sinopsi

Digues que m'estimes encara que sigui mentida és un recull d'articles i reflexions sobre l'ofici d'escriure, la mirada de la narradora femenina, la memòria com a recurs vital i literari i una definició de les geografies literàries de les ciutats, elaborada a partir de l'evolució paral·lela de la dona i la ciutat de Barcelona al llarg de la història. Una compilació dels temes recorrents en la narrativa de Montserrat Roig, escrita tot just un any abans de la seva mort.

ressenya

Digues que m'estimes encara que sigui mentida és un mapa mil·limetrat de l'univers particular de Montserrat Roig. En aquest llibre reflexiona sobre l'escriptura prenent com a punt de partida la seva condició de dona. Com assenyalava Manuel Vàzquez Montalbán a l'Avui (novembre 2001), "la Roig feia servir el sentiment com un instrument de coneixement tan vàlid com la raó o, en tot cas, necessàriament complementari". Si alguna cosa caracteritza l'estil de Montserrat Roig és la seva capacitat per barrejar-hi les seves vivències i la seva autobiografia, donant-li una flaire reconeguda que permet al lector sentir-se identificat en la lectura.

En aquest recull d'articles, Montserrat Roig ens endinsa en temes com la problemàtica de la dona autora en un món dominat pels cànons de creació masculina o la recuperació de la memòria, pròpia i històrica. Aquest ús dels records com a material per escriure ens revela una autora apassionada per recuperar de l'oblit les històries de les persones anònimes. Amb la consciència d'una escriptora a temps complet, s'apropia de les paraules d'Ernesto Sábato -qui va qualificar els escriptors com a "testimonis"- quan assenyala que "l'artista que de debò és profund ofereix de manera inevitable el testimoni d'ell mateix, del món on viu i de la condició humana, del seu temps i de la seva circumstància. No hi ha dubte que les escriptores senten aquesta fosca i obsessiva necessitat. No escriuren a estones, escriuen sempre".

"Consciència de finitud, atrapar el temps. Heus aquí el plaer i el càstig de l'ofici d'escriure. A la trama de la narració m'invento que el temps no s'acaba, quan sé que s'acaba". Paraules premonitòries? Aquest llibre és el seu testament, escrit un any abans de la seva mort prematura. Un recull de les seves inquietuds vitals i literàries. Perquè viure i escriure eren, per a la Roig, dues realitats indestriables.

autopoética

Maria Aurèlia Capmany parla amb Montserrat Roig (Cultura, abril 1991): "Una de les coses que m'ha costat més a la vida és aprendre a escriure amb fredor, allò que deia Txèkhov, que en el moment d'escriure has de tenir el cor com si fos de marbre. Distanciar-se és un aprenentatge".

"Jo crec que no hi ha fòrmules per escriure i que ningú no pot aconsellar l'altre com ho ha de fer. Una mateixa ho va descobrint. I amb les pròpies dificultats, amb els propis errors, i sobretot, amb el dubte constant de si tens o no tens talent. Després, a poc a poc, saps el que vols. I apostes per escriure bé. En definitiva, busques emocionar, tant el cor com la ment, i si ho fas malament, ni emociones ni convences".

bibliografia crítica

Dupláa, Christina (1996),La voz testimonial en Montserrat Roig, Barcelona, Icaria.

Simó, Isabel-Clara (2005), Si em necessites, xiula. Qui era Montserrat Roig?, Barcelona, Edicions 62.