aguas residuales urbanas, y que en su conjunto originan polución difusa.

Los problemas de gestión, de los residuos tóxicos y peligrosos (RTP) de origen industrial, provienen del desconocimiento de las cantidades producidas, recogidas y su composición.

  Producción total Tratados
Portugal 94015 24104
Norte 13414 1364
Centro 7584 2636

Lisboa y Valle del Tagus

62730 16245
Alentejo 3556 987
Algarve 6731 2872

Portugal y Reg. Autonomas

96212 24124
Açores 697 20
Madeira 1500

Fuente: Estatísticas do Ambiente, INE, p.69.

Partiendo de los datos disponibles se calcula que sean producidas 127886 ton./año. De acuerdo con la tipología industrial son los concelhos de Estarreja y de Aveiro los que producen las mayores cantidades de RTP, cerca del 99,4%. Puesto que no existe estación de tratamiento de las lamas depositadas en las fábricas, estas producen la contaminación de las aguas por medio de su escurrimiento e infiltración.

En lo que concierne a la composición química se identifican 23638kg de CBO5 (carencia bioquímica de oxígeno)/día y 9455kg/día de SST (sólidos suspensos totales) de éstos el 88% y el 71%, respectivamente, tienen, origen en la actividad industrial. Situación similar se verifica relativamente a aceites y grasas (1645kg/día) y nitrógeno total (2941kg/día), recayendo en la industria la reponsabilidad por la produción del 40% y del 68%, respectivamente.

La proporción de metales determinada, en cosechas realizadas en 1989 (concentración total y disolvidos) presenta composición y distribución espacial diversificada. De las cantidades encontradas se destacan las concentraciones de zinc y cobre recolectadas (726,7µg/l de zn en 1988).

A pesar de que las concentraciones de los restantes metales no exceden los límites indicados por las Directivas comunitarias y por la Environmental Protection Agency (EPA, 1973: 50µg/l de plomo total y 0,5µg/l de mercurio diluido, según la Directiva 82/176/CEE, y 1µg/l de cadmio diluido de acuerdo con la Directiva 83/513/CEE), causan preocupación si se considera la acumulación en los sedimientos y en situación de bajamar. Las concentraciones de mercurio en los sedimientos superficiales llegan a 850mg/kg de sedimiento seco en el punto 2 (fábrica de cloro y sosa cáustica), siendo el promedio en la Ría 0,72mg/kg.

1.2.1 - Polución atmosférica

Los casos extremos son Estarreja (Complejo Industrial) y áreas próximas de las fábricas de celulosa. En Estarreja se concentran emisiones de cloro, mononitrobenceno y ácido sulfúrico, las cuales en situación atmosférica desfavorable (calma del viento y humedad elevada) y descargas anómalas tienen valores considerables.

Las fábricas de celulosa emiten partículas, dióxido de azufre, óxidos de nitrógeno, ácido sulfúrico y compuestos sulfurosos que son responsables por un olor característico y fuertemente desagradable.

1.2.2 - Lluvias ácidas

Los niveles de acidez de las lluvias, cuando estan orientadas por el Océano en dirección al Continente, no transponen los límites impuestos por las normas vigentes bien en Portugal, bien en la Comunidad Europea. Sin embargo con dirección opuesta las lluvias presentan niveles que pueden multiplicarse cien veces, y llegan a valores idénticos a los registrados en las regiones más contaminadas de Europa en un rayo de 500m a 1 km de las fábricas.


 

2 - POLÍTICA DEL AMBIENTE

Hasta la publicación de la Ley de Aguas en 1991, la legislación portuguesa estaba complectamente desadaptada e inconexa. Se empezó a legislar en 1892 y a pesar de que los estudios se multiplicaron en esta materia, después de los años 70, pocos progresos se han realizado.

Sin embargo la lucha contra la polución de las aguas se integra en una política de recursos hídricos. La gestión racional del agua se aplica no sólo a los efluyentes vertidos en los ríos sino también a las aguas subterráneas; obligando a la determinación de los volúmenes de los efluyentes, flujo horario, composición química y sistemas de tratamiento.

La promulgación del Decreto-Ley nº74/90 de 7 de marzo que reglamenta la calidad de las descargas de los efluyentes líquidos y la aplicación de la Directiva Comunitaria referente al tratamiento de las aguas residuales obliga a que se observen de las reglas impuestas para los efluyentes industriales.

2.1 - Gabinete de la Ría de Aveiro (GRIA)

Consecuencia de la Política de Ambiente fue la creación del Gabinete, en 2 de agosto de 1988, por un Despacho conjunto de las Secretarías de Estado de Ambiente y Recursos Naturales, Obras Públicas y Enseñanza Universitaria (que envuelve directamente la colaboración de la Universidad de Aveiro). Los objectivos fundamentales del GRIA eran: identificar la polución atmosférica, de aguas y del suelo, las fuentes y formular propuestas de resolución. Estas acciones, después de la extinción del GRIA, fueron asumidas por la Asociación de Municipios de la Ría (Resolución 3/90). Los objetivos, actualmente, son adoptar estrategias de planeamiento integrado que permitan conjugar las diferentes propuestas de ordenación del territorio y construir infraestructuras para descontaminar efluyentes y residuos sólidos. Simultáneamente, se promueve la participación de las poblaciones locales (se intensifican los debates sobre problemas ambientales y calidad de vida) y se sensibiliza a los industriales (inclusivemente, PYMEs ) para que adopten tecnologías límpias, reduzcan el consumo de agua y traten los efluyentes de las fábricas.

Para el tratamiento final de aguas residuales fue construida una red de ETARs (estación de tratamiento de aguas residuales) conectadas, que por medio de un emisario submarino verterán, directamente, al mar. Otro emisario fue construído partiendo de las celulosas localizadas al sur (Figueira da Foz).

