M. Àngels Alió

Grup de Geògrafs per l'Ecologia Social

Universitat de Barcelona

Des de fa alguns anys, i cada vegada més sovint, es produeixen en el món de la ciència fets i esdeveniments que, per les seves característiques, sembla que indiquin que les pràctiques tradicionals i més consolidades de la ciència estan experimentant un procés de transformació; i el mateix passa amb els plantejaments més generals que les sustenten. Es tracta, concretament, d'episodis i d'activitats que són normals en la ciència, com és ara el cas de congressos, articles científics i recerques, però que es diferencien de la resta de la producció científica perquè posen l'accent en la transdiciplinarietat, la globalitat i la participació de la població implicada en l'objecte temàtic que s'està estudiant. Pel que fa als dos primers d'aquests trets es podria entendre que no som més que davant d'una fase més desenvolupada respecte de les anteriors en què també hi havia personalitats que s'esforçaven per fer avançar el coneixement des de les perifèries temàtiques comunes a vàries disciplines, els marges de la ciència com les denominava E. Akerman el 1966 1, des d'on, explicava, es poden obrir noves perspectives i estudiar relacions més obertes i complexes que les que conformen el nucli central de cada especialitat. La diferència fonamental respecte a aquesta situació consisteix en l'aparició de la inquietud per incorporar en el desenvolupament de la pràctica científica la població que està implicada d'alguna manera en l'objecte d'estudi, cosa que contrasta amb la perspectiva tradicional segons la qual l'objecte de l'estudi científic ha de romandre passiu mentre els equips de científics i especialistes estudien el cas o els seus problemes –llegiu, per exemple, l'escalfament global del planeta o el fenomen de la pluja àcida. Com es pot veure, es tracta d'un plantejament que obre les portes cap a una forma de fer ciència que contrasta amb la imatge més comuna que se'n té i que s'associa a una especialització molt ben definida dels experts i a una activitat reclosa en el cercles tancats de les universitats i dels laboratoris.

Què ha passat, i què està passant, perquè aquesta imatge estigui canviant? Per entendre aquest canvi cal tenir present que des de ja fa temps existeix en la societat un fort moviment que ha anat posant de manifest la necessitat que la ciència tingués més en compte les implicacions ètiques de moltes de les seves aplicacions, i també que s'interessés més per les necessitats bàsiques de les persones, la seva qualitat de vida i de l'entorn abans que pels interessos dels grans consorcis i de les aliances economicoinstitucionals. D'una banda, es podria afirmar que aquestes noves tendències o plantejaments són un dels resultats de tot un llarg procés de la recent història contemporània en la qual els moviments ciutadans –entre ells, i com a més coneguts, els moviments pacifista, feminista i ecologista– haurien estat els catalitzadors de tot un conjunt de plantejament crítics que la societat formulava respecte a la manera com la ciència tractava, i tracta, determinats temes que concerneixen la seva vida o el seu entorn.

És clar que de l'altra també caldria tenir en compte el moviment crític i de transformació que s'ha estat reclamant des de dintre mateix de la ciència de la mà de distintes personalitats i corrents crítiques de les quals es poden trobar exemples en totes les disciplines. Es podrien recordar, entre altres, les aportacions del químic B. Commoner 2 sobre la influència de l'activitat humana en la degradació ambiental, i que suposaren la introducció dels conceptes de la minimització i la prevenció de la contaminació amb una gran transcendència, tant en el món de l'ecologisme com en el de la ciència més enllà de la seva especialitat. O les de l'economista N. Georgescu-Roegen, 3 considerat el pare de l'economia ecològica, que va haver d'esperar a la fi dels noranta perquè les seves aportacions comencessin a tenir influència en els coneixements i metodologies de treball de múltiples especialitats. Per no parlar, des d'una dimensió més propera a la geografia i a les ciències socials en general, de les formulacions del clàssic J. Brunhes 4 quan plantejava que la devastació dels recursos constitueix el tret característic de determinades economies. O també, més proper en el temps, l'exemple del corrent de la geografia crítica que, tot i el ressò inicial, va anar quedant postergada per la seva pròpia corporació científica fins que recentment, a remolc del mateix signe del temps, està recuperant-se amb noves formulacions de la mà de les noves generacions.

Si s'observa aquest fenomen en conjunt, contemplant alhora els esdeveniments a dintre i fora de la comunitat científica i també les relacions que es produeixen entre ella i la societat, sembla que els canvis apuntin al sorgiment d'un nou paradigma o filosofia científica. De fet, són cada cop més els científics que estan d'acord amb aquesta interpretació per bé que, lògicament, hi ha diferències segons els aspectes que es vulguin remarcar.

Efectivament, i pel que fa al tema de la participació de la població en la producció científica, hi ha hagut un canvi important des de l'època de les primeres formulacions dels personatges més renovadors d'ara fa trenta o quaranta anys fins al reconeixement públic que es fa actualment de la necessitat d'obrir el treball científic als col·lectius de ciutadans implicats directament o que tenen coses a dir sobre els temes i els problemes que són objecte de la recerca. És clar que una cosa és parlar d'un reconeixement més o menys formal i l'altra és donar un suport clar i decidit a aquesta manera diferent de fer ciència sobre la base del seu reconeixement, els incentius econòmics i materials, curriculars, simbòlics, etc. I és que els canvis de paradigma són lents. De fet, el procés va començar a perfilar-se el segle passat, a la dècada dels seixanta, quan aquests i d'altres personatges a què ens referíem abans estaven obrint un camí que només ara es comença a perfilar amb més detall, tot i que encara queda molt per conèixer. Perquè no ha sigut fins ara que la comunitat científica, i la col·lectivitat universitària en particular, no ha començat a acceptar la necessitat d'obrir la seva activitat a la ciutadania?. No es té encara una resposta prou clara. Però mentre s'espera el resultat dels estudis que es deuen estar fent actualment sobre aquesta qüestió es poden considerar algunes idees. Una d'elles és que fins la dècada dels noranta no s'han manifestat de manera prou extensa i clara els efectes de la pressió acumulada per la ciutadania al llarg de tots els anys anteriors, al mateix temps que anava creixent l'estructura tecnologicoinstitucional amb el que aquesta comportava de perills, incerteses i impactes en la salut, el territori, i el medi ambient.

