Enric Tello
Departament d'Història i Institucions Econòmiques
Universitat de Barcelona
El excluir de la universidad las relaciones vivas de diferencia ha generado un conocimiento –ese conocimiento que, desdeñosa y astutamente, suele ser llamado académico— fundado en la separación entre la verdad y la vida: en la universidad, uno o una se entrena en la búsqueda de la verdad, pero prescindiendo, en lo posible, de la vida. Para conseguirlo, el conocimiento universitario necesita duplicar la realidad, apartándose de los hechos.
Milagros Rivera, prólogo a Virginia Woolf, Un cuarto propio [1929], Editorial Horas y Horas, Madrid, 2003, p. 9.
La convicció que no tot s'aprèn a les aules universitàries i que allò que hi aprenem està molt allunyat de la vida m'ha acompanyat des del primer dia que vaig posar els peus a la universitat, l'any 1973, per fer la prova de selectivitat sota la ferotge vigilància de la policia –els grisos eren a fora i a dintre de l'acabada d'estrenar Facultat de Geografia i Història a Pedralbes— que, amb un desplegament espectacular, havia desbaratat els nostres innocents plans de boicotejar-la. Vaig estudiar, per tant, a la caòtica universitat dels anys setanta del segle passat, enmig de la darrera onada de mobilitzacions ciutadanes entre les acaballes del franquisme i els inicis de la decebedora transició política a la monarquia parlamentària actual. En aquell ambient em semblava fins i tot normal que moltes coses les aprenguéssim, i fins i tot les “estudiéssim”, en altres àmbits que no eren la universitat.
Per exemple, la meva primera classe d'ecologia elemental la vaig rebre del biòleg Antoni Farràs al local del Comitè Antinuclear de Catalunya. Encara conservo a la meva biblioteca la tercera edició d'aquell any 1978 del llibre Conceptos de ecología d'Edward Kormondy que aquell jove professor ajudant -que moriria al cap d'uns anys sense poder arribar a la plena maduresa- va posar-nos com a manual de lectura als encara estudiants que ens adheríem a la causa antinuclear. Recordo molt bé com en Toni Farràs deia que no havíem de ser només “ecologistes de xapa i pancarteta”, que si volíem canviar les coses havíem de llegir i informar-nos. Al CANC també hi havia gent de la talla d'Eduard Rodríguez Farré, Manuel Sacristán, Paco Fernández Buey i Víctor Ríos, que foren a la vegada el nostres companys de lluita i els nostres mestres.
El CANC no fou la meva única escola de formació alternativa a la universitat. També ho va ser el Centre de Treball i Documentació on, a més de Manolo Sacristán, Giulia Adinolfi i tota la colla que va crear la revista mientras tanto l'any 1980, vaig poder conèixer i tractar els qui foren els meus mestres –però no els meus professors– com a estudiant d'història contemporània: Ramon Garrabou , Josep Fontana , Jaume Torras i Josep M. Fradera. Recordo com en Josep Fontana acostumava a dir als seus seminaris al CTD que havíem d'aspirar a fer un producte final que arribés a la gent, i no únicament un bé intermedi d'especialista que només podien llegir altres especialistes. Uns anys després, el 1984-85, quan ja era un becari amb una tesi doctoral a mig fer, vaig poder conèixer l'historiador Edward Thompson enmig de la lluita contra la cursa d'armaments nuclears a Europa i contra la permanència d'Espanya a l'OTAN 1. Tampoc a les aules d'alguna universitat estrangera. De fet, el propi Thompson havia desenvolupat gran part de la seva docència en escoles d'adults i seminaris del moviment anglès de la Workshop History que, juntament amb l'Instituto Gramsci, va inspirar l'intent barceloní del CTD.
Tan normal em semblava aprendre coses intel·lectualment valuoses fora de la universitat que tampoc no qüestionava massa que a les aules universitàries ens ensenyessin una ciència desvinculada de la vida. De fet, ja em conformava amb què m'ensenyessin alguna cosa de profit, que no sempre era el cas a la Universitat de Barcelona d'aquells anys. Si miro enrere crec que vaig optar per especialitzar-me en història econòmica i agrària per fugir de la superficialitat i l'ideologisme que en massa casos predominava aleshores entre tants i tants “progres” que s'adherien a un marxisme de pa sucat amb oli. Em semblava, amb raó, que la història econòmica o demogràfica tenien més consistència analítica, tant si la practicaven historiadors marxistes com liberals o d'altres orientacions. Aquella intuïció es va transformar en convicció arrelada quan vaig tenir la sort de conèixer personalment Manuel Sacristán i vaig seguir després el seu curs de metodologia de les ciències socials a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona.