En este contexto, las características de los efluyentes industriales, vertidos en el río Águeda (tributario del río Vouga) por las PYMIs, a nivel de cantidad y toxicidad, se impone el tratamiento físicoquímico.

Para el tratamiento de los residuos industriales peligrosos el Ministerio del Ambiente proyectó la construcción de un incinerador en Estarreja. Las lamas residuales serán depositadas en terraplenes controlados.

2.2 - El principio contaminador-pagador

2.2.1- Actitud de las PYMEs

La mayor parte de las PYMEs trabajan en condiciones que infrigen la leys sobre el Ambiente. Hay, por parte de los contaminadores, una actitud de alienación o incluso de ignorancia de los problemas provocados por la polución y por las soluciones. Frecuentemente desconocen la composición química de los efluentes y de los residuos sólidos y también de los caudales de agua consumidos y de los rechazados. Esta situación, deplorable, se ve reforzada por la casi inexistencia de sistemas de tratamiento.

Cuando en 1982 cuestionamos, en los concelhos de Águeda, Anadia y Albergaria-a-Velha, a PYMEs (93), em que durante el proceso de trabajo resultan efluyentes líquidos, sólo tres hacían un tratamiento primario, por decantación, no eliminando, por consiguiente, los compuestos disueltos. En las restantes, los efluentes son vertidos en fosas o en la red urbana de saneamiento. A pesar de que, en los talleres eran manufacturados productos metálicos sujetos a baños químicos y metálicos (73), cerámicas (9), bebidas alcohólicas (3), textiles con acabamiento de los tejidos incluyendo tintorería (3), litografía y tipografía (2) y vidrios cerámicos (1), verificamos que, en su mayor parte, los industriales desconocían que su procedimiento era ilegal e ignoraban el grado de polución, volumen de efluyentes vertidos y su composición química. Además, conocían mal los volúmenes de agua consumidos ya que recurrían habitualmente a la extracción directa.

2.2.2 - Cuestiones económicas

El tratamiento de los efluyentes es, también, para la empresa una cuestión económica. Efectivamente, en el territorio dominan las PYMEs e incluso algunas de ellas son talleres artesanales. La instalación de un sistema de descontaminación de las aguas residuales traspasa sus capacidades financieras y las dificuldades son superiores cuando los establecimientos están aislados. En estos casos la cooperación entre empresas e Instituciones locales o nacionales e incluso supranacionales es fundamental. Según la orientación adoptada por la Comunidad Europea, sin prejuicio de poner en práctica el principio del contaminador-pagador, está previsto un plan de ayudas a las PYMEs.

Esta polémica resulta del uso de tecnologías de despolución en el términos de la línea de producción, ignorando que estas sustentan el circulo vicioso de los riesgos ambientales: contaminase y después limpiase lo que hay sido contaminado.

2.2.3 - Los grandes contaminadores

Entre los grandes contaminadores están los polígonos industriales y un conjunto de fábricas de gran dimensión y multinacionales con elevados consumos de agua y emisión de efluyentes. Entretanto, las empresas multinacionales, actualmente, procuran transmitir una imagen de calidad total y de ambientalistas, por lo cual adoptan actitudes centradas en el empleo de tecnologías limpias, ya sea en el proceso productivo, ya sea en el tratamiento de los efluyentes.

Sin embargo, los resultados ya obtenidos revelan que los sistemas de tratamiento instalados son insuficientes para la obtención de niveles de calidad final aceptables.

En lo que se refiere a efluyentes gaseosos, la situación es aún más deficiente.

Sin embargo, las empresas que no respetan los límites impuestos por la legislación son sancionadas (pero pagar la multa compensa, si éstas se comparan con los ingresos exigidos para combatir la polución), reconvertidas o cerradas (caso de la Celulosa Caima y de la Quimigal - Amoníaco en Estarreja), sin prejuício de que hayan sido trasladadas a otras regiones, adonde la vigilancia del ambiente es más blanda.

Los costes del tratamiento de los residuos industriales tienen que ser interiorizados por la empresa, según la lógica de que la emisión de residuos revela deficiencias del proceso productivo. Las empresas deben se esforzar por utilizar tecnologías limpias que tengan por objetivo reducir los riesgos ambientales sin cambiar la cualidad del producto y usando incluso ésta decisión como una vantaja competitiva.

En 1989 el Gobierno obligó las celulosas (responsables por elevados niveles de polución) a limitar la polución de los efluyentes líquidos y gaseosos. Los efectos de esta política demostran que, usando procesos tecnicoambientales más avanzados, estas industrias reducen los consumos de agua, de energia, de materiales, de productos químicos y reducen la cantidad de contaminantes.

Por ejemplo el blanqueamiento de la pasta de papel usando oxígeno, ozono y peróxidos (sin embargo son tecnicas polémicas, siendo los efectos poco conocidos) produce pasta de papel sin cloro (ECF - Elementar Chlorine Free) evolucionando para TCF (Totally Chlorine Free) con buenos resultados a nivel de la polución y disminuindo la cantidad de compuestos organocloratos en los efluentes y en el producto (Cuadro 2).

Cuadro 2 - Efluyentes líquidos (kg/m3)

  1991 1994
Sólidos en suspensión - Total 11,2 5,5
Carencia bioquímica de oxígeno 25,05 4
Carencia química de oxígeno 1000 40
Organocloratos 1,3 0,2
Nº Habitantes equivalentes (1000) 547 153

Fuente: Relatório de Gestão (PORTUCEL), in Público(Jornal), nº de 17 de Abril de 1995.