Aquesta situació, característica sobretot dels països més industrials, es complementa amb el protagonisme emergent d'amplis sectors de la població a països menys rics, o ja clarament als més pobres, on la ciutadania ha hagut d'assumir moltes vegades per ella mateixa la realització d'actuacions que li eren imprescindibles i per a les quals el sector públic no donava resposta. Es tracta d'unes circumstàncies amb especial incidència en el desenvolupament del coneixement perquè comporten la posada en comú, moltes vegades, de coneixements científics convencionals amb coneixements generats en el decurs dels processos de formació de la cultura popular. Hi entren aquí iniciatives de distinta índole com són la conducció de l'aigua potable, la construcció de l'habitatge, l'establiment de xarxes per a la promoció de la salut pública, el desenvolupament de les economies pesqueres i la defensa de les agricultures locals davant la biopirateria farmacològica i química, i tantes altres. Una altra idea que es podria apuntar és la importància de l'augment del nivell de coneixements de la societat en general a remolc, en primer lloc, del creixement del sistema públic d'ensenyament, amb efectes multiplicadors dintre de la societat, així com també, en segon lloc, de la formació de la societat del coneixement, que facilita la difusió entre el coneixement regulat o formal i el coneixement popular alhora que permet l'establiment de xarxes locals de difusió del coneixement i de les experiències i les projecta a l'escala global en el marc de les noves estructures socioculturals d'aquesta societat més culta dels temps actuals.

1.1. El Seminari sobre Experiències de Col·laboració entre Ciutadania i Recerca Universitària

L'idea d'organitzar un seminari per posar en comú les inquietuds i experiències entre una sèrie de gent que, d'alguna manera, havia començat a fer recerca de manera participativa amb la població va formar-se en el marc del Grup de Geògrafs per l'Ecologia Social (2GES). Ja feia temps que en el 2GES s'havia començat a treballar en una sèrie de projectes relacionats amb l'aplicació de les figures del planejament ambiental i que posaven especial atenció en les possibilitats dels plantejaments i les metodologies participatives. Aquest llibre recull el contingut del que va ser finalment aquest seminari que va tenir lloc el 8 d'abril del 2005 a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona i que tenia com objectiu oferir un entorn en què explicar i posar en comú, a partir d' experiències concretes, les activitats de recerca participativa que s'estaven duent a terme tant des de les universitats com des de diferents sectors ciutadans que des de feia uns quants anys estaven desenvolupant una molt enriquidora activitat en el mateix sentit.

1.1.1. Antecedents i objectius

En els seus inicis la idea de l'organització del seminari tenia un plantejament molt orientat cap als col·legues que estaven treballant en les mateixes àrees temàtiques que el 2GES i que també utilitzaven metodologies participatives. Aviat, però, es va fer evident que aquest objectiu quedava curt si es comparava amb la complexitat de relacions implicades en la realitat de les experiències de la recerca participativa i de la implicació ciutadana en desenvolupament dels processos de producció de coneixements que han passat a formar part del que avui en dia s'ensenya a les universitats.

A tall d'exemple, i per tal d'il·lustrar aquesta complexitat, es poden recordar algunes fites de la cronologia recent dels congressos i trobades d'estudi promoguts pel moviment ecologista català. La primera d'elles la del 1989, que va ser quan distintes agrupacions ecologistes van organitzar el primer congrés de residus industrials, el primer que s'organitzava aleshores a Espanya, en el qual van participar una petita representació de membres del món universitari, bona part d'ells més en qualitat d'aprenents que no pas d'experts. Poc després, el 1991, en el context de la mobilització contra el Pla de Residus, la primera gran mobilització catalana després del franquisme, es va celebrar el segon congrés; aquest amb la participació d'experts internacionals, una part dels quals estaven vinculats al mon acadèmic i l'altra part al ciutadà. Aquests dos congressos, que van ser els nuclis inicials de difusió del model de la prevenció de la contaminació entre la població i la comunitat científica, van anar seguits, anys més tard, per altres trobades en les quals van anar apareixent i desenvolupant-se altres temàtiques, com per exemple les que es relacionen amb l'ordenació del territori, la preservació de l'espai natural i, més recentment, ja a partir del 2000, la nova cultura de l'aigua, que ha concentrat una densitat elevada d'esdeveniments i actes organitzats de manera conjunta pel món ciutadà i universitari.

Reconeixent doncs aquesta complexitat es va anar configurant el disseny d'un seminari més eclèctic i obert del que inicialment s'havia previst i que podia interessar persones procedents tant de la comunitat universitària com de la ciutadania en general. Calia, però, buscar una coherència i una convergència d'interessos. Per aquest motiu es va dissenyar una convocatòria en què es formulaven unes preguntes que pretenien sintetitzar el que es volia aconseguir. Aquestes preguntes eren les següents: a) Quins són els temes de recerca que més interessen els ciutadans?, b) Com valora la comunitat universitària l'aportació ciutadana en el seu treball?, c) Val la pena enfortir la recerca participativa? Per què? Com es pot fer?, d) Què hi guanya la comunitat universitària?, e) Quin balanç es pot fer després de més d'una dècada d'intentar obrir la recerca a la ciutadania?, f) Com es creu que els moviments socials havien contribuït en l'avenç del coneixement ambiental, territorial o en altres àmbits d'interès per a la societat?

1.1.2. L'estructura del seminari

Des de fa molt temps, a les universitats hi ha professors i investigadors que des de diferents camps de la ciència treballen en estreta relació amb els col·lectius de població implicada en els temes que estan estudiant. I actualment, com es deia a l'inici d'aquesta introducció, aquest col·lectiu científic no fa més que augmentar. De la mateixa manera, també s'ha de tenir en compte el paper que ha exercit la ciutadania a l'implicar-se en molts dels problemes del nostre temps i pressionar pel canvi en les maneres d'enfocar els problemes i proposar vies alternatives de solució.

Per tal d'incorporar en el seminari experiències ja consolidades en aquest tipus de processos, la sessió del matí es va organitzar al voltant de dues activitats: una conferència inaugural sobre la figura de les science shops o tallers universitaris de recerca participativa i una taula rodona sobre les experiències de recerca de la Universitat de Barcelona que estaven incorporant la implicació de la ciutadania en el seu treball.