Sacristán era, a la vegada, un gran lògic i filòsof de la ciència, un introductor primerenc de l'ecologia política i el pensador marxista més important que hem tingut a Catalunya i Espanya. Els estudiants que en els anys setanta anàvem en peregrinació a les seves classes sabíem sobretot això darrer, i la resta acostumava a agafar-nos més o menys per sorpresa. El seu curs començava amb un bany elemental de lògica formal i seguia fent-nos llegir La lògica de la investigació científica de Karl Popper. Després, ell sempre estava disposat a fer algun seminari sobre Marx i el marxisme que li demanessin els alumnes “fora d'hores de classe”. A un grup d'estudiants d'història ens en va fer un sobre historiografia marxista i l'obra de Pierre Vilar. Però a classe de metodologia s'explicava què és un condicional o què significa el criteri de falsació de Popper. Aquella experiència m'ha marcat profundament per la resta de la meva vida: que el filòsof marxista més important del nostre país ens fes llegir Karl Popper, el filòsof liberal-conservador més important del segle XX. La ciència mai no pot ser sectària, i res ofega més la recerca sense embuts de la veritat que incórrer en la insularitat de pensament. Si vols treballar com a científic has de llegir i estudiar tothom que tingui coses importants a dir, no només els qui et sembla que són de la teva corda o d'una determinada capelleta ideològica.
He volgut explicar això per fer més entenedor el meu punt de vista sobre el plantejament d'aquest seminari sobre experiències de col·laboració entre ciutadania i recerca universitària. D'una banda, simpatitzo radicalment amb la seva intenció: obrir portes i finestres perquè els moviments ciutadans puguin trobar alguna cosa útil a la universitat i propiciar una recerca científica que tingui en compte les demandes socials. Però d'altra banda, i precisament perquè m'interessa molt aquest projecte, considero necessari precisar que per ser útil a la gent la ciència ha de ser-ho de veritat, sense embuts ni condicionaments ideològics de cap mena. La ciència a la qual els moviments socials demanen cada cop més ajut, consell o suport no pot ser una ciència de segona, un succedani. Aquesta és la primera gran lliçó que vaig rebre d'algú com Manuel Sacristán, que tota la seva vida va ser un militant fins el punt que el seu compromís radical durant la dictadura franquista va limitar dràsticament la seva pròpia capacitat de producció científica i intel·lectual. Però no per això la va “condicionar”: fins i tot en les pitjors condicions, i havent de sofrir reiterades expulsions de la universitat, Sacristán defensava que el primer deure és la recerca de la veritat sense reserves 2.
Seguint aquell consell i l'experiència de la meva etapa de formació, durant els meus primers dotze o quinze anys com a professor universitari vaig mantenir volgudament separades dues esferes de treball intel·lectual. Per un cantó, treballava el meu petit hortet de recerca en història econòmica i agrària (on, ho haig d'admetre francament, produïa béns intermedis que gairebé sempre només llegien els meus col·legues) 3. Per un altre cantó, vaig mantenir una implicació en moviments ciutadans intentant que no fos només purament activista i que inclogués un cert espai d'informació, reflexió o producció intel·lectual des del propi moviment. Arran de l'accident de Vandellòs I el 1989 vaig implicar-me en la campanya “Viure sense Nuclears”, d'on van sorgir Acció Ecologista i després la federació catalana d'Ecologistes en Acció. El 1991-92 vaig començar a treballar des d'Acció Ecologista amb la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona, Amics de la Bici, Depana, el CEPA i altres col·lectius que vam crear la plataforma Barcelona Estalvia Energia, i altres iniciatives ciutadanes lligades a la relació entre el model energètic, l'ecologia urbana i el territori: una temàtica que ja no he abandonat 4. La participació simultània en revistes com Mientras Tanto o En Pie de Paz –i més recentment la col·laboració amb l'anuari de moviments socials de la Fundació Betiko– em facilitava tenir uns espais col·lectius de reflexió, publicació i divulgació intel·lectual lligada a l'acció ciutadana 5.
