Mercè Tatjer

Departament de Didàctica de les Ciències Socials

Universitat de Barcelona

Barcelona és una ciutat que compta amb una llarga tradició en la relació entre recerca i participació ciutadana. De fet, a la dècada 1965-1975, a partir del final del franquisme, es produí una coincidència entre recerca universitària i moviments veïnals en la qual vàrem participar un bon nombre de professors universitaris, bàsicament de les disciplines de ciències socials –particularment geografia i sociologia–, així com també d'arquitectura i urbanisme.

En el meu cas concret, la realització l'any 1970 de la tesi de llicenciatura sobre el barri de la Barceloneta em posà en contacte amb l'Associació de veïns; s'iniciaria aleshores una relació important entre recerca i propostes urbanístiques alternatives a les que figuraven en el planejament que es volia imposar (el Pla de la Ribera). Es realitzà, també, un treball d'anàlisi i reflexió conjunta que seria de gran utilitat per plantejar les reivindicacions veïnals, per elaborar l'estudi previ a la remodelació de la Barceloneta (1978) i per redactar el propi PERI (Pla Especial de Reforma Interior), finalment aprovat el 1985 en el qual es proposava la creació d'una comissió de seguiment del procés d'elaboració d'aquest document de planejament.

La recerca sobre la Barceloneta em va proporcionar un marc metodològic per tal de realitzar entre els anys 1970 i 1974 amb els propis alumnes de l'assignatura de Geografia d'Espanya una sèrie de treballs de curs que aportaven recerques sobre diferents barris; entre ells destacaria el dut a terme sobre el barri de Vallbona, un barri d'autoconstrucció en el qual hi vivia un alumne, així com d'altres estudis sobre diferents problemes urbanístics de la ciutat.

Aquesta activitat, que podríem qualificar de recerca participativa, continuà posteriorment. D'una banda, en recerques sobre la qüestió de l'habitatge en el marc de la meva participació en el grup d'habitatge social del Consell Municipal de Benestar Social organitzat per l'Ajuntament de Barcelona a partir del 1990; d'altra banda, seguí amb les tasques d'assessorament a diverses associacions de veïns sobre problemes urbanístics que afectaven determinats barris (Remodelació del Port Vell, PERI del barri gòtic) i que suposaven la desaparició del teixit social i la memòria històrica (Pla de Patrimoni del Poblenou).

La col·laboració amb les esmentades entitats s'ha estès, també, a tasques de divulgació mitjançant conferències, cursos i seminaris, així com en articles en revistes locals i veïnals ( Finestrelles, La Veu del Carrer... ) sobre la història dels barris de Barcelona o sobre problemàtiques relacionades amb equipaments, espais públics, remodelació de barris...

Tanmateix, al llarg d'aquests trenta anys s'han produït una sèrie de canvis en les relacions entre recerca i participació ciutadana. Un dels més importants ha estat la creixent institucionalització de la participació ciutadana a nivell municipal mitjançant diferents àmbits territorials (ciutat, districte,...); paral·lelament, el propi Ajuntament ha articulat nous ens de participació (comissions i consells) en els quals jo mateixa, altres professionals i els experts universitaris hem col·laborat o hem estat consultats.

El balanç d'aquesta nova forma de participació i de posada al servei de la societat de recerques universitàries ha estat, inicialment, molt productiva intel·lectualment i socialment amb aportacions molt notables malgrat el caràcter només consultiu de la majoria d'aquestes comissions. Malaurada-ment, en alguns casos i circumstàncies ha anat derivant cap a un excés de formalitat i burocratització, amb escassa realització i aplicació de les propostes sorgides dels debats de les diverses comissions o consells.

D'altra banda, es constata que després d'uns anys d' impasse en els quals una bona part dels membres d'associacions de veïns s'integraren en la vida política o professional dels ajuntaments democràtics, han aparegut els darrers anys noves formes de participació i organització veïnal i cívica al mateix temps que nous protagonistes i protagonismes, fins i tot en institucions de caràcter cultural i artístic (centres de cultura, museus...).

Una bona part d'aquestes noves formes de participació han sorgit a causa de la burocratització i excessiu formalisme de la participació institucionalitzada, i de vegades, també, com a resultat de la limitada capacitat de resposta d'algunes associacions de veïns i entitats davant de nous problemes; són freqüents a la ciutat als darrers anys formes d'organització com plataformes, fòrums... així com un bon nombre d'entitats sense ànim de lucre relacionades, fins i tot, amb alguns col·legis professionals (Arquitectes sense Fronteres, per exemple) que s'aproximen a la realitat urbanística de la ciutat i tracten de donar solucions als nous reptes com el deteriorament del parc d'habitatge o el mobbing residencial, primer en paral·lel amb les associacions de veïns històriques i/o complementant la seva tasca, però cada cop més coordinades amb elles.