Les sessions de la tarda tenien com a objectiu principal, en canvi, facilitar l'intercanvi de coneixements i experiències entre tots els assistents. Per aquest motiu es va pensar en una organització tipus taller que s'havia de desenvolupar a partir dels temes o casos que proposessin prèviament els participants. A partir d'aquest esquema es van organitzar dos tallers que van funcionar simultàniament: un sobre experiències de col·laboració ciutadana amb el món universitari, i l'altre sobre les iniciatives de recerca universitària que s'estan duent a terme actualment amb la participació de la ciutadania. Finalment, es va preveure una sessió de cloenda que servís de marc en el qual poguessin formular-se propostes i exposar-se idees i conclusions a partir del que s'havia anat tractant al llarg de tot el seminari.

1.2. El desenvolupament de les sessions

Aquest apartat està destinat al desenvolupament de les diferents sessions del seminari. I per tant, a més a més d'un breu resum de les distintes aportacions efectuades per cada un dels ponents, també s'hi troba una recapitulació de les intervencions que es van succeir en els col·loquis i els torns oberts de paraula, inclosa la sessió final de cloenda 5. Conjuntament amb els capítols en els que es recullen les intervencions de cada un dels ponents, aquest apartat aporta una informació especialment rellevant i viva sobre l'estat actual de les dinàmiques de la recerca participativa de la nostra societat.

1.2.1. La conferència inaugural i les xarxes universitàries de suport a la participació dels ciutadans

Després de les paraules de benvinguda de l'equip organitzador i de la degana de la Facultat de Geografia i Història, la Dra. Mª Ángeles del Rincón, i del vicerector de recerca de la Universitat de Barcelona es va donar la paraula al professor Michael Soogard Jorgensen de l'Escola Tècnica de la Universitat de Copenhaguen perquè impartís la conferència inaugural.

La conferència va tractar sobre l'organització de les science shops , que proposem que en català es denominin “tallers de la ciència”, i que són organitzacions universitàries destinades a facilitar les relacions entre el món universitari i la ciutadania, tant en els aspectes de la docència com en els de la recerca. Aquestes organitzacions, que van començar a establir-se en algunes universitats alemanyes i holandeses a mitjan anys seixanta, s'han difós actualment a tot el món, fins i tot a Sud-Amèrica i al sud-est asiàtic, arribant a conformar una xarxa de més d'un centenar de tallers de la ciència adscrits a les corresponents universitats.

A l'acabament de la conferència es va obrir un torn de paraules que va servir per aprofundir en dues direccions: d'una banda la correspondència entre les science shops i el corrent de les Comunity Based Research, del qual

es podria dir que n'és un exponent ben representatiu i, d'altra banda, aspectes més concrets del funcionament que responien a l'interès per conèixer amb més detall les possibilitats per a l'aplicació del model de les science shops a les universitats catalanes. En el col·loqui van intervenir Joan Roca i Lluís Estrada, de l'AV del Poble Nou, Àlex Casademunt, de la Universitat Autònoma de Barcelona i M. Àngels Alió, Narcís Prat, Joaquim Sampere i Enric Tello, de la Universitat de Barcelona.

Pel que fa als aspectes referits a les relacions internes de la universitat, es va mostrar especial interès per aspectes de l'organització interna entre el taller de la ciència i la universitat, com ara el nombre de professors i de projectes que acostumen a estar involucrats en les science shops a cada universitat, el nombre mínim de professors que es necessiten, els incentius que poden estimular la participació dels professors i també dels estudiants, ja sigui com a crèdits de lliure elecció o amb la participació en els plans docents en el marc de la convergència europea, etc. Una segona qüestió més complexa se centrava en les relacions entre el taller de la ciència i la ciutadania, plantejant-se la possibilitat d'articular un petit nucli d'informació universitari que, a mode de finestreta oberta a la ciutadania, ajudés a connectar amb els equips de recerca que estiguessin treballant en els temes o problemes per als quals es demanava ajuda o informació.

Des del punt de vista de les possibilitats de la societat per intervenir en la recerca universitària, es va tractar també el tema de la capacitat de determinades organitzacions ciutadanes per proposar elles mateixes temes per treballar conjuntament amb els especialistes universitaris.

En aquest sentit, va ser molt interessant la intervenció d'un dels representants dels col·lectius de veïns que encapçalen la mobilització ciutadana per a la preservació de la zona industrial de Can Ricart, al Poble Nou de Barcelona, que explicava com les experiències dels veïns demostren que la ciutadania pot oferir projectes de difusió tecnològica com seria, per exemple, la transformació de la zona en un espai pedagògic sobre la història de la industrialització i de la tecnologia industrial. També, i des d'una perspectiva completament oposada es va comentar el temor a què determinats monopolis privats poguessin aturar determinades iniciatives de les science shops suscitades des de la ciutadania.

1.2.2. Les experiències de recerca amb participació ciutadana a la Universitat de Barcelona

Fa temps que en el món universitari hi ha professors que exerceixen la seva tasca docent i científica en estreta vinculació amb el món ciutadà. Com ja s'ha dit, la idea de la taula rodona va sorgir precisament per fer possible que alguns d'aquests professors poguessin explicar les seves experiències sobre aquest tema i respondre així algunes preguntes que poden formular-se sobre aquest tipus d'experiències. Per exemple: hi ha algunes disciplines més predisposades que d'altres a l'hora de treballar en estreta relació amb la ciutadania? I també, què és el que motiva que un investigador adopti aquest plantejament? Quin interès científic li reporta? I, finalment, la corporació universitària ajuda o, en canvi, frena el dur endavant aquest tipus d'iniciatives?

Per respondre aquestes preguntes i per tal que expliquessin, en general, allò que pensessin que és més interessant de la seva experiència, es va invitar a parlar a la taula rodona quatre professors de la Universitat de Barcelona ben coneguts pel seu treball en estreta relació amb el món de la ciutadania i de les seves reivindicacions. Les distintes disciplines de la qual provenen aquests experts ja responen per elles mateixes: la geografia en el cas de la Mercè Tatjer, l'ecologia en el de Narcís Prat, l'economia pel que fa a Enric Tello i la medicina en el de l'Eduard Rodríguez Farré.

En el decurs de l'acte es van anar responent altres preguntes, alhora que també van anar prenent cos altres interrogants i idees. Destaca, entre aquestes idees, la que apunta la possibilitat que les experiències que s'estaven exposant estiguessin indicant, de manera clara, el desenvolupament d'una nova manera de fer ciència i qui sap si d'un nou paradigma científic en què la participació de la ciutadania arribaria a tenir un paper important.