Durant molts anys aquella separació entre recerca purament científica i producció intel·lectual vinculada als moviments socials em va resultar fins i tot còmoda. Era alliberador sortir periòdicament de les presses de l'activisme social per submergir-me en la pau d'un arxiu o d'una biblioteca a investigar temes d'història agrària dels segles XVIII o XIX i viceversa. Tanmateix, la separació s'ha començat a esberlar els darrers anys, al marge de qualsevol propòsit i, de vegades, a desgrat meu. Crec que ha estat el resultat de tres processos simultanis. El primer va sorgir dels propis estudiants d'economia o administració d'empreses, en qui s'han produït recentment diverses onades de malestar per la mena d'economia neoclàssica purament abstracta i desvinculada de la vida real que s'hi acostuma a ensenyar arreu del món. A la segona meitat del anys noranta la revolta a les aules franceses i anglosaxones va produir, entre altres, una curiosa revista electrònica el títol de la qual ja ho diu tot: la post-autistic economics review 6. Dins aquest clima es va crear el 1995 a la Facultat d'Econòmiques de la Universitat de Barcelona una Comissió de Medi Ambient presidida pel degà d'aleshores Joan Tugores a la qual en Jordi Roca i jo ens vam incorporarcom a professors. Les associacions d'estudiants van demanar una assignatura de lliure elecció de temàtica ambiental aplicada, i el degà em va demanar que fes una proposta que immediatament vaig preparar amb en Jordi Roca i en Narcís Prat per donar-li de bon principi un caràcter transdisciplinar. Així va néixer l'assignatura Economia, Ecologia i Societat que hem impartit des del 1996, basada en l'informe anual del Worldwatch Institute sobre l' Estat del Món . El seu caràcter interdepartamental i l'actualització contínua que exigeix l'informe anual ha estat una magnífica ocasió per conèixer-nos més a fons i treballar plegats amb en Narcís Prat -o, a partir del 2002, amb en Joan Domènec Ros, que se n'ha fet càrrec des del Departament d'Ecologia- i en Jordi Roca des del Departament de Teoria Econòmica.
A banda d'això, i a base d'intervenir i escriure durant una colla d'anys sobre temes d'ecologia urbana, cada cop més gent ha pres el costum de tractar-me com si fos un “expert” en aquests afers. Jo m'he resistit a què em prenguin per tal, i encara m'hi resisteixo perquè és evident que ningú no pot ser realment “expert” en un temàtica tan àmplia i complexa que inclou l'energia, l'aigua, els residus , la mobilitat, l'habitatge, el territori, la qualitat de l'aire, la fiscalitat ecològica local, el teixit associatiu, la participació ciutadana, etc. Però, potser per allò del país dels cecs, i també perquè no deixa de ser veritat que a base d'intervenir en aquests afers s'acaba aprenent alguna cosa, el fet és que les demandes de reflexió o assessoria que m'arriben per aquesta mena de temes no ha parat de créixer.
Per exemple, el 1991-92 va esclatar l'anomenada “guerra de l'aigua” a l'àrea metropolitana de Barcelona arran d'una apujada sobtada i no negociada del preu de l'aigua domèstica, un conflicte de gran abast que ha durat fins el 2002. Per la plataforma Barcelona Estalvia Energia coneixia personalment alguns dels dirigents veïnals de la protesta, com l'amic Andrés Naya, i entenia els seus motius o arguments basats en el sentit de la justícia en l'accés a un bé tan bàsic com l'aigua pel consum domèstic. Però, a la vegada, com a professor de la facultat d'econòmiques i ecologista urbà sabia que una aigua artificiosament barata per a qualsevol nivell de consum significa propiciar-ne el malbaratament. Per això amb en Jordi Roca vam començar a reflexionar i intervenir sobre la qüestió de les tarifes i els impostos sobre el cicle de l'aigua des d'una perspectiva que combinés la justícia social amb l'ambiental. El 1998, Enric Oltra ens va demanar en nom de l'Entitat Metropolitana organitzar una jornada de reflexió a la Universitat de Barcelona que ajudés a desencallar el conflicte. Amb en Josep Esquerrà, de l'Ecoinstitut de Barcelona, vam seleccionar i convidar diversos experts europeus a debatre el tema amb totes les parts implicades: les associacions de veïns, Aigües de Barcelona, la Generalitat de Catalunya, l'Entitat Metropolitana i l'Ajuntament de Barcelona. Va ser la primera vegada que s'asseien plegats en molt de temps i això potser va contribuir a un clima més favorable a la fi negociada del conflicte. Tots els materials de la jornada van ser íntegrament publicats, sense cap censura, per les Publicacions de la Universitat de Barcelona 7. A aquella primera reflexió, han seguit altres treballs conjunts amb en Jordi Roca , en Josep Esquerrà o l' Ignasi Puig sobre els preus de l'aigua, l'energia i la fiscalitat ecològica que hem anat realitzant com una contribució des de la universitat a la millora ambiental i la resolució de conflictes en un sentit transformador de la realitat social 8.