En el caso de la Ría de Aveiro, el uso de nuevas tecnologías en el proceso de producción de cloro, sosa cáustica, hidrógeno y ácido clorhídrico (usando celas de membranas y no haciendo uso de mercurio) y tratando los eflueyntes lograran reducir, substancialmente, las cargas de contaminantes (Cuadro 3).

Cuadro 3 - Características de los efluyentes líquidos

  Sin tratamiento Tratados
Sólidos en suspensión - Total 400 a 100mg/l 60mg/l
Carencia bioquímica de oxígeno 100 a 15 mgO2/l 40mgO2/l
Carencia química de oxígeno 700 a 200mgO2/l 150mgO2/l
Mercurio 1 a 0,5mg/l 0,05mg/l
pH 5 a 12 unidades 8 a 9 unidades

Fuente: Hidroprojecto da Ria (1993), Parte III, Compatibilização de efluentes, p.8.

2.3 - Los lobies ecologistas

Los recientes lobies locales constituidos por grupos ecologistas y población se oponen a la construcción del incinerador y de los aterros en Estarreja. Los argumentos invocados son las escasas garantías de que la salud de la población no corra peligro y también el recelo de que el concelho pase a atraer más industrias contaminadoras.

Sin embargo, el incinerador es la solución para algunos de los problemas provenientes de la polución causada por las lamas y residuos sólidos industriales. Las localizaciones, alternativas, del incinerador han chocado, siempre, con la oposición de la población local.

El proceso exige, en vista de eso, diálogo y esclarecimiento, entre los protagonistas: técnicos, población y políticos. Sin embargo, esta cuestión se resume a la necesidad de empeño en una política de reducción de la producción de residuos, reutilización y reciclagen de residuos y de efluyentes; la gran divisa de los ecologistas.

El desarrollo hoy significa seguridad y mejorías reales de la calidad de vida de las poblaciones.


 

3 - CONCLUSIÓN

Es reconocido que la industria mediante la variedad de procesos de fabricación, materias-primas y fuentes de energía (combustibles) utilizadas, coloca, a nivel de polución, problemas complejos que, sin embargo, no pueden ser disociados de una perspectiva de imperativos de productividad y de renta.

Las soluciones técnicas son, entretanto, múltiples: reciclar los contaminantes, uso de dispositivos que eliminan o reducen la polución, mutación de los procesos de fabricación (con uso de tecnologias limpías), cambio de materias-primas y de fuentes de energía.

La mayor parte de los grandes grupos industriales hace una campaña ambientalista, utilizando, frecuentemente, el argumento ecológico como factor de concurrencia. Una estrategia que poco ha entusiasmado a las PYMEs.

Entretanto, después de finales de la década de los 80 se han hecho esfuerzos de coordinación entre industria einvestigación y desarrollo de tecnologías limpias. Simultáneamente se proyecta una nueva imagen de la industria. Además la industria de la defensa del ambiente presenta un saldo favorablemente positivo: "en Francia se calcula que es responsable por 100000 empleos directos y en la Alemania por 430000, según datos de 1988" (DUCLOS, p.189) y la taxa prevista de crescimiento, de acuerdo con los peritos de la OCDE, por los proximos años es del 5,5% al año.

Efectivamente la problemática de la polución industrial hace mover intereses oriundos de diferentes esferas de acción: económicos, sociales y culturales, políticos, administrativos y técnicos.


 

BIBLIOGRAFÍA

CAETANO, Lucília de Jesus, A indústria no distrito de Aveiro. Análise geográfica relativa ao eixo rodoviário principal (ENº1) entre Malaposta e Albergaria-a-Nova, vol.I, Ed. CCRC, Coimbra, 1986, pp.583 a 594.

CARDANTE, Ana (1995), "Lixo que problema! Em Portugal os lixos andam mal parados", in Ambiagro (Jornal), nº de Janeiro, pp.12 e 13.

Comission Économique pour l'Europe (Relatório), Problèmes économiques que posent le traitement et l'évacuation de certains effluents industriels, 3 vols., New york, ONU, 1967.

DUCLOS, Denis, Les industriels et les risques pour l'environnement, Ed. L'Harmattan, Paris, 1991.

Estatísticas do Ambiente, INE, Lisboa.

Europa 2000 (1992). Perspectivas para o desenvolvimento do território da Comunidade, Ed. CCE (Comissão das Comunidades Europeias), Direcção-Geral das Políticas Regionais.

Expresso, Jornal.

KLEIN, María, "Economía y medio ambiente ¿Un divorcio definitivo?", in Sígnos Universitarios. Medio Ambiente II, Año XII, nº23, Enero/Junio de 1993, Universidad del Salvador, pp.23 a 34.

MARTINS,A. Fernandes, Le centre littoral et le massif calcaire d'Estremadura. Livret-Guide de l'excursion. Union Géographique Internationale. Congrès International de Géographie, Lisbonne, 1949.

MENDES, Maria Ernestina de Silva Graça, "Subsídios para o conhecimento da poluição dos cursos de água por efluentes industriais", Separata dos Arquivos do Instituto Nacional de Saúde, vol.I, Lisboa, 1972.

Opções Estratégicas: Preparar Portugal para o século XXI (1994), Ed. MPAT, SEPDR (Ministério do Planeamento e de Administração do Território, Secretaria de Estado do Planeamento e do Desenvolvimento Regional), Lisboa.

PARRAIN, R. (1971), "L'Industrialisation et les problèmes de pollution", in L'Urbanisme, nº122, pp.26-28.

PINA, Fátima (1995), "S.O.S. Ambiente" (1995), in Ambiagro (Jornal), nº de Janeiro, pp.24-28.