En la mateixa direcció, també es va plantejar el paper dels conflictes com a elements dinamitzadors dels canvis científics. Efectivament, tots quatre ponents van poder explicar com els seus treballs tractaven sobre temes relacionats amb algunes de les problemàtiques de les modernes societats contemporànies les quals no tenien una resposta clara o unànime en la ciència i que generaven debat i tensions dintre mateix dels col.lectius d'especialistes: és el cas de la transformació i l'apropiació del patrimoni col·lectiu de les grans ciutats, com va explicar la Mercè Tatjer; l'ús i l'abús de l'aigua per part d'una societat la cultura de la qual no contempla els condicionants de l'ecosistema del qual forma part, com va explicar Narcís Prat; el fet que la política ambiental no consideri suficientment el bé públic en detriment de les opinions i les aspiracions de la població respecte el seu entorn, com va explicar Enric Tello, i també que, com apuntava Eduard Rodríguez Farré, s'estiguessin produint greus transtorns en la salut derivats de processos industrials vinculats al creixement dels grans aparells monopoliticotecnològics.

Aquestes situacions de conflicte apunten l'existència de crisis internes dins la mateixa ciència perquè no tots els seus membres entenen el problema de la mateixa manera o fins i tot poden afirmar que no existeix. De la mateixa manera, també es va dir, la població tampoc percep els problemes de la mateixa manera.

Amb relació a aquest punt hi havia opinions diferenciades. Per exemple, un dels ponents es preguntava si realment els moviments ciutadans obrien noves vies de recerca o si el que estava passant era que la recerca universitària s'estava allunyant de la realitat social fins el punt que els científics que estaven atents a les demandes de la població passaven a constituir un segment diferenciat de la comunitat acadèmica. També es va dir que actes com el del seminari permetien visualitzar i fer presents les contradiccions entre la part formal i la social de la recerca, alhora que també ajudaven a fer palesa la importància de recerques com les anomenades de doble ús. Doble ús en el sentit de recerques que tenen interès tant en el sentit de l'aplicació immediata per a les necessitats expressades per la ciutadania com de l'aprofundiment en un coneixement més teòric o conceptual. Així mateix, es va expressar la idea que quan es parla d'obrir la recerca universitària a la ciutadania no ha de ser només per escoltar les seves demandes, sinó també per acceptar que en un entorn organitzat per la mateixa ciutadania també es pugui produir un desenvolupament del coneixement. Concretament, es va presentar l'exemple de l'experiència del fòrum d'idees del Besòs en què es veu com la polaritat de processos que convergeixen en un barri que traspassen la unicitat del lloc concret tenen conseqüències per al coneixement local i general.

Tant en un cas com en l'altre, el de saber escoltar les demandes de la població, que a vegades són oblidades o menystingudes per ser distintes a les que es promouen des dels entramats econòmics, i el de reconèixer que hi ha un tipus de coneixement que es genera a redós de la ciutadania, cal establir mecanismes de relació entre ciència i ciutadania que poden estar vinculats al finançament, però que també haurien d'incloure l'ensenyament de destreses, coneixements i sensibilitats per entendre les veus que venen de fora de la comunitat científica i iniciar-hi el diàleg. Les science shops , es va dir, poden ser una bona idea per assolir aquests objectius sempre que s'hi faci “ciència de debò” i que siguin treballs de qualitat supervisats pels professors.

Els ponents van estar d'acord amb la necessitat d'impulsar aquests mecanismes de relació entre la ciutadania i la universitat. Respecte a això, sembla que es podrien diferenciar dos tipus de mecanismes: l'un, la creació de la mateixa finestreta universitària de recerca per a la ciutadania en la línia del que ja s'havia exposat en el col·loqui anterior; i l'altre, l'organització de fòrums de debat entre els universitaris que estan fent recerca en temes i problemes relacionats amb les reivindicacions ciutadanes. Respecte a aquestes dues propostes, tant el professor Rodríguez Farré com el professor Narcís Prat van insistir, seguint el que ja havien explicat en la seva exposició, que no tota la comunitat universitària té els mateixos plantejaments respecte determinats temes ni tampoc sobre la participació de la ciutadania en allò que s'està investigant. De fet, es va dir, no es pot parlar de la universitat com d'una cosa homogènia i fins i tot s'ha de reconèixer que dintre les mateixes disciplines es generen informes contraposats a causa, en bona part, de la vinculació amb la procedència del finançament.

Els condicionadors de la recerca causats pel finançament juntament amb altres factors que tenen més a veure amb la filosofia general de la ciència també van ser tractats en el darrer torn d'intervencions. En aquest sentit, es va dir que també s'ha de tenir present que molta de la recerca universitària es realitza en el marc de les estructures institucionals, que són les que estableixen les temàtiques prioritàries de recerca amb les reserves pressupostàries proporcionals. A tall d'exemple es va citar el cas de les investigacions estretament vinculades a desenvolupaments molt concrets de les tecnologies, que es beneficien del domini de la idea que el desenvolupament tecnològic suposa un avenç científic indiscutible i que, per tant, sembla fora de discussió. En canvi, també es va dir, hi ha àrees de recerca que estan òrfenes de finançament o de suport en general, ja sigui per desconeixement o bé perquè plantegen dubtes sobre la conveniència de determinades solucions que compten amb el suport de l'aparell tecnologicoempresarial. Les metodologies de recerca participativa i les temàtiques relacionades amb les reivindicacions ciutadanes conformen un aspecte important d'aquestes àrees més humils que tendeixen a passar desapercebudes i que no es consideren ni prioritàries ni importants.

Aquestes qüestions, que tenen molt a veure amb la realitat concreta de la producció científica, situen en primer terme el posicionament polític de la ciència i de la universitat. Com afirmen alguns experts que ja fa temps que es dediquen a aquests temes, i com explicava la professora Mercè Tatjer, les necessitats de la recerca participativa també tenen a veure amb la demanda de l'aprofundiment en la democràcia i no es poden acceptar com a metodologies participatives serioses determinades pràctiques que s'impulsen actualment des de l'administració i que més aviat semblen caricatures de participació.

Seguint el fil d'aquesta argumentació es podria afirmar, per tant, que advocar pel desenvolupament de la recerca participativa comporta impulsar la comunicació d'idees en les dues direccions: des de la universitat cap a la població i des de la població cap a la universitat. L'exemple seria el Projecte Rius, que ha tingut el seu paper en el canvi de mentalitat cap a una cultura de l'aigua més ecològica i que, com explicava Narcís Prat, un dels promotors d'aquest projecte, està en la línia del procés de canvi de mentalitat al voltant de la minimització dels residus que s'ha citat a l'inici d'aquest llibre. Entre el públic assistent van intervenir Àlex Casademunt, Joan Roca, Joaquim Sempere i una persona no identificada.