El tercer canvi ha sorgit a l'interior mateix de la petita comunitat científica d'historiadors agraris a la qual pertanyo, que tampoc no s'ha mantingut indiferent a l'emergència de nous problemes i demandes socials. A l'interior del Seminario de Historia Agraria (SEHA) l'historiador Ramon Garrabou i l'economista ecològic José Manuel Naredo van prendre conjuntament la iniciativa de posar en marxa unes trobades interdisciplinàries sobre història agroambiental que han convocat una colla d'enginyers agrònoms, biòlegs, ecòlegs, gèografs, economistes i historiadors agraris. De la primera i segona rondes de recerca referents als balanços hídrics i de nutrients n'han sortit dos llibres sobre els sistemes de fertilització i ús de l'aigua en l'agricultura amb perspectiva històrica 9. A la tercera ronda vam decidir estudiar el territori, i això ha capgirat definitivament la meva pròpia recerca. Podríem dir que al final la perspectiva ecològica ha envaït també el meu petit camp de recerca especialitzada sense abandonar el punt de vista socioeconòmic 10.
Això m'ha portat a ingressar a l'Associació Europea d'Història Ambiental (ESEH), on la recerca que hem iniciat Ramon Garrabou , Xavier Cussó i jo mateix sobre les transformacions del paisatge agrari mediterrani -en estret contacte amb l'historiador ambiental Manuel González de Molina i la biòloga Gloria Guzmán a Andalusia- ens ha portat a coincidir estretament amb Fridolin Krausmann i altres investigadors del grup d'Ecologia Social (IFF) de l'Institut d'Estudis Transdisciplinaris de la Universitat de Viena. És una línia de recerca internacional de gran abast coneguda amb les sigles Land Cover-Land Use Change (LCLUC), que cerca conèixer les transformacions del territori en els darrers tres-cents anys per tal d'orientar la presa de decisions futures en un món sotmès a un canvi global incert. El punt cabdal rau a identificar les principals forces propulsores dels canvis d'ús del sòl, i aquí és on coincidim amb la proposta de l'IFF de Viena que situa el metabolisme social al centre de l'anàlisi. Segons la sociòloga Marina Fischer-Kowalski i l'ecòleg Helmut Haberl que dirigeixen l'IFF, la clau metodològica per comprendre l'evolució del territori a llarg termini cal cercar-la en l'estudi dels fluxos energètics i materials inherents a cada patró de consum 11.
Potser el que més interessa subratllar és el caire interdisciplinari que adopten aquestes noves línies de recerca lligades a la cultura emergent de la sostenibilitat, precisament perquè el seu objecte d'estudi cerca tornar a posar en el centre les necessitats de la gent i del medi ambient comú que les sustenta. Aquests enfocaments innovadors poden ajudar molt més a resoldre els problemes i conflictes del segle XXI que les velles parcel·lacions reductives de la recerca científica. Però em sembla obligat afegir que, tanmateix, posar en pràctica aquest nou tipus de recerca transdisciplinària o tractar d'obrir portes i finestres a les demandes socials des de la comunitat científica són encara opcions molt minoritàries i arriscades perquè –diguem-ho clar i català– resulten francament desincentivades, quan no directament penalitzades, per les instàncies jeràrquiques que cerquen controlar l'activitat científica a través de l'avaluació de la carrera investigadora i l'assignació dels fons públics.
Acabo de tornar del Japó, on he anat convidat per la Japan Foundation i el Research Centre on Public Policies for a Welfare Sustainable Society de la Universitat de Chiba. Hi ha dos detalls d'aquesta experiència que tenen a veure amb el nostre tema d'avui. D'una banda he quedat francament sorprès de la implicació d'aquest centre interdisciplinari de la Universitat de Chiba en projectes comunitaris com l'ajut d'estudiants i professors d'arquitectura a la rehabilitació dels blocs de pisos degradats d'un barri obrer, la participació d'economistes ecològics i estudiants d'economia en una versió japonesa local del sistema de diner comunitari alternatiu LETs que practica un seguit de botigues d'un carrer comercial proper o la implicació d'estudiants de Belles Arts en la millora de l'espai urbà. Al debat vaig poder esmentar molt pocs exemples similars d'implicació de les universitats barcelonines en projectes comunitaris de la nostra ciutat. Al Pla Comunitari de Trinitat Nova, per exemple, la tasca d'assessoria la porten a terme consultores cooperatives o alternatives de caràcter privat com Gea21 o Aiguasol, no l'Escola d'Arquitectura, la Facultat de Geografia o els enginyers de la UPC. Els únics exemples d'implicació més o menys comparable i institucionalitzada que vaig poder esmentar van ser l'Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) –molt actiu en processos locals de participació ciutadana– o l'Escola de Cultura de Pau a la Universitat Autònoma de Barcelona; i també el centre de Recerca de Dones DUODA a la Universitat de Barcelona pel que fa el pensament i l'acció feminista 12.