Plano-Ria. Plano integrado para a resolução dos problemas de poluição da Ria de Aveiro, GRIA, Gabinete da Ria de Aveiro e AMRIA, Assciação de Municípios da Ria, Maio de 1991.

Pour une conservation efficace de l'environnement. Aspects sociaux, politiques et administratifs. Colloque des 15 et 16 décembre 1970, Études d'écologie humaine. Éditions de l'Institut de Socilogie de l'Université Libre de Bruxelles, Belgique.

Utilisation industrielle des eaux, Génève, ONU, 1958.

 

© Lucília Caetano

© Universitat d'Alacant

Etiquetas: 

Etiquetas: 

Els abocaments de residus en pous d'extracció d'àrids del riu Llobregat

 

Torna a totes les Aportacions

 

Ficha bibliográfica: PUNTAS ALVARADO, Víctor. Relleno de los hoyos de extracción de áridos con residuos y la contaminación de los acuíferos. El caso del valle bajo del río Llobregat. In GONZÁLVEZ PÉREZ, Vicente (Ed.). Industria y medio ambiente. Alicante: Publicaciones de la niversidad de Alicante, 2000, p. 399-407.

Els abocaments de residus en pous d'extracció d'àrids del riu Llobregat: un problema ambiental diferit en el temps

 


 

RESUM

Els pous d'extracció d'àrids són excavacions als camps de conreu de l'entorn del riu Llobregat que s'han omplert de residus. Aquests pous són un element a tenir molt en compte a causa dels efectes contaminants que poden tenir a mig i llarg termini en les aigües superficials del riu com de l'aqüífer. De fet, els aqüífers del riu Llobregat presenten múltiples àrees contaminades.

La major part de la contaminació actual ve donada per accions realitzades en les dècades dels 60 i 70 i encara ara no se sap l'abast que poden tenir. Els efectes de la contaminació es produeixen a llarg termini i el riu Llobregat encara pot patir més problemes a conseqüència de les actuacions que es van fer anys enrera.

El problema dels pous omplerts amb residus és un exemple més de mala gestió dels residus produïts a l'àrea metropolitana de Barcelona durant la dècada dels anys 60 i 70. Els efectes ambientals d'aquesta nefasta gestió dels residus s'han diferit en el temps i apareixen als nostres dies com un dels problemes a solucionar si volem recuperar el sistema que forma el riu Llobregat amb l'aqüífer de la vall baixa del Llobregat, del qual depenen moltes poblacions i indústries per l'abastiment d'aigua potable.


 

ÍNDEX

1. MARC GEOGRÀFIC

1.1. El Riu Llobregat

1.2. La societat industrial, un canvi radical

2. ELS ABOCAMENTS INCONTROLATS

3. EL PROJECTE D´ACONDICIONAMENT HIDRAULIC DEL RIU LLOBREGAT I ELS ANTICS ABOCAMENTS DE RESIDUS

4. CARACTERITZACIÓ DELS ABOCAMENTS

4.1 Sorres i llims

4.2 Runes, enderrocs i residus de la construcció

4.3 Residus urbans i especials

5. ACCIONS A REALITZAR


 

1. MARC GEOGRÀFIC

1.1. El riu Llobregat

L'aigua del riu Llobregat té en els nostres dies una gran importància econòmica, ja que és una de les fonts de subministrament d'aigua potable per a l'àrea metropolitana de Barcelona, a través de les plantes potabilitzadores d'Abrera i de Sant Joan Despí, i dels pous d'extracció d'aigua de l'aqüífer del Llobregat.

El Llobregat, però, és un dels rius més contaminats d'Europa. Les seves aigües han estat utilitzades intensament al llarg del temps i avui dia molts abocaments industrials i urbans sense depurar van a parar a la llera. Per fer possible que la planta potabilitzadora de Sant Joan Despí compleixi la seva funció, es van haver d'executar tot un seguit d'obres hidraúliques per conduir els abocaments contaminants més greus aigües avall de la captació de la planta, entre ells el riu Anoia i la riera de Rubí. Quan aquets cabals s'han de deixar desembocar lliurement en el Llobregat, la planta ha d'aturar la seva activitat perquè no pot fer potable les aigües del riu.

Des de fa anys s'apliquen mesures al riu Llobregat per a resoldre el problema de la contaminació. De moment, els nivells de pol·lució encara no han baixat, però la situació s'ha estabilitzat. La zona més contaminada és el tram comprès entre Sant Joan Despí i el Prat del Llobregat. Els aqüífers o aigües profundes del riu també estan afectades per la contaminació.

Per tant, en el seu tram final, quan arriba al Delta, el Llobregat és practicament mort i no sustenta quasi bé cap tipus de vida aquàtica. Les seves vores estan canalitzades amb escollera de pedra fins al pont de Mercabarna, al Prat.

Però no sempre ha estat així. El Llobregat, fins a la meitat del segle XX, era un riu ple de vida. Les seves vores estaven cobertes d'un espès bosc de ribera, existia un cabal habitual més important i les seves aigües eren netes. Formava part de les opcions de lleure dels habitants de les poblacions veïnes, que s'hi banyaven, pescaven i gaudien de la seva vegetació. Des del punt de vista ecològic, el riu i la seva vegetació associada funcionaven com un corredor de pas per a moltes espècies entre el litoral i l'interior del país.

1.2. La societat industrial, un canvi radical

El canvi més profund del paisatge del riu va aparellat a la implantació i el desenvolupament de la societat industrial.

L'arribada de les primeres indústries es produeix a finals del segle XIX i principis del XX, i ho fan atretes per l'aigua i la proximitat a la ciutat de Barcelona. En aquest primer període, però, l'impacte ocasionat per les indústries és reduït i no serà fins a la dècada dels 50 i 60 que es comença a consolidar, com a dominant, el sector secundari.