1.2.3. Experiències de col·laboració ciutadana amb el món universitari. Quin paper per als ciutadans?

A la sessió de la tarda sobre “Experiències de col·laboració ciutadana amb el món universitari”, coordinada per Helena Perxacs, van participar-hi el Sr. Marc Martí, que va presentar una ponència realitzada conjuntament amb la Sra. Bàrbara Biglia i el Sr. Jordi Bonet; el Sr. Salvador Clarós, que va intervenir explicant les experiències de l'associació de veïns del Poble Nou, i la Sra. Marta Martorell, que va presentar un programa recent d'actuacions participatives que està realitzant l'Ajuntament de Molins de Rei amb el suport de la Fundació Jaume Bofill.

El col·loqui que va succeir les seves intervencions, en el qual a més a més dels mateixos ponents també van participar-hi Bàrbara Biglia, Salvador Clarós, Marc Martí, Joan Roca i Rosa Tello, permet diferenciar dues línies principals d'argumentació: la primera, sobre l'essència o característiques principals de la recerca segons es realitzi en el marc universitari o bé en el Ciutadà, i la segona, sobre els canals o mecanismes de comunicació entre ambdues parts.

El tema de les diferències entre la recerca universitària i la ciutadana va sorgir arran del concepte de recerca activista proposat per l'equip Martí-Biglia - Mas. Una de les contraargumentacions a aquest concepte va ser presentada per Joan Roca, que va explicar el seu cas com a investigador en una recerca sobre les transformacions del barri barceloní de la Mina. Concretament, va explicar que ell, abans d'iniciar la recerca ja tenia una idea preconcebuda sobre el tema, cosa que els investigadors anomenen hipòtesi, i que per això la tasca de recerca va ser molt més llarga i difícil, i que les conclusions a què va arribar eren totalment inimaginables per ell a priori. Per això, va dir, ell no creia en la recerca activista, ja que la recerca pròpiament dita es basa en el mètode científic, que vol dir no concloure res que no es pugui demostrar.

Al voltant de la mateixa qüestió, Rosa Tello va comentar que l a recerca científica tendeix a ser força passiva, ja que requereix un procés de reflexió moltes vegades lent per arribar a conclusions objectives. Tot i això, inevitablement, encara aplicant el mètode científic, especialment en la recerca sobre temàtiques socials, es genera un llenguatge i una ideologia que comporten dosis importants d'implicació subjectiva i és fàcil que el món de l'acció ( activistes, moviments socials, AV, etc.) agafi aquest llenguatge i aquests codis generats per la recerca i els faci servir. Per tant, tot i les diferències i que la producció de coneixement ara com ara no és un procés realment col·lectiu de tota la societat, sí que és pot dir que hi ha un feedback o retroacció constant entre els moviments socials i la recerca universitària en determinades especialitats o temàtiques.

El debat al voltant de l' objectivitat-subjectivitat , que sembla ser un dels nuclis epistemològics més afectats pels canvis que impulsa la recerca participativa, va continuar quan Bàrbara Biglia va dir que la recerca activista pretén fer una autocrítica constant per tal de no caure en el parany de la subjectivitat. Segons ella, la recerca activista no ha d'anar tan lligada a una causa concreta com a potenciar més el diàleg entre totes les parts implicades en els temes d'estudi i també la interdisciplinarietat entre els equips de recerca.

Pel que fa al segon punt, els canals de comunicació entre ambdues parts, es va comentar que el seminari estava resultant massa teòric pels interessos dels veïns. Salvador Clarós, que va ser qui va plantejar aquest tema, va criticar la universitat i el món dels tècnics per la seva actitud de superioritat envers la societat i va dir que els joves universitaris haurien d'estar més al servei del poble. I, també, que abans els tècnics estaven més disposats a implicar-se en causes socials i a donar ajut al poble, però que ara els costa molt trobar tècnics disposats a col·laborar amb ells quan tenen un problema. Parlant de les iniciatives de participació ciutadana, va explicar que al barri de Sant Martí hi ha moltes iniciatives de participació per part de l'administració en col·laboració, a vegades, amb el món universitari o cultural, però que aquestes estan mal fetes i els canals de participació realment no funcionen.

Un dels factors que condicionen l'èxit o el fracàs de la participació ciutadana radica en el llenguatge que s'hi fa servir. Realment, el llenguatge universitari i el llenguatge de la gent del carrer estan sovint molt allunyats, però ambdós són necessaris i s'han de saber posar al mateix nivell a l'hora de compartir els coneixements.

Es podria entendre que s'està en un moment de retrocés respecte a dècades anteriors pel que fa a les relacions entre científics i ciutadans? Com s'estableixen, doncs, actualment els canals de col·laboració? En el col·loqui es va exposar l'exemple dels Mercats de Coneixement, que s'utilitzen pel Fòrum Ribera del Besòs i que estan en un nivell intermedi entre la ciutadania i la universitat, i ajuden a conformar una xarxa de xarxes amb gent disposada a “perdre el temps” intercanviant coneixements, parlant dels problemes i discutir sobre possibles solucions.

D'on prové la idea del Mercat de Coneixement? De la ciutadania? De la universitat? Sembla com si la universitat hagués perdut la iniciativa i que fos per això que determinats segments de la ciutadania, els ciutadans universitaris que volen incidir en la societat, volguessin organitzar els seus propis canals de recerca desvinculats de la universitat.

Poden ser les science shops un altre canal de recerca? No hi ha el perill que s'institucionalitzin negativament? Els assistents al col·loqui també van mostrar un cert escepticisme a què una iniciativa com aquesta pogués aplicar-se amb èxit a la universitat catalana perquè, deien, abans haurien de canviar moltes de les seves estructures internes.

1.2.4. Obrint noves vies de recerca universitària participativa. Què es fa actualment a les universitats?

La sessió de la tarda, destinada a què s'està fent actualment a la universitat en l'àmbit de la recerca participativa, va ser coordinada per Eva Morera i va aglutinar un públic format per joves professors o becaris vinculats a grups de recerca i també per estudiants en els darrers cursos de la carrera. Cal destacar la diversitat de disciplines representades en aquest taller. Al col.loqui van intervenir M. Àngels Alió, Àlex Casademunt, Pau Freixes, Laura Giménez, Alba Llumeres, Meritxell Martell, Sílvia Mateu, Eva Morera i Jordi Torrents.