En la resta de casos, el meu inclòs, només trobem accions o intervencions individuals o per mitjà d'organismes no universitaris (com la Fundació Nova Cultura de l'Aigua) 13. En molts casos, a més, aquesta tasca individual cal fer-la totalment al marge de les instàncies acadèmiques o els grups de recerca als quals hom pertany, com si es tractés d'una mena de currículum paral·lel que cal mantenir “ocult”. A la Universitat de Chiba van saber de la meva existència, i em van convidar a visitar-los, perquè Tim Marshall ha inclòs un treball meu sobre socioecologia urbana en el llibre que porta per títol Transforming Barcelona , al costat d'altres capítols de gent com Núria Benach, Oriol Bohigas, Jordi Borja, Juli Esteban, Pasqual Maragall i Oriol Nel·lo. Pels autors citats que desenvolupen una tasca científica a la universitat, el seus capítols en un llibre com aquest podrà considerar-se probablement una contribució ben valorada pels sistemes d'avaluació curricular. En canvi, jo, pel fet de treballar a la Facultat d'Econòmiques, haig de mantenir ocultes aquestes excursions fora del meu camp estricte de recerca. Mai se m'acudiria presentar-les als economistes que m'han demostrat amb escreix la seva propensió a denegar els trams de recerca a qualsevol publicació que no segueixi els estrictes carrils de l'ortodòxia.
El Research Centre on Public Policies for a Welfare Sustainable Society de la Universitat de Chiba ha obtingut la menció d'excel·lència del ministeri d'universitats japonès. Francament no m'imagino que una cosa semblant pugui passar de moment amb els organismes certificadors corresponents a Espanya i Catalunya. No vull que això soni com una mena de greuge particular. La veritat és que personalment em considero molt afortunat. Al Departament d'Història i Institucions Econòmiques on en Jordi Nadal em va convidar a incorporar-me el 1985 sempre he rebut tota mena d'encoratjaments i suports. El que em preocupa de veritat són els efectes de signe contrari als què hem estat parlant avui sobre la gent jove que ara comença la seva carrera en una universitat on les places són cada cop més escasses i on el vell sistema descentralitzat de presa de decisions per part de veritables autoritats acadèmiques com en Jordi Nadal, en Ramon Margalef o altra gent de la seva talla està sent substituïda per noves formes de control molt més centralitzades i burocràtiques que tendeixen perillosament a premiar l'obediència als cànons i a penalitzar l'heterodòxia. Especialment quan es tracta de fer “ciència per a la gent, de vegades també amb la gent”.
Bibliografia citada
Alió, M . A. (1999): Contaminació i societat. Polítiques ambientals I , Edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona.
Alió, M . A. coord. (1997 ): Cap a la reforma ambiental urbana. Aportacions des de la metodologia de les ecoauditories municipals , Publicacions de la Universitat de Barcelona, Barcelona.
Alió, M. A. i Olivella, M. coord. (1999): Per viure bé nosaltres i les generacions que vindran , Diputació de Barcelona, Barcelona.
Bosch, A.; Esquerrà, J.; Leira, O.; Pi, M.; Silevira, H.; Sopena, J. i Tello , E. (1991): “Algunas reflexiones sobre la campaña ‘Vivir sin Nucleares'”, mientras tanto , 46, p. 23-50.
Bonet, L. i altres (1995): Homenaje a Manuel Sacristán Luzón en el 10º aniversario de su muerte , mientras tanto , 63, p. 25-163.
Capella, J. R. (2005): La práctica de Manuel Sacristán. Una biografía política , Trotta, Madrid.
Domingo, A . edit. (1998): Manuel Sacristán. El orden y el tiempo , Trotta, Madrid.
Esquerrà, J.; Oltra, E.; Roca, J . i Tello, E. coords. (1999): La fiscalitat ambiental a l'àmbit urbà: aigua i residus a la regió metropolitana de Barcelona , Publicacions de la Universitat de Barcelona, Barcelona.
Esquerrà, J.; Puig, I.; Roca, J . i Tello, E. (2002): Estudi per a la introducció de tributació ambiental a l'Ajuntament de Barcelona , Ajuntament de Barcelona/Agenda 21, Barcelona.
