biografia

Ana Romaní (Noia, 1962). Escriptora i periodista, dirigeix el programa Diario Cultural, a la Radio Galega, pel qual ha rebut diversos premis. Va participar en la creació de la revista gallega de dones Festa da palabra silenciada (1983) i va col·laborar en diferents projectes artístics. Destaca el seu compromís amb la llengua i la cultura gallegues i amb el feminisme, compromís impulsat des del periodisme i des de la literatura, marcada especialment per una escriptura reivindicativa que plasma magistralment en algunes de les seves obres, com Arden (1998), Estremas (2010) i Love me tender. 24 pezas mínimas para unha caixa de música (2011).

sinopsi

Estremas és un poemari perfectament pensat en el qual s'ha de parlar, necessàriament, del contingut, però també de la forma. El llibre encaixa perfectament com les peces d'un trencaclosques: des del títol fins a l'últim poema, la posició del jo líric i el llenguatge utilitzat es posicionen en el límit, en l'extrem del pensament i l'escriptura; en aquest es desarticulen el discurs hegemònic patriarcal i el seu llenguatge sobre les dones, reivindicat des d'una nova posició: la de la dona lliure que decideix sobre el seu cos i fixa les seves pròpies regles del joc. En l'obra es construeix una genealogia de totes les dones que ens van precedir, que van lluitar per la seva llibertat, i reivindica a través d'elles la pròpia llibertat del jo líric. El poemari va del passat al futur, passant per les manifestacions del present. Finalment, es tanca amb una nova esperança des de la qual emprendre una nova lluita.

ressenya

El poemari s'obre amb l'incendi, amb la fúria devastadora que provoquen les dones que viuen en el límit. Després d'aquesta declaració d'intencions, el primer poema fixa la mirada cap al passat, cap a totes les dones que van ser esclaves del seu temps, d'un patriarcat que les empresonava. Elles no són essencialment res, i és per això que en el llibre es reivindiquen totes les que van viure ocultes en les ombres, les fantasmes del patriarcat, el qual deixa a fosques el seu rastre.

A través dels elements afilats que apareixen en l'obra —bisturí, estilet, agulla, les punxes que es claven en el pit— es disseccionen i s'espedacen els cossos construïts i coneguts en el centre del discurs heteropatriarcal —aquells que no espanten perquè no es desvien de la norma— i es recomponen des de la perspectiva de les dones, que es posicionen lluny de l'organisme normatiu que les subjecta. Es parla dels cossos de la balena —la bella monstra que representa les dones i les propietats (l'àmbar) que només elles posseeixen—; de la garsa —la que desestabilitza, que vola lluny dels cànons i el seu vol inquieta perquè no se sotmet al discurs normatiu—; i de la lleona —la que té tot el poder—, cossos desitjants, inadaptats, que es desmarquen dels de la dona bella, objecte només de desig, construïda pel patriarcat. El llenguatge és un codi creador de cossos, el qual és espedaçat per reconstruir de nou les seves parts i fer-les la base d'un discurs de les dones d'ara i de sempre.

La reconstrucció d'aquests cossos es fa des del propi cos de la dona. A més de la seva relectura, i de la seva desconstrucció i reconstrucció, es creen nous cossos que no han estat, fins ara, contemplats. Són, per exemple, els estràbics —que es desmarquen dels rols que tradicional i socialment s'atribueixen a allò femení, a la dona—; els agrestes —que no es poden encabir en els motlles del convencionalisme perquè tallen, els seus extrems afilats trenquen amb els esquemes imposats pel patriarcat—; el cos-territori —perquè és en el propi cos de la dona, en el propi jo, on comença la lluita— i els exposats —vulnerables, que poden ser ferits en la mesura que són socialment mostrats.

Amb tot això es teixeix un llinatge femení, de totes les dones precedents, perquè no es tracta d'una sola dona-model, ni tan sols es tracta del jo líric, sinó que es parla del llinatge de totes elles, d'aquest nosaltres que també sóc jo. El jo poètic és, significa, es construeix també a través d'elles.

En el poemari es trenca amb tot des del principi, des de l'origen: amb el discurs, amb el llenguatge, però també amb la infància, perquè és en aquest moment de la vida quan se'ls inculca, a les dones, les seves funcions en la societat, el que han de fer per ser bones esposes, mares, esclaves, en definitiva, primer dels seus pares, després dels seus marits i per sempre dels seus fills. La dona ha d'ésser la sobirana de la seva pròpia vida, de les seves decisions, del seu cos, talment la poeta és lliure per escollir com, i des d'on, parlen els seus versos. La reivindicació i la lluita per la llibertat és encara present —el jo líric es posiciona en el centre d'aquesta lluita i constata com passat i futur encara dialoguen. En aquest sentit, la rebel·lió se situa en el desert, perquè és des d'allà, des del no-res, des d'on ha de construir un nou món, un nou llenguatge i un nou discurs per parlar des de i sobre elles.

El cos de la dona, com el poemari, s'exposen —són vulnerables, i saben que poden ser ferits— en la frontera del discurs hegemònic que empresona, i dinamiten els límits, cremen cridant per la seva llibertat. Amb la contundent afirmació del jo líric en l'últim poema, el llibre es tanca amb un nou horitzó, un nou cel que s'obre; un nou vol de les dones que traspassa, que va més enllà dels límits imposats: el final representa l'esperança. En aquest sentit, aquesta nova estació és un cos obert que espera noves experiències, les quals escriguin nous discursos sobre la pell.

Estremas és un corpus que amaga, en el seu interior, nous cossos estràbics i abismals —animals, vegetals, exposats, vulnerables, polítics— construïts amb els dits i amb el llenguatge abissal d'Ana Romaní, que teixeix les seves paraules i reclama el soroll, la rebel·lió de les dones tant de temps silenciades.