En primer lloc va intervenir Laura Giménez, de l'IGOB de la Universitat Autònoma, que va explicar el projecte en què estan treballant. Aquest projecte consisteix a obrir un espai a Nou Barris per treballar en la producció de coneixement que, tot i estar vinculat a la Universitat Autònoma, sigui fonamentalment de caràcter cívic, tingui el compromís de la transformació social i estigui obert a les actuals xarxes acadèmiques, institucionals i socials. La ponent va explicar que estan fent esforços perquè aquest centre sigui una iniciativa que ajudi a transformar la universitat i a trencar lògiques, i que ajudi a produir coneixement d'una altra manera i a treballar conjuntament amb els moviments socials.

Un dels nuclis de desenvolupament d'aquest projecte és la recerca que va ser presentada per Àlex Casademunt, també de l'IGOB, que estudia com les plataformes de defensa del territori en creen una nova cultura. Una de les hipòtesis d'aquest projecte és que a les plataformes s'hi pot dur a terme una metodologia de recerca participativa que condicioni el discurs dels polítics sobre el territori i ajudi a formar canals de participació ciutadana.

En el diàleg que hi va haver posteriorment es va destacar el paper de la mobilització contra el Pla de Residus del 1991 com a promotora al país d'iniciatives d'implicació i de treball conjunt entre la ciutadania i el món universitari. També es van fer preguntes sobre com en aquest projecte es desenvolupa la metodologia participativa de l'investigador i, també, sobre els paral·lelismes que semblaven haver-hi amb l'antropologia pel que fa a l'ús de metodologies d'implicació activa de l'investigador. Quant al projecte de recerca a Nou Barris, hi havia interès per saber quin tipus de semblança hi havia amb altres iniciatives de constitució de recerca social en altres parts del món com, per exemple, la Universidad de las Madres de Mayo .

En segon lloc, la intervenció a càrrec de Meritxell Martell se centrava en el desenvolupament tecnològic dels residus radioactius. La idea de participació provenia de la voluntat de difondre entre els segments de la societat civil interessada els estudis en curs sobre l'aïllament d'aquests residus en magatzems geològics profunds i en la construcció de barreres geològiques. Per fer el contacte entre l'equip investigador i la ciutadania es va explicar que hi havia la voluntat de crear una science shop a la UPC especialitzada en aquest tema, sobretot tenint en compte que hi ha una manca de coneixement per part de la ciutadania sobre aquest tipus de residus.

Les preguntes i els comentaris posteriors dels assistents van seguir dues línies diferents: d'una banda, el paper que ocupaven en la recerca els coneixements i investigacions sobre la prevenció d'aquest tipus de residus, i si una investigació com aquesta no serviria, a la pràctica, per res més que per traslladar sobre la població la responsabilitat de la mateixa generació dels residus nuclears. D'altra banda, l'interès també es va centrar en les característiques organitzatives que es preveia que tingués aquesta science shoptemàtica.

En tercer lloc, la Sílvia Mateu, del Grup de Geògrafs per l'Ecologia Social, va explicar l'estat actual del treball que està realitzant aquest equip des de la darreria dels anys noranta, que va ser quan va començar a dissenyar metodologies participatives per a la realització d'auditories ambientals municipals. Concretament, es va centrar en alguns dels resultats que més es relacionen amb l'aplicació de metodologies participatives i va explicar com aquests projectes més aplicables també tenen un component important de recerca. En aquesta línia, va insistir en com en el treball s'evidencia la dimensió social i territorial dels temes ambientals i com aquests són especialment interessants des del punt de vista de la dinamització dels processos de participació ciutadana i de democràcia activa.

En el torn d'intervencions dels assistents es va mostrar l'interès d'aquest tipus d'activitats que són diferents a les de les consultores professionals que, tot i que són les que es dediquen preferentment a aquest tipus d'activitats, no fan l'exercici de reflexió intern de la seva mateixa activitat ni pretenen difondre de manera sistemàtica i objectiva els seus resultats. També es diferencien per l'actitud activa i participativa de l'equip, interessat, en aquest cas, a promoure al màxim la metodologia participativa per transformar-se d'aquesta manera en observador actiu de la mateixa experiència, la qual passa a ser analitzada i comparada amb altres i pot donar pas a la formulació de conclusions científiques.

Finalment, es va tractar el tema de les autories col·lectives de la producció científica en el marc de la societat de la informació. Aquest tema, a càrrec de Pau Freixes i Jordi Torrents, va centrar-se en el moviment pel programari lliure en el marc del moviment universitari de socialització de la ciència i per compartir coneixements, i van explicar com aquest moviment litiga amb les estructures empresarials basades en l'apropiació del coneixement.

En el col·loqui que va seguir es van produir, sobretot, intervencions que buscaven una ampliació del tema, i també altres que destacaven la importància del procés actual d'apropiació de coneixements, com és el cas dels conflictes suscitats per l'apropiació de patents per a productes desenvolupats en el marc de processos col·lectius de coneixement popular.

1.2.5. Sessió de cloenda

Finalment, en la segona part de la tarda es va realitzar la sessió de cloenda. Aquesta tenia el doble objectiu de presentar una primera llista de temes o punts que es podien desprendre d'allò que s'havia dit en els dos tallers que havien tingut lloc abans i, també, tancar el seminari amb dues intervencions de cloenda per part del Dr. Jordi Mas, director adjunt de la Fundació Catalana per la Recerca i la Innovació i el Dr. Quim Brugué, delegat en cap de la Direcció General de Participació Ciutadana. En aquest acte també es van produir algunes intervencions del públic.

1.2.5.1. Conclusions dels tallers

Eva Morera i Elena Perxacs, les dues coordinadores dels tallers, van ser les encarregades d'explicar les conclusions a què havien arribat els assistents als dos tallers anteriors 6.

El taller sobre experiències de col·laboració ciutadana amb el món universitari

Les idees principals d'aquest taller poden desglossar-se en tres grans temes: l'estat actual de la participació real de la ciutadania en la recerca del món universitari; les actuacions que es podrien impulsar per potenciar-la i, finalment, una valoració sobre com funcionen actualment els canals de comunicació entre aquests dos components d'un mateix món.