Esquerrà, J.; Puig, I.; Roca, J . i Tello, E. (2003): “Greening Local Taxes in Barcelona to Foster Energy Efficiency”, a Ulgiati, S. edit., Reconsidering the Importance of Energy. 3rd Bienal Internacional Workshop. Advances in Energy Studies , SGE Editoriali, Padova, p. 535-539.
Fernández Buey, F . i López-Arnal, S . edits. (2004): De la primavera de Praga al marxismo ecologista. Entrevistas con Manuel Sacristán Luzón , La Catarata, Madrid.
Fischer-Kowalski, M. (1998): “Society's Metabolism. The Intellectual History of Materials Flow Análisis. Part I, 1860-1970”, Journal of Industrial Ecology , vol. 2, n. 1, p. 61-78.
Fischer-Kowalski, M. i Hüttler, W. (1999): “Society's Metabolism. The Intellectual History of Materials Flow Análisis. Part II, 1970-1998”, Journal of Industrial Ecology , Vol. 2, nº 4, p. 107-136.
Fontana, J.; Marfany, J. L . i Grasa, R. (1994): El legado de Edward Thompson , dossier de mientras tanto , 58, p. 79-102.
Garrabou, R. i Naredo, J. M. edit. (1996): La fertilización en los sistemas agrarios. Una perspectiva histórica , Fundación Argentaria/Visor, Madrid.
Garrabou, R. i Naredo, J. M. edit. (1999): El agua en los sistemas agrarios. Una perspectiva histórica , Fundación Argentaria/Visor, Madrid.
Haberl, H. (2001 a): “The Energetic Metabolism of Societies. Part I: Accounting Concepts”, Journal of Industrial Ecology , vol. 5, n. 1, p. 107-136.
Haberl, H. (2001 b): “The Energetic Metabolism of Societies. Part I: Empirical Examples”, Journal of Industrial Ecology , vol. 5, n. 2, p. 53-70.
Haberl, H.; Erb, K. H., i Krausmann, F. (2001): “How to calculate and interpret ecological footprints for long periods of time: the case of Austria, 1926-1995”, Ecological Economics , n. 38, p. 25-45.
Krausmmann, F. ( 2001): “Land use and industrial modernization: an empirical analysis of human influence on the functioning of ecosystems in Austria 1830-1995”, Land Use Policy , 18, p. 17-26.
López-Arnal , S. i De la Fuente, P. edit. (1996): Acerca de Manuel Sacristán , Destino, Barcelona.
López-Arnal , S. edit. (1997): Homenaje a Manuel Sacristán. Escritos sindicales y de política educativa , EUB, Barcelona.
López Arnal, S. edit. ( 2003 ): Manuel Sacristán Luzón: M.A.R.X. (máximas, aforismos y reflexiones con algunas variables libres) , El Viejo Topo , Barcelona (con prólogo de Jorge Riechmann y epílogo de Enric Tello )
López Arnal, S. edit. (2004): Manuel Sacristán Luzón. Escritos sobre El Capital (y textos afines) , El Viejo Topo , Barcelona (con prólogo de Alfons Barceló y epílogo de Óscar Carpintero) .
Popper, K. (1962 [1938]): La lógica de la investigación científica , Tecnos, Madrid.
Popper, K. (1972 [1944-45]): La miseria del historicismo , Alianza, Madrid.
Sacristán , M. (1964): Introducción a la lógica y al análisis formal , Ariel, Barcelona.
Sacristán , M. (1983): Sobre Marx y marxismo . Panfletos y materiales I , Icaria, Barcelona.
Sacristán , M. (1984): Papeles de filosofía . Panfletos y materiales II , Icaria, Barcelona.
Sacristán , M. (1985 a): Intervenciones políticas. Panfletos y materiales III , Icaria, Barcelona.
Sacristán , M. (1985 b): Lecturas. Panfletos y materiales IV , Icaria, Barcelona.
Sacristán , M. (1987): Pacifismo, ecología y política alternativa , Icaria, Barcelona.
Sacristán , M. (1990): “Sobre el stalinismo”, mientras tanto , 40, p. 147-157.
Sacristán , M. (1996); Lógica elemental (edició a càrrec de Vera Sacristán Adinolfi, amb pròleg de Jesús Mosterín), Vicens Vives, Barcelona.
Schandl, H. y Schultz, N. ( 2002): “Changes in the United Kindom's natural relations in terms of society's metabolism and land-use from 1850 to the present day”, Ecological Economics , n. 41, p. 203-221.