L'agricultura cedeix espai a la instal·lació de polígons industrials, sense cap planificació ni ordenació prèvia, i el ciment va cobrint poc a poc les terres, de manera que a més dels impactes ambientals derivats de les diferents activitats industrials (contaminació atmofèrica, acústica aquàtica...) es redueix cada cop més la superfície que permet la filtració d'aigües a l'aqüífer.

Paralel·lament a la implantació de les noves activitats es produiex una demanda creixent de mà d'obra no qualificada que provocarà un intens fenomem d'immigració i els nuclis de l'entorn del riu veuran com la seva població es multiplica en pocs anys. Aquest procés té com a conseqüència directa el creixement urbanístic desmesurat i caòtic de les ciutats, ja que no es van preveure aspectes com la xarxa de clavegueram, l'eliminació de residus o la depuració de les aigües. La ciutat creix a costa dels horts i dels camps de conreu que l'envolten.

Tot aixó explica que, a més de la profunda transformació del paisatge, en aquesta estapa es produeix una profunda degradació de l'estat de conservació del medi ambient al riu i molt especialment del medi aquàtic, en totes les seves manifestacions, l'aqüífer, el riu, i els estanys. Paralel·lament es va trencar el funcionament del riu com a sistema i l'equilibri entre els seus components naturals i antròpics.

Es produeix, també, un desconeixement generalitzat dels valors naturals i de la realitat històrica del territori que passa a ser durant dècades un element menystingut i sotmès a un creixent procés de suburbialització.

 

2. ELS ABOCAMENTS INCONTROLATS

El creixement ecònomic de les últimes dàcades s´ha recolçat en l´explotació dels recursos naturals que posen en perill la seva continuitat i sotmeten al medi ambient a una pressió creixent.

A les dècades dels anys 70 i 80 la pràctica totalitat de residus produïts es depositaven, de forma incontrolada o encuberta, en abocadors que no reunien les condicions mínimes de seguretat. L´abocament incontrolat va ser una pràctica habitual per eliminar els residus, perquè, a part del seu baix cost, no existia reglamentació ni instal·lacions adients per altres formes d´eliminació o reciclatge dels residus.

La pràctica de l´abocament incontrolat i la seva localització en el territori resulten de la interacció de dos grups de tendències. La primera d´elles posa de manifest la lògica del benefici econòmic associat a la reducció dels costos per part de les empreses productores, a la maximinització del benefici per part de les empreses tractadores i a una actitud de l´Administració vinculada, principalment, als interessos econòmics del productor industrial. La segona tendència és de caràcter espaial, considerant el factor distàcia, en tant que generador de costos de transport. Resulta d´això la premisa que els residus tendeixen a ser ubicats en la màxima inmediatesa possible dels llocs de producció.A l´espai metropolità la problemàtica dels abocaments incontrolats es troba associada, sobre tot, a les característiques d´ús de la franja periurbana, en la que el retrocés de l´agricultura i l´especulació inmobiliària han fet aparèixer extensos erms amb expectatives d´ocupació menys rentables que les dels espais urbans.

Sense cap mena de dubtes on es reflexa amb major exactitud l´especifisitat de les relacions que s´estableixen entre la localització industrial, xarxa de transports i espais "adients" pel dipòsit dels residus és al llarg de l´eix del Llobregat, als marges de l´autopista A-2 i la carretera N-II, i especialment en el tram comprés entre Esplugues i el Papiol.

L´eix del Llobregat a més de reunir les característiques de proximitat a les instal·lacions fabrils, ocupar espais lliures dins de la trama urbana, i estar situat al llarg de grans eixos de comunicació, reuneix les característiques específiques dels terrenys, que permeten la instal·lació de moltes explotacions d´extracció d´àrids que, un cop abandonades, són susceptibles de ser reomplertes mitjançant l´abocament de residus de qualsevol tipus.

A la vall baixa del riu Llobregat hi ha un gran nombre de pous d’explotacions d’àrids en sòl agrícola o a la llera del riu que es van reomplir amb residus industrials, de la construcció o municipals. Aquest fet posa de manifest l´acord econòmic que s´establia entre propietaris agrícoles i empreses per l´explotació d´àrids el desmunts dels quals fòren colmatats amb qualsevol tipus d´abocament.

El mapa que adjuntem d´antigues explotacions d´àrids a l´entorn del riu Llobregat dona una idea de l´impacte que han produït aquestes activitats sobre el paisatge del riu.

El coneixement respecte els materials amb que s’han reomplert les extraccions és molt difós i sempre que hi ha una excavació apareixen indrets o residus no previstos. Les actuacions fraudulentes de les empreses de l´àrea metropolitana de Barcelona que van abocar en els pous d´extracció d´àrids tota mena de productes i substàncies perjudicials van durar molt de temps.

 

3. EL PROJECTE D´ACONDICIONAMENT HIDRAULIC DEL RIU LLOBREGAT I ELS ANTICS ABOCAMENTS DE RESIDUS

El projecte de perllongació de l’autovia del Baix Llobregat inclou una actuació complementària: l’acondicionament hidràulic del riu Llobregat.

El projecte de l’autovia reconeix que la capacitat del canal d’inundació està molt restringit com a conseqüència del conjunt d’infraestructures que es desenvolupen paral.leles al riu. Per aquest motiu s’ha previst un acondicionament hidràulic amb l’objectiu d´augmentar la capacitat de desguaç del riu Llobregat en cas d’avinguda.