Pel que fa a la situació actual, es considera que existeix un abisme entre universitat i ciutadania, ja que no hi ha establerts canals de relació entre elles a excepció d'algunes formes de relació que són de tipus patriarcal i piramidal. En comparació, algunes de les relacions que funcionen són informals o al voltant de projectes puntuals. Però aquest abisme no és tan gran si es té en compte que molts ciutadans formen part de la universitat, i a la inversa. Tot i així, les diferències es mantenen perquè la universitat és acadèmica, mentre que l'activisme prioritza l'objectiu que vol assolir. Un altre tret que cal destacar és que a vegades els ciutadans utilitzen la universitat de forma instrumental per demostrar tècnicament un fet que ells volen provar, encara que segons com, en la línia del que es comentava al matí a la taula rodona, la universitat no volgui donar-los suport perquè potser treballa pels “altres”, és a dir, per l'empresa o l'agent econòmic que està desencadenant el problema que ha generat, o ha contribuït a generar, la mobilització. Per exemple, en els casos de transformació urbana amb implicacions de l'especulació urbanística.

Cal cercar un punt entremig entre l'una i l'altra. Per tant, caldria impulsar mecanismes de relació entre universitat i ciutadans en el doble sentit de la universitat cap a la ciutadania, és a dir, informant sobre allò que la universitat ofereix, millorant la seva transformació cap a les demandes actuals de la societat, afavorint la predisposicó de servei respecte als ciutadans i, també, resolent alguns dels obstacles que existeixen actualment dins la mateixa universitat, com és la millora de les relacions entre les distintes disciplines, la introducció de mètodes d'anàlisi capaços de fer front a l'obertura dels actors socials implicats en els objectes d'estudi, l'impuls de projectes de finançament de llarga durada amb la ciutadania, etc. Complementàriament, també s'hauria d'afavorir la relació inversa, des de la ciutadania cap a la universitat, amb intervencions destinades a millorar la seva articulació en les activitats del món universitari i en particular en totes aquelles que necessitin la incorporació del coneixement que té sobre la realitat que s'està estudiant.

Moltes d'aquestes actuacions necessiten, a més, intervencions en els canals de relació entre universitat i societat. S'identifiquen tres tipus de canals.En primer lloc, els canals que articulen la diversitat de petits subsistemes entorn dels quals s'organitzen el conjunt universitari i social. Així, la mateixa societat hauria d'estimular la creació de canals de circulació del coneixement, com són els distints tipus de fòrums o trobades d'experts de diverses disciplines i actors socials, que podrien anar associats a donar cos a l'organització d'una xarxa relativament organitzada de les petites xarxes informals que permeti articular de manera continuada la gent amb capacitat i disposada a donar part del seu temps per a aquesta finalitat i que, actualment, ja existeix. Per la seva banda, des de la universitat també s'haurien de fer propostes en el mateix sentit. Les science shops poden ser una proposta d'aquesta mena, si bé pot sorgir el problema que la jerarquia actual de la universitat dificulti el fet de tirar endavant science shops destinades realment a millorar la interrelació ciutadans-universitat. Per intentar evitar impulsar science shops que acabin funcionant com a petites empreses dintre de la universitat i que perpetuïn l'actual sistema jeràrquic, potser seria aconsellable realitzar petits assaigs a nivell “micro” vinculats a projectes i iniciatives concretes de recerca i de docència en què puguin participar directament els ciutadans.

En segon lloc, també es poden utilitzar canals de relació que ja existeixen actualment. Internet i les noves tecnologies poden ser un mitjà eficaç per connectar necessitats i donar suport tècnic. I també les iniciatives de participació reglades (ex: fomentades pels ajuntaments) que, tot i que acostumen a estar molt tancades i dirigides cap a determinades finalitats, també poden aportar experiències interessants i fomentar la participació ciutadana (ex: reunions de debat, etc.)

En últim lloc, no s'ha d'oblidar que hi ha un mitjà de comunicació fonamental que és el llenguatge. Es suggereix que en les relacions amb la societat la universitat adapti el seu llenguatge, perquè actualment existeix una distància entre el llenguatge científic i el de les necessitats de la ciutadania.

El taller “Experiències universitàries en recerca participativa”

Pel que fa al taller sobre experiències universitàries, Eva Morera va proposar als assistents tres fils argumentals per cloure la sessió. El primer es referia a allò que estava oferint realment la producció científica universitària a les demandes de la ciutadania. El segon tractava el paper de la universitat en els processos de difusió social del coneixement en el context d'una societat que, com les modernes societats urbanes, està molt polaritzada entre uns mecanismes molt especialitzats i avançats de difusió del coneixement i uns altres que estan sotmesos, en canvi, a la simplificació, quan no a la banalització i alineació a remolc de les exigències d'expansió del consum. I, finalment, el tercer plantejava clarament una pregunta: què seria desitjable que oferís en aquests moments la universitat a la ciutadania?

Respecte al primer punt, es va constatar que la mateixa diversitat de disciplines representades a la sessió ja feia evident l'interès ampli de la comunitat universitària per produir instruments científics i de coneixement en estreta aliança amb la ciutadania. Tot i això, es va dir, pesava encara una forta barrera entre coneixement universitari i societat que havia estat heretada del passat i que estava vinculada a una concepció hegemònica de la ciència respecte de la societat. Així, es van citar com a fenòmens constitutius d'aquesta barrera la consideració a part de la ciència respecte de la societat, la qual es considera, fonamentalment, com a objecte d'anàlisi sense tenir en compte les implicacions subjectives de la mateixa pràctica científica i del mateix científic. En aquest sentit, es va dir, les reivindicacions dels ciutadans són les que han servit de detonant en el canvi que s'està produint en força disciplines a l'hora d'acceptar les implicacions subjectives i les condicions socials que s'insereixen dins la mateixa pràctica científica. Aquest plantejament encarrilava directament el segon tema a un tipus d'intervencions que se centraven en el procés actual d'augment de la implicació social de la ciència. Per exemple, es va plantejar que era molt important avui en dia preguntar-se sobre la utilitat immediata d'allò que s'està investigant. Això volia dir, concretament, passar a formular-se preguntes com quins són els agents econòmics que afavoreixen la recerca o bé si, en canvi, serveixen per ajudar la població a alliberar-se dels monopolis, a la millora de les condicions socials de producció, a la protecció del medi ambient, etc. Es constatava, així mateix, que actualment a l'interior de la comunitat universitària s'observen canvis molt interessants, perquè molts dels seus components comencen a adonar-se de les impliacions socials del seu treball i de què hi ha temes nous respecte els quals la societat reclama propostes que estiguin en la línia dels nous temps.