Sempere, J. i altres (1987): Manuel Sacristán Luzón (1925-1985 ), mientras tanto , 30/31, Barcelona.
Tello , E. (1990): “El socialismo irreal. Bosquejo histórico de un sistema que se desmorona”, mientras tanto , 40, p. 91-128.
Tello , E. (1995): “De la producció neta a la sostenibilitat ecològica”, Medi Ambient. Tecnologia i Cultura , 13, p. 32-45 [posteriorment reproduït en castellà a Bárcena, I.; Ibarra, P ., i Zubiaga, M . edits. (2000): Desarrollo sostenible: un concepto polémico , Servicio Editorial de la Universidad del País Vasco, Bilbao, p. 105-125].
Tello , E. (1996): “Ciudades sostenibles: un cambio de rumbo”, mientras tanto , 64, p. 35-61 [posteriorment reproduït a Bárcena, I.; Ibarra, P ., i Zubiaga, M . edits. (2000):Desarrollo sostenible , op. cit., p. 231-260].
Tello , E. (1998): “Ecopacifismo: una visión política emergente”, a Antón Mellón , J. edit., Ideologías y movimientos políticos contemporáneos , Tecnos, Madrid, p. 349-381.
Tello, E. (1999 a): “Fiscalitat ambiental i nova cultura de l'aigua”, Medi Ambient. Tecnologia i Cultura , 25, p. 27-47 [citat i resumit en un box específic dedicat a la “guerra de l'aigua” de Barcelona a l'informe de Herrington, P. i altres edits., Social Issues in the Provision and Pricing of Water Services, OCDE, Paris, p. 84].
Tello, E. (1999 b) : “Por qué la escuela debe ser gratis y el agua no”, En Pie de Paz , 50, p. 84-88.
Tello, E. (1999 c): “Energies netes, producció neta: una nova tecnosfera en pau amb la biosfera”, a Rueda, S. i altres, La ciutat sostenible: un procés de transformació , Ajuntament de Girona/Universitat de Girona, Girona, p. 159-176.
Tello, E. (1999 d): “La formación histórica de los paisajes agrarios mediterráneos: una aproximación coevolutiva”, Historia Agraria , 19, p. 195-211
Tello, E. (2000 a): “¿Cambio de rumbo? Bases e instrumentos para la sostenibilidad local”, a Bermejo, R. i García Espuche, A. edits., Hacia una economía sostenible , Centre de Cultura Contemporània de Barcelona/Bakeaz, Barcelona, p. 147-181 [posteriorment reproduït en anglès, Tello, E. (2004): “Changing course? Principles and tools for local sustainabilty”, a Marshall, T. edit., Transforming Barcelona , Rouletdge, Londres, p. 225-250].
Tello, E. (2000 b): “La ‘guerra del agua' en Barcelona. Alternativas económico-ecológicas para un desafío socioambiental”, a Estevan, A . i Viñuales, V. edit., La eficiencia del agua en las ciudades , Bakeaz/Fundación Ecología y Desarrollo, Bilbao, p. 277-298.
Tello, E. (2000 c): “Los próximos venticinco años del movimiento ecologista (y los anteriores)”, a Grau, E. i Ibarra, P . edits., Una mirada sobre la red. Anuario de movimientos sociales , Icaria/Fundación Betiko, Barcelona, p. 221-246.
Tello, E. (2001 a ): “La ‘guerra del agua' y la Tasa Ambiental de Gestión de Residuos Municipales en el área metropolitana de Barcelona. Experiencias y lecciones para el desarrollo de la fiscalidad ecológica”, a Romano, D . i Barrenchea, P. coords., Instrumentos económicos para la prevención y el reciclaje de los residuos urbanos , Bakeaz/Fundación Ecología y Desarrollo, Bilbao, p. 119-132.
Tello, E. (2001 b): “'Eliminar' residus o gestionar materials”, Medi Ambient. Tecnologia i Cultura , 29, p. 5-19.
Tello, E. (2001 c): “Polítiques energètiques a Catalunya: on no n'hi ha no en raja?”, a Gomà, R . i Subirats, J. coords., Govern i polítiques públiques a Catalunya (1980-2000). Coneixement, sostenibilitat i territori , Edicions de la Universitat de Barcelona/Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, p. 105-137.
Tello, E. (2001 d): “¿Ciudades y pueblos sostenibles? Lo importante es participar”, a Grau, E. i Ibarra, P . edits., Participando en la red. Anuario de movimientos sociales , Icaria/Fundación Betiko, Barcelona, p. 87-103.