El projecte de l’autovia reconeix que les actuacions de l’acondicionament hidràulic poden afectar la hidrologia del riu.Principalment en la quantitat i qualitat de l´aigua que s´infiltrarà cap a l´aqüífer de la vall baixa del Llobregat.Segons el projecte d’acondicionament hidràulic, les modificacions introduïdes amb l’adequació morfolòfica del canal suposarà una reducció en la superfície inundable en els processos d’avinguda i es pot produir una pèrdua de recàrrega de l´aqüífer de la vall baixa del Llobregat. I l´execució de l´obra deixarà a cel obert antics abocadors de residus i posarà en contacte l´aqüífer amb els residus abocats.

L’aqüifer de la vall baixa és una peça fonamental en el funcionament del sistema hidrològic. Per una banda és el sistema de recàrrega dels cabals que després alimenten l’aqüífer inferior del delta. Per altra banda, la valuosa característica de que la infiltració (i per tant la recàrrega) es produeix per trànsit a través d’un mitjà no saturat, pel que hi ha un procés de depuració durant aquest trànsit que millora notablement la qualitat de l’aigua subterrània, malgrat la baixa qualitat de l’aigua infiltrada superficialment.

Per aquests motius, el projecte de l’autovia preveu un seguit de mesures per assegurar el nivell i la qualitat de la recàrrega:

- Construir un sistema de drenatge longitudinal de l’autovia.

- Assegurar la permeabilització de les rieres laterals i la seva connexió amb l’aqüífer de la Vall Baixa.

- Revegetar els marges del riu amb l’objectiu d’afavorir la reducció de la velocitat d’escorrentia i els processos d’erosió dels vessants.

- Minimitzar la incorporació de fins al riu.

- Fer un invenatri, sanejar o segellar els pous abandonats que afectin a la qualitat de l´aigua infiltrada.

- Considerar la construcció de basses de recàrrega amb l’objectiu de restablir l’equilibri hídric de la zona.

Els abocaments de residus en els pous d´extracció d´àrids són un dels principals agents agressors de la dinàmica del sistema fluvial del riu Llobregat, suposen un risc per a la salut humana i un risc important de contaminació de l’aqüífer.

Per aquest motiu, cal sanejar o sellejar els pous que puguin entrar en contacte amb l´aigua del riu i l´aqüífer, i cal descartar la construcció de basses de recàrrega en les localitzacions d’antics pous d´extracció d´àrids que possiblement es van utilitzar com abocadors de residus classificats com especials.

A l´hora de fer qualsevol actuació en la llera i camps agrícoles de la zona cal preveure la possibilitat que apareiguin abocaments en indrets no previstos que caldrà buidar i sanejar, amb independència de si s’ubiquen basses de recàrrega o no.

En aquest sentit, tant la junta de Residus com el Ministerio de Medio Ambiente tenen programes de sanejament de sòls contaminats. Un cop caracteritzats els abocaments caldrà establir les actuacions a realitzar.

 

4. CARACTERITZACIÓ DELS ABOCAMENTS

El coneixement respecte els materials amb que s’han reomplert els clots d´extraccions d´àrids és molt difós. De l´estudi de les diferents fonts d´informació existents es pot formar una idea de les característiques dels pous i dels residus que es van poder abocar.

La major part dels pous destinats a l´extracció d´àrids arribaven fins on desapareixien les graves de major qualitat, això és una profunditat d´entre 5 i 8 metres segons el sòl, i molts cops arrivaben fins a contactar amb l´aigua de l´aqüífer.

Un cop extretes les graves quedava un clot que s´havia de reomplir i posteriorment cobrir amb una capa de sòl fèrtil per poder continuar l´activitat agrícola al seu damunt. Els materials que es van fer servir per reomplir els clots són variats però es poden agrupar en els següents grups:

4.1 Sorres i llims

Les graves necessiten ser netejades de sorres i llims abans de poder ser comercialitzades i utilitzades per a la construcció. Per això, una gran part dels clots estan plens de sorres i llims provinents de la neteja de graves que en certa mesura han creat una capa impermeable en el fons que a aillat els abocaments i ha evitat que entrin en contacte amb l´aqüífer.

4.2 Runes, enderrocs i residus de la construcció

Moltes de les empreses que es dedicaven a extreure les graves del sòl eren empreses de la construcció. Aquestes empreses tenien un gran volum de material provinent del ram de la construcció que no savien on col·locar, els clots va ser una solució econòmica i propera que s´adequava a les seves nevessitats.

4.3 Residus urbans i especials

Els clots no s´omplien d´un dia per l´altre i estaven dies o setmanes a cel obert, aquesta situació va ser aprofitada per indústries productores de residus i empreses "dedicades a la gestió dels residus" per abocar els residus en els clots i estalviar-se els costos del tractament. Aquests abocaments es realitzaven a la nit i els caps de setmana, i es veien afavorits per realitzar-se en llocs marginals i allunyats dels centres urbans.

 

5. ACCIONS A REALITZAR

Abans de començar l´execució de l´obra d´endegament cal identificar amb exactitud quin és l´abast dels abocaments i caracteritzar els residus que es troben en cada lloc.

Ens trobem davant una superfície de moltes hectàrees, per això caldrà dissenyar una camapanya de cates del sòl amb l´objectiu de poder fer un mapa dels abocaments i dels residus que contenen.

En els llocs on es té coneixement de l´existència d´un abocador es faran menys cates que en aqulles llocs on no tenim cap tipus d´informació o sospitem que pot contenir un antic abocador.

Amb aquestes dades es podrà començar a sanejar els abocadors tenint en compte els residus que hem caracteritzat amb les cates.

