biografia

Carme Riera va néixer a Pama de Mallorca el 1948. És catedràtica de Literatura Espanyola a la Universitat Autònoma de Barcelona i autora de novel·les, narració curta, assajos i literatura infantil. Ha estat guardonada amb diversos premis, per obres com Te deix, amor, la mar com a penyora (1975), Joc de miralls (1989), Dins el darrer blau (1994), Cap al cel obert (2000) o Amb ulls americans (2009). Ha estat traduïda al castellà (sovint per ella mateixa), l'alemany, l'anglès, i l'italià, entre d'altres.

sinopsi

Te deix, amor, la mar com a penyora és un recull de disset contes agrupats en tres blocs. Entre aquestes pàgines trobem una història d'amor, un assassinat de justificació incerta, una passatgera poc habitual, o l'evocació d'un record d'infantesa difícilment esborrable. A mig camí entre la quotidianitat i la ficció, els contes reunits en aquest llibre, narrats amb una aparent naturalitat i proveïts alhora de força i de tendresa, tenen dos protagonistes innegables: la dona i el mar.

ressenya

Guillem Frontera va afirmar després de llegir aquests textos que "Carme Riera és una escriptora lliure (…) que deixa llibertat a tothom perquè tothom triï lliurement la forma de fer ús de la seva llibertat". I això ja s'intueix en el primer conte, que dóna títol al recull. Quan descobrim, a les últimes ratlles, que dues dones són les protagonistes d'una història d'amor tendra i voluptuosa, comencem a entendre des d'on ens parla l'autora.

En la seva literatura no hi ha judicis ni redempcions, tan sols una prosa quasi poètica, teixida d'històries senzilles però narrades amb fermesa i sense complexos. En el primer bloc del llibre ("I a trenc d'alba sempre enyor la mar"), la mar és protagonista i escenari. La mar on succeeixen fets tràgics, la mar que enamora una nena, o la mar que espia el desig. I alhora és un símbol, un sinònim de llibertat. Perquè els prejudicis es dilueixen en la seva immensitat blava.

Però en el segon i tercer bloc ("Balcons de tristos somnis" i "Recomença la dansa") la mirada s'allunya de l'exterior per entrar ben endins, allà on amaguem qui som. Trobem en cada història personatges ben dibuixats, plens de matisos. Personatges que són dones, i que estimen, pateixen, enyoren, s'encaren a la solitud o a la por, però en cap cas no demanen compassió ni perdó. Ben al contrari, acabem envejant el seu coratge. Són dones complexes, que veiem de prop i que viuen al llindar del que anomenaríem "normalitat" o s'allunyen de les convencions socials. Fins i tot ens pot semblar que es troben a mig camí entre la realitat i la fantasia, però ens parlen d'un imaginari no tan allunyat de la nostra quotidianitat.

Carme Riera ens convida a acompanyar-la al llarg d'aquestes històries amb la llibertat de la qual parlava Frontera, amb res més que sinceritat i veritat, i som nosaltres qui triem si ens apropem a aquests fragments de vida, si ens en sentim còmplices o no. Perquè la mirada de l'autora no incomoda, s'intueix però no es fa present, i narra les històries en veu baixa, com fent-nos partícips d'una confidència.

I finalment, després de caminar de puntetes per aquestes vides desconegudes, Carme Riera ens condueix de nou —i potser això és el que més ens sacseja— a nosaltres mateixos, ben endins, allà on amaguem tot allò que volem amagar.

bibliografia crítica

Frontera, Guillem (1975), "Després de llegir aquestes narracions", Te deix, amor, la mar com a penyora, Barcelona, Laia. 7-11.