Tello , E. (2002 a): “Ecología urbana y democracia participativa. Las experiencias de la plataforma ‘Barcelona Estalvia Energia ' i el ‘Fòrum Cívic Barcelona Sostenible'”, a Vázquez Aguado , O.; Domínguez Gómez , J.A.; i Gamoa Pérez , A., edits., Trabajo
social y medio ambiente. Empleo, formación y participación , Publicaciones de la Universidad de Huelva, p. 231-243.
Tello , E. (2002 b): “La energía, poca y limpia”, Barcelona metròpolis mediterània , 59, p. 27-29.
1. Vaig participar en l'organització de la conferència que Edward Thompson va donar el 1984 a Barcelona i després la vaig traduir per a la revista Mientras tanto ( Thompson , E. P., 1986:81-90). Per a la trajectòria d'Edward Thompson com a historiador, pensador marxista i líder de l'European Nuclear Disarmament (END) i la seva influència a Espanya vegeu els articles de Josep Fontana , Joan Lluís Marfany i Rafael Grasa al dossier “El legado de Edward Thompson” publicat a mientras tanto arran de la seva mort el desembre de 1993 ( Fontana, J.; Marfany, J. L . i Grasa, R ., 1994:79-102).
2. Per a la seva obra lògica, vegeu Sacristán , M. (1964 i 1996); per a la reflexió lligada a la intervenció social i política, Sacristán, M . (1983, 1984, 1985 a y b , i 1987). Amb posterioritat a la seva mort el 1985 s'han publicat o recopilat diversos textos seus total o parcialment inèdits: López-Arnal , S. edit., 1997; Domingo, A . edit., 1998; López-Arnal , S. edit., 2003; Fernández Buey, F . i López-Arnal, S . edits., 2004; López-Arnal, S . edit., 2004). Per a la seva vida i obra vista per diverses persones que el van conèixer vegeu els núms. 30/31 i 63 de la revista mientras tanto ; López-Arnal , S. i De la Fuente, P . edits., 1996; i Capella, J. R ., 2005.
3. Per la meva sorpresa i desconcert, un article sobre “El socialisme irreal”, escrit amb una intenció purament sociopolítica, va ser emprat durant uns anys com a lectura recomanada i fotocopiada a la Facultat d'Història de la Universitat Autònoma de Barcelona ( Tello , E., 1990:91-128; vegeu, al mateix número, la transcripció d'una conferència sobre l'estalinisme de Sacristán, M., 1990:147-57, que hauria estat molt més adient per la funció docent que el meu “Esbós històric d'un sistema que s'ensorra”).
4. Tello , E. (1996: 35-61; 1999 c : 159-176; 2000 a : 147-181; 2001 c : 105-137; 2002 a : 231-243; 2002: 27-29; 2004: 33-41)
5. Tello , E. (1998: 349-381; 2000: 221-246; 2001: 87-103)
6. Vegi's http://www.btinternet.com/~pae_news/review/. En el seu número 28 ja compta amb uns set mil sis-cents subscriptors en cent quaranta-cinc països.
7. Esquerrà, J.; Oltra, E.; Roca, J . i Tello, E. (1999)
8. Tello, E. (1999 a :27-47; 1999 b :84-88; 2000 b :277-298; 2001 a :119-132; 2001 b :5-19; 2004 a :226-245). Esquerrà, J.; Puig, I.; Roca, J . i Tello, E. (2002 i 2003: 535-539)
9. Garrabou, R. i Naredo, J. M. ed. (1996 i 1999)
10. Tello, E. (1999 d :195-211)
11. Pels aspectes teòrics i metodològics vegeu especialment Fischer-Kowalski , M. (1998: 61-78); Fischer-Kowalski, M. i Hüttler, W . (1999: 107-136) ; Haberl, H. (2001: 107-136), i (2001: 53-70); Haberl, H.; Erb, K. H., i Krausmann, F. (2001: 25-45). Pels primers resultats, Krausmann, F. (2001); Schandl, H . i Schultz, N . ( 2002: 203-221).
12. L'IGOP a: http://igop.uab.es/; l'Escola de Cultura de Pau a: http://www.pangea.org/unescopau/; i DUODA a: http://www.ub.es/duoda/.
13. Per exemple, Alió, M . A. (1999); Alió, M . A. coord. (1997); Alió, M. A. i Olivella, M. coord. (1999). Martí Olivella ha desenvolupat la seva tasca des d'Ecoconcern, un altre veterà centre de reflexió i innovació social de Barcelona al marge de les estructures universitàries (http://www.pangea.org/ecoconcern/). Per a la Fundació Nova Cultura de l'Aigua vegeu http://www.unizar.es/.