El tractament que es donarà als residus serà en funció de la seva classificació i segons les seves característiques:

- les runes i els residus provinents de la neteja de les graves es reutilitzaran o reciclaran per a tasques de reblimet o de la construcció,

- els residus assimilables als urbans es portaran a un abocador controlat,

- i els residus especials es portaran a inertitzar o a incinerar a una planta d´incineració de residus especials.

Víctor Puntas i Alvarado

 

© Victor Puntas

© Universitat d'Alacant

Etiquetas: 

Etiquetas: 

Propostes ciutadanes per a la transició energetica

 

1. CULTURA I EDUCACIÓ AMBIENTAL

1.1. Sensibilització i conscienciació social

  • Crear agències locals d’energia que, amb el suport de l’ ICAEN, desenvolupin plans d’estalvi energètic, organitzin campanyes de sensibilització social al voltant de l’energia i assessorin a la ciutadania i l’empresa sobre tecnologies eficients des d’un punt de vista energètic.
  • Sensibilitzar a la ciutadania sobre els problemes vinculats a l’aigua (escassetat, contaminació, etc.).
  • Crear consciència ciutadana de les conseqüències socials i ambientals que comporta el consum de recursos naturals.
  • Dotar als professionals de la comunicació de codis deontològics que estableixin l’obligació professional de difondre informació fidedigne i rigorosa sobre la situació ambiental i els efectes de les intervencions que es duen a terme en el medi.
  • Crear organismes dins els diferents nivells de l’Administració Pública que desenvolupin les següents funcions: promoure espais de debat i treball transversal sobre temes ambientals, difondre socialment una visió complexa del medi ambient i coordinar les polítiques sectorials dissenyades per altres departaments i que tinguin incidència en el medi ambient.
  • Propiciar una reducció global de l’ús de l’aigua mitjançant intervencions àmplies i sistemàtiques que afectin, entre d’altres, a les activitats d’oci, la indústria, l’agricultura, el consum familiar, la planificació territorial i el planejament urbà.
  • Divulgació àmplia i massiva d’informació sobre les energies renovables.
  • Informar àmpliament sobre les contrapartides socials que suposa l’actual model energètic, especialment pel que fa referència als combustibles fòssils i nuclears. Aquestes contrapartides són diferents segons es tracti de regions consumidors i regions productores, i inclouen les que es deriven dels impactes en la salut, el territori i les cultures locals.
  • Donar a conèixer els impactes socials que comporta la producció d’energia a determinats països.
  • Promoure mobilitzacions reivindicatives per sensibilitzar al voltant de la crisi energètica. Així com la mobilització contrària al transvasament de l’Ebre va contribuir a difondre la idea de la nova cultura de l’aigua, caldria ara repetir el procés (no necessàriament idèntic) amb la idea de la nova cultura energètica.
  • Elaborar un esquema de propostes de prevenció en el consum d’energia que poden actuar com a referents de bones pràctiques.
  • Tots els nivells de l’Administració Pública haurien de ser referents ecològics en la reducció del consum d’energia.

1.2. Implicació ciutadana en la presa de decisions polítiques

     1.2.1. Mecanismes institucionals de participació ciutadana

  • Promoure la implicació de la ciutadania en el disseny i seguiment de les polítiques territorials i energètiques.
  • Institucionalitzar mecanismes d’implicació de la ciutadania en el disseny, aplicació i seguiment de les polítiques hidràulica i energètica.
  • Organitzar taules participatives amb moviments socials i difondre a la resta de la ciutadania el resultat dels debats.
  • Vincular cada presa de decisió política a un procés participatiu que inclogui les següents etapes: informació, consulta i implicació activa de la ciutadania en la formulació de propostes.
  • Potenciar el protagonisme dels sindicats en el procés de canvi del model energètic degut al paper clau del treball en les relacions societat-natura.
  • Promoure iniciatives de democràcia participativa referides a la política energètica.

     1.2.2. Implicació ainstitucional de la ciutadania

  • Recolzar les entitats ciutadanes compromeses amb l’estalvi energètic.
  • Gestionar l’aigua de forma integrada tenint en compte els coneixements dels diferents actors socials implicats.
  • Els col·lectius ciutadans conscienciats i coneixedors de la crisi energètica haurien d’actuar com a lobbys del canvi de model.
  • Reforçar el paper i la influència de la gent organitzada i formada que treballa per al nou model energètic.
  • Estudiar formes i mitjans per reforçar els diferents segments alternatius de la societat preocupats pel canvi climàtic i la crisi energètica. Aquests esforços tenen dues dimensions: teòrica o de coneixements i pràctica.
  • L’adaptació de la societat al canvi climàtic i la crisi energètica s’ha de produir tenint en compte que s’haurà de fer comunitàriament. Cal preveure mecanismes adaptatius que reforcin les comunitats. Hi ha experiències en aquest sentit (cooperativisme, mutualisme, banca ètica, etc.) que convindria explorar per tal d’utilitzar-los en el nou context de canvi climàtic.

1.3. Educació per a la sostenibilitat

      1.3.1. Educació de la població

  • Educar sobre les implicacions energètiques de l’agricultura i del model alimentari.
  • Educar sobre les interrelacions existents entre el món agrícola i les ciutats.
  • Divulgar informació sobre les energies renovables.
  • Informar àmpliament sobre les contrapartides socials que comporta l’actual model energètic, especialment pel que fa referència als combustibles fòssils i nuclears.
  • Donar a conèixer els impactes socials que implica la producció energètica als països exportadors.

     1.3.2. Educació dels estudiants universitaris i de formació professional

  • Introduir en els currículums de totes les carreres la formació en consum, extracció i distribució d’energia.
  • Crear un grau universitari en energia.
  • Augmentar el nombre de centres d’educació professional que imparteixen coneixements sobre energies renovables.
  • Reforçar els actuals mecanismes universitaris de coneixement compartit, interdisciplinari i transdiciplinari.
  • Introduir a la universitat els plantejaments de la complexitat i de les interrelacions entre societat i medi ambient per tal de promoure el canvi de paradigma científic.

