sinopsi

A les darreries dels anys 70 la Norma rep uns papers de la Natàlia, amiga i protagonista de la seva última novel·la, escrits per la seva tieta, la seva mare i una amiga d'aquesta darrera, i li proposa que els llegeixi i que escrigui a partir d'aquestes notes. L'escriptora accepta el repte, però no es limitarà a escriure sobre aquests tres personatges que visqueren els convulsos anys de la guerra i la postguerra, sinó que es veurà moralment forçada a aprofundir en la vida de la Natàlia i en la seva pròpia.

ressenya

Tot fent un petit joc metaliterari, Montserrat Roig elabora els retrats d'alguns dels personatges femenins de les seves novel·les anteriors (Ramona, adéu i El temps de les cireres). Les coordenades principals d'aquests retrats són els conflictes interiors i les relacions amb els homes, l'art, la política i els esdeveniments històrics. Per sobre de tot, però, sempre sura el difícil camí cap a l'autonomia personal, ja que totes elles són dones que es trobaran en una cruïlla existencial, cara a cara amb el fracàs, on descobriran que no cal que visquin la pròpia vida a través de la d'un home.

Novel·la polifònica, plena de veus de dones que lluiten (i escriuen) per entendre's i per entendre el món, L'hora violeta és també un retrat de dues èpoques històriques del segle XX, sens dubte les més convulses al nostre país: els anys la guerra i la postguerra, d'una banda, i la transició dels anys 70, de l'altra. Els personatges de la novel·la no sols estan involucrats en una lluita per la llibertat personal, sinó també per la col·lectiva, pateixen captiveri per motius polítics i militen a partits clandestins. En aquest sentit cal destacar el feminisme activista que practiquen la Natàlia i sobretot la Norma, veritable àlter ego de l'autora. L'espectre temàtic i ideològic de la narració s'arrodoneix amb algunes de les preocupacions socials i ètiques pròpies dels anys en què fou redactada (1978-1980): l'assumpció del passat històric com a forma de superació, el ressentiment, els homes que sacrificaven llur personalitat a un ideal que després es revelava buit o inassolible, l'angoixa de viure, la solitud, les dificultats en la comunicació interpersonal i l'aïllament.

Els personatges es van dibuixant a llarg de la novel·la mitjançant un ampli ventall de tipologies discursives, en el qual sobresurten les emprades per les literatures del jo: els dietaris i les epístoles. També els estratagemes estilístics desenvolupats per Roig són habituals en la narrativa de caire més psicològic, com ara l'estil indirecte lliure, l'ús de símbols i leitmotivs, les disgressions memorístiques i l'associació lliure. Tècniques i estils sempre amarats per un to intimista i ben sovint confidencial.

Tot i que L'hora violeta no és una novel·la de respostes, sinó de preguntes, de dilemes, de desafiaments vitals, les seves dones en surten més fortes, més decidides i més lliures, capaces de guaitar el món amb ulls propis. D'alguna forma, conviden la lectora perquè també ho faci així.

bibliografia crítica

Dupláa, Christina (1996),La voz testimonial en Montserrat Roig, Barcelona, Icaria.

Simó, Isabel-Clara (2005), Si em necessites, xiula. Qui era Montserrat Roig?, Barcelona, Edicions 62.