D'altra banda, s'aprecia en les associacions de veïns de la ciutat de Barcelona la presència de persones de major qualificació professional, tant veïns jubilats com joves, que implica una nova forma de relació entre la recerca universitària i la participació que es desenvolupa en termes més equilibrats i d'igualtat de coneixements.

Des del marc universitari no es pot dir que fins ara s'hagi afavorit aquest tipus de relació entre recerca i participació. El pes creixent de la burocràcia acadèmica proporciona escàs marge per dedicar-se a aquest tipus de projectes que, d'altra banda, no tenen reconeixement ni acadèmic ni curricular. Igualment, bona part dels companys no comparteixen aquestes actituds més compromeses considerades poc acadèmiques que sovint són vistes més aviat com una activitat personal que com una activitat científica que enriqueix el discurs de la pròpia disciplina.

Les instàncies universitàries superiors tampoc valoren aquestes activitats no recollides en cap dels paràmetres d'avaluació de la tasca docent o investigadora. Per aquesta raó en el si de molts departaments universitaris s'ignoren aquestes recerques que se solen considerar com activitats a títol personal per les quals els professors no solem comptar amb cap ajut, ni econòmic ni de reducció d'horaris. Excepcionalment, en alguna facultat s'ha constituït algun grup de recerca i debat sobre alguna problemàtica, quasi bé sempre relacionada amb qüestions de caràcter més general (tercer món, immigració, situacions jurídiques i legals...).

Tanmateix, no seria just deixar de dir que en l'àmbit universitari la llibertat de recerca de què generalment qualsevol professor universitari gaudeix permet la nostra dedicació a una sèrie de temàtiques que poden estar estrictament relacionades amb les necessitats socials del propi entorn i amb demandes de la pròpia societat.

Finalment, voldria assenyalar que les relacions entre recerca i participació ciutadana suposen sovint un profund enriquiment teòric, metodològic i de cerca de noves fonts documentals. És ben cert que el contacte amb la realitat hi ajuda des de tots els punts de vista. En primer lloc, permet investigar aquelles qüestions que provenen d'una demanda social i que, per tant, plantegen problemes nous als quals la disciplina no havia prestat atenció. En segon lloc, obliga a validar i a contrastar contínuament els resultats i comprovar-ne la seva eficàcia. En tercer lloc, facilita el treball en equip, tant entre diferents disciplines com amb persones no professionals per a les quals s'ha de fer entenedor el procés de recerca. I, en quart lloc, aquests tipus de recerca esperonen la cerca de noves fonts documentals que potser mai els investigadors s'havien plantejat buscar o consultar al no pertànyer al cos consolidat de la seva disciplina.

Ara bé, la relació entre recerca i participació, i el treball des de la Universitat planteja, indubtablement, molts interrogants que s'han de considerar i als qual s'ha de fer front. Voldria, a tall d'exemple, citar-ne alguns per part de qualsevol investigador socialment compromès.

En primer lloc, s'han de tenir en compte els diferents ritmes de producció científica que existeixen en una recerca universitària i en una recerca aplicada de caràcter reivindicatiu, en especial quan aquesta requereix una solució o una resposta urgent.

Tampoc s'ha d'oblidar que tota intervenció científica sobre una realitat social acaba per modificar aquesta mateixa realitat social creant en molts casos noves situacions i noves imatges que transformen el propi punt de partida, i que esdevenen noves realitats consolidades a les quals a partir d'un determinat moment ja tothom fa referència . No s'ha de confondre, en cap cas, la participació ciutadana d'un investigador amb una activitat crematística, ni amb una geografia aplicada professional, ni amb una fórmula per proporcionar feina als joves llicenciats en atur. S'ha de pensar que en molts casos la participació ciutadana no té ni horaris ni honoraris.

S'haurà d'evitar tant la burocratització de les formes de participació com l'activisme i no oblidar que una part d'aquesta necessitat de col·laboració entre la societat i la recerca universitària supleix en alguns casos la tasca que hauria de realitzar obligatòriament la pròpia administració pública (ajuntaments, estat); per tant, un millor funcionament d'aquestes institucions, així com un aprofundiment en la pròpia democràcia que permetés fer arribar a l'administració les demandes dels administrats , cosa que evitaria que la tasca realitzada de forma voluntària des de la universitat es convertís en una mena de gabinet d'estudis paral·lel als que ja existeixen o haurien d'existir dintre de la pròpia Administració.

Tampoc s'hauria d'oblidar que la institució universitària no té una sola veu, sinó que hi poden haver diferents opinions dintre de la pròpia comunitat científica i universitària amb formes d'anàlisi i solucions diferents als mateixos problemes segons les posicions ideològiques del professorat que realitzi la mediació o l'assessorament demanats per associacions o entitats veïnals i cíviques.