     1.3.3. Educació dels estudiants de primària i secundària

  • Introduir a les escoles assignatures sobre energia i medi ambient.
  • Reforçar el discurs ecològic en tots els cursos.
  • Introduir a les escoles coneixements sobre disseny ecològic.
  • Promoure iniciatives que serveixin de referents ambientals a les escoles: ecostations, museus, etc.

 

2. SISTEMA TECNOLÒGIC I LA SEVA RELACIÓ AMB EL CONSUM, LA PRODUCCIÓ I EL MODEL TERRITORIAL

2.1. Consum

     2.1.1. Consum d'energia

  • Implantar mesures d’eficiència energètica en el funcionament quotidià de l’Administració Pública.
  • Potenciar l’ús racional de l’energia mitjançant l’aplicació d’una taxa que gravi l’excés de consum.
  • Potenciar els vehicles d’aire comprimit.
  • Utilització de l’energia solar per a la il·luminació de Nadal.
  • Aplicar un sistema de racionament de benzina, que obligui a reduir-ne el consum, però que consideri les necessitats diferencials de la població.
  • Aplicar un sistema de “targetes de racionament” d’energia.
  • Estructurar el rebut de la llum en trams de consum, seguint el mateix patró que el de l’aigua.
  • Reforçar el criteri energètic en el model de comerç just i solidari.
  • Prohibir pràctiques emblemàtiques d’elevat consum energètic i que tenen un alt valor exemplar (per exemple, curses de cotxes i motos).
  • Aplicar les propostes que es van fer al CMMA i sostenibilitat de Barcelona sobre: BCN lliure de bosses de plàstic i prohibició del malbaratament d’energia a les entrades dels grans establiments comercials.

     2.1.2. Consum de productes agraris

  • Promoure els mercats de productes agrícoles locals.
  • Promoure la creació de cooperatives de consum alimentari i reforçar les ja existents.
  • Reduir el promig de consum de carn.

     2.1.3. Consum d'aigua

  • Intensificar el sistema de tarifes proporcionals que graven el consum d’aigua.
  • Establir un llindar mínim de consum d’aigua, per damunt del qual el cànon s’incrementi substancialment.
  • Aplicar una política de trams tarifaris d’aigua que s’adeqüi a cada situació familiar o empresarial concreta.

     2.1.4. Altres

  • Aplicar impostos específics per a determinats productes. Aquests impostos haurien de ser destinats a la recerca en tecnologies netes i prevenció en origen de la contaminació.

2.2. Producció

  • Promoure el transport ferroviari de mercaderies.
  • Promoure la creació de parcs agraris periurbans i incentivar la producció local. d’aliments.
  • Fomentar tècniques agroecològiques que millorin l’eficiència hídrica.
  • Introduir un sistema d’etiquetatge de productes mitjançant el qual s’indiqui quants recursos s’han utilitzat en el procés de fabricació.
  • Promoure la reducció del consum d’aigua en els processos empresarials de producció.
  • Instal·lar als edificis públics tecnologies de producció neta d’energia per tal que es puguin autoabastir.
  • Implantar un model de producció i distribució d’energia a escala local.
  • Indicar a les etiquetes dels productes la quantitat de CO2 que ha estat emès en el seu procés de fabricació.
  • Incorporar als productes una etiqueta que indiqui l’energia que comporta la seva fabricació. El model del cicle de vida, expressat en MgJ, podria ser el referent quantitatiu per a la introducció d’aquest tipus d’etiquetes, que haurien de ser obligatòries per a tots els productes.
  • Aplicar mecanismes de discriminació positiva a favor de les energies renovables vetllant per a la seva correcta aplicació. Cal estudiar més rigorosament els impactes dels parcs eòlics en determinats indrets, així com la seva eficiència en la llunyania dels grans centres consumidors d’energia.
  • Programar el tancament de les centrals nuclears actualment en funcionament.

2.3. Model territorial

  • Promoure el model compacte de ciutat com estratègia de planificació territorial.
  • Protegir els espais rurals de la pressió urbanística.
  • Aprovar una moratòria de grans superfícies comercials.
  • Elaborar i executar plans de mobilitat que reforcin l’estalvi energètic.
  • Promoure la mobilitat sostenible a les ciutats reforçant el transport públic i augmentant la xarxa de carrils bici.
  • Millorar la gestió forestal per tal d’incentivar la funció hídrica dels boscos.
  • Declarar una moratòria en grans infraestructures d’aigua i energia.
  • Afavorir una distribució més homogènia de la població sobre el territori.
  • Habilitar espais locals (municipi, ciutat, barri) que funcionin íntegrament amb energies renovables. Aquests espais es podrien constituir en projectes pilot de model alternatiu de ciutat i de la capacitat ciutadana per protagonitzar i liderar el canvi cap a un model energètic sostenible.
  • Planificar el decreixement.
  • Millorar y estendre els mecanismes de captació d’aigua de pluja per tal d’afavorir l’ús cíclic del recurs. Flexibilitzar la normativa al respecte.
  • Crear un marc legislatiu mediambiental que tingui en compte tots els aspectes que interactuen en el medi ambient i que serveixi de referència a la resta de lleis sectorials.

2.4. Altres

  • Estudiar la forma de dur a terme propostes sistemàtiques que ja estan formulades, que s’han aplicat en determinades circumstàncies i de les que es pot prendre exemple.

Etiquetas: 

Etiquetas: 

Páginas

Suscribirse a RSS - 2 ges