O poeta ama a perfección   non te ama a ti.   Es idealización   mito   metáfora da metáfora.

De non seres perfecta como te amarían?

Cando xa ben noviña comprendeu que sendo bastarda e miserable non lle valorarían máis que a beleza e o corpo e que, ademais, tomaríanllo sen pagar, decidiu usalo ela no seu proveito. De ter o corpo como instrumento, sacaríalle beneficio. Soubo ver que era unicamente co corpo, coa marca sexual, como se faría visible, estimada, famosa e rica.

A Rebeca dicía que a amizade con outras mulleres case nunca existe. De feito eu non creo que a Rebeca crese o que dicía, só estaba investigando a ver que lle dicían as demais. E Anxos veña a dicir que iso era só o que a sociedade quería facernos crer, que en realidade se podemos votar e temos dereitos é grazas á unión de moitas mulleres antes ca nós.

"It was a beautiful place—wild, untouched, above all untouched, with an alien, disturbing, secret loveliness. And it kept its secret. I’d find myself thinking, 'What I see is nothing—I want what it hides—that is not nothing.'"

Potser la nostra història —i ara tenc més elements al meu favor per a suposar-ho així, no fou altra cosa que un assaig general previ a la escriptura o l’escriptura mateixa en forma d’experiència de laboratori.

Et prego que en aquell redós on l'aigua espià el nostre amor, llencin les meves despulles al fondal d'immensitat il·limitada. T'enyor, enyor la mar, la nostra. I te la deix, amor, com a penyora.

Quan va haver parat em va posar una mà damunt del genoll i rient només una mica em va dir: què has fet a la vida? Vaig estar a punt de dir-li que l'havia passada buscant coses perdudes i enterrant enamoraments, però no vaig dir res com si no l'hagués sentit (...) i em va preguntar si havia tingut sort.

Aloma es va passar la mà pel ventre. Sentia una mena d'orgull. No, no era orgull, era una altra cosa, no sabia què, que li donava força. Tantes de proves l'havien fet tornar valenta. La mort de Dani, sobretot. I aquella sensació, cada dia més fonda, d'estar obligada a viure.

El mirall s'havia trencat. Els bocins s'aguantaven en el marc, però uns quants havien saltat a fora. Els anava agafant i els anava encabint en els buits on li semblava que encaixaven. Les miques de mirall, desnivellades, reflectien les coses tal com eren? I de cop a cada mica de mirall veié anys de la seva vida viscuda en aquella casa.

"Va ser aleshores que em vaig començar a espantar de debò. Va començar a fer tota mena de ganyotes davant el mirall: va arrugar el front, va tancar i obrir els ulls, va eixamplar els narius, va arrugar els llavis un cop i un altre."

L'ofici d'escriure neix d'una necessitat, primer difosa i més tard insistent. Com una malaltia. Però aquell qui està malalt de l'ofici d'escriure també ha necessitat aprendre a saber estar-ne, de malalt. Perquè és una infecció que no vols curar quan n'has estat contaminada.

Tot això que explico ara, la Virginia ho entengué molt més tard, quan s'havia tancat a casa i ja vivia en la renúncia. (...)Tots quatre, abans d'arribar al cim del turó, s'acceptaren com a germans en un món on els germans no existeixen. I en un instant, tan curt com l'eternitat, feren real aquesta paraula impossible.

L'ofici d'escriure neix d'una necessitat, primer difosa i més tard insistent. Com una malaltia. Però aquell qui està malalt de l'ofici d'escriure també ha necessitat aprendre a saber estar-ne, de malalt. Perquè és una infecció que no vols curar quan n'has estat contaminada.

de quen é o meu discurso? quen me dita extrema e clausurada?