Aquests tipus d'idees o consideracions semblaven confirmar que s'estava assistint a un canvi de paradigma el qual, com a paradigma, no quedava restringit a unes poques disciplines, sinó que es constatava que afectava el conjunt de tota la comunitat universitària. I les demandes d'incorporació de la ciutadania en els processos del desenvolupament científic, es va venir a dir, constituïen, de fet, un dels indicis que es tenien per afirmar que aquest procés s'estava realitzant, tot i que, també es va dir, no es sabia definir com hauria de ser el nou paradigma.

En la línia d'allò que ja havia sorgit en els altres seminaris, també es van proposar dues accions que semblava que es podrien realitzar de manera immediata: d'una banda, la constitució d'una o vàries science shops universitàries, especialment perquè ajudessin a establir mecanismes de relació entre la ciutadania i la recerca i, en conseqüència, dinamitzessin la recerca en direccions més útils per a la ciutadania. I, d'altra banda, l'organització d'un fòrum entre els universitaris que estan investigant actualment els temes que més interessen la ciutadania per reforçar així les seves estratègies i plantejaments.

1.2.5.2. Paraules de cloenda

Per finalitzar l'acte va intervenir, en primer lloc, el director adjunt de la Fundació Catalana per la Recerca i la Innovació, el Sr. Jordi Mas, que va destacar el paper del Seminari en un moment de la nostra societat que es caracteritza pel despertar de la comunitat investigadora a la sensibilitat participativa; despertar que s'ha d'entendre com l'expressió de la necessitat de construir un pont entre la ciutadania i els científics que, al cap i a la fi, es correspon amb la necessitat de transformar la pràctica científica de manera que avanci cap a una nova ciència.

Finalment, el Dr. Quim Brugué, delegat en cap de la Direcció General de Participació Ciutadana, va acabar l'acte amb unes interessants paraules que destacaren el paper de la ciència en els processos de transformació d'una societat cap al que se'n diu “la societat del coneixement i la deliberació”. En aquest procés de transformació, va dir, serà cada vegada més important tenir coneixements i destreses en el diàleg entre ciutadans, científics i polítics. Segons el seu parer, va explicar que es podia intentar situar el Seminari en aquest procés de desenvolupament en un punt intermedi entre una fase inicial de reconeixement de la necessitat del canvi i una segona fase caracteritzada perquè la comunitat científica reconegui de manera àmplia i extensa el model de la participació. A continuació, va dir, es podria treballar amb la hipòtesi d'una tercera fase de materialització d'aquestes noves praxis participatives en la ciència.

1.3. Per acabar aquesta introducció

Més enllà de la consigna il·lustrada que propugnava fer ciència al servei del poble, actualment en el món de la ciència sorgeix la idea que la ciència s'hauria de fer conjuntament amb el poble. I aquesta convicció obre noves portes en les universitats i les institucions científiques en general. Al mateix temps, de frec a frec i de vegades complementàriament i reforçant-se mútuament, també la ciutadania cerca maneres de transformar-se en protagonista visible en els processos de producció del coneixement amb l'objectiu que siguin conseqüents amb els seus interessos, i cerca i participa en fórmules i instruments de diàleg entre ambdues parts. Però queda encara molt per avançar en aquest camí.

És cert que en comparació a les dècades dels seixanta i setanta, quan la dialèctica transformadora del coneixement quedava restringida principalment a determinats cercles de l'ecologisme i altres moviments ciutadans, aquest tipus d'inquietuds estan ara més esteses entre la població. Però també és cert que amplis segments de la població es mantenen encara al marge d'aquest fenomen i que la cultura dominant sobre molts temes continua portant missatges alienadors a les persones i a les seves possibilitats de participar activament en el fenomen social de la formació del coneixement.

Tots els assistents al seminari i nosaltres, els organitzadors, a l'hora de lliurar aquestes pàgines ens congratulem de què aquest acte hagi servit per fer visible l'existència d'aquest procés de transformació en les relacions ciència–societat, i també per mostrar els camins i la complexitat d'un moment especialment enriquidor, amb les seves múltiples veus i experiències i amb les seves potencialitats i possibilitats.

1. E. A ckerman: “Las fronteras de la investigación geográfica”. Geo Crítica 1976, nº 3. (traducció de la edició del article publicat al 1963 als Annals of the Asosiation of American Geographers.

2. Des del 1967, que va ser quan va publicar Science and Survival , ha publicat nombrosos llibres que han tingut una gran transcendència i s'han traduït a nombroses llengües. Hi ha dues traduccions que en el seu moment van servir per difondre el pensament de Barry Commoner entre nosaltres. La primera d' elles El circulo que se cierra , publicada a Ed. Plaza y Janés el 1971, i la segona En paz con el planeta , editada per Crítica a Barcelona el 1992.

3. L'obra de l' economista Nicolas Georgescu-Roegen comença a conèixer-se a partir de 1966, si bé no serà fins els vuitanta, i els noranta especialment, que les seves aportaciones comencen a ser especialment valorades en el context d'altres disciplines a més a més de la economia. Particularment interessant per veure la seva influència més ennlà de la disciplina de la qual provenia és el llibre de J. Rifkin titulat Entropía. Hacia el mundo efecto invernadero . Editat inicialment el 1980 i traduït a Barcelona per Ed. Urano el 1990.

4. Jean Brunhes, considerat el primer gran sistematitzador i impulsor de la Geografia Humana amb el seu tractat publicat el 1910, planteja la possibilitat d'una anàlisi de l'economia emmarcada en el context de les relacions entre la societat i la natura i el paradigma ambientalista. Tot i així, amb el seu germà, el biòleg Herman Brunhes, van dur a terme una molt interessant incursió en les esferes mixtes de les relacions entre la societat i el medi ambient que suposen un antecedent de les modernes visions renovades de la ciència ecològica i del que Joan Martinez Alier anomena la geografia ecologica. Vegeu d'aquest autor, el llibre que va escriure conjuntament amb Klaus Schlupmann titulat La ecología y la economía i publicat a Mèxic pel Fondo de Cultura Económica el 1991.

5. Per la recuperació del contingut de les intervencions s'ha comptat amb el suport de les anotacions de Sandra Estrella i Mariona Melero.

6.  Per a la elaboració d'aquest apartat s'ha tingut en compte el document que van elaborar Eva Morera i Helena Perxacs per a l'exposició de les respectives conclusions.