En general, el nom dels sistemes operatius i de les aplicacions informàtiques ha d’anar precedit de l’article, i s’ha d’escriure en rodona i amb les majúscules pertinents d’acord amb la marca registrada:



Ara bé, en estructures de relació o pertinença (de + nom de l’aplicació), l’article sovint s’elideix:

En els entorns gràfics, la informació dels programes s’estructura en línies o barres el nom descriptiu de les quals s’escriu en minúscules i lletra rodona.

Els menús són les llistes de funcions i d’opcions que permeten a un usuari de seleccionar les diverses accions que ha d’executar el programa. Les icones, situades a les barres d’eines, representen les funcions i les opcions més habituals dels menús. Els botons són els elements que permeten d’establir un diàleg entre l’usuari i l’ordinador.



En general, els noms dels menús, de les icones i dels botons no es tradueixen, sinó que es mantenen com apareixen al programa. A diferència dels menús i dels botons, els noms de les icones solen ocultar-se rere una imatge, de manera que cal mantenir-hi el punter a sobre fins que apareix una etiqueta descriptiva per saber-ne el nom exacte.



S’han d’escriure amb majúscula inicial i, atès que són elements del text que cal destacar, es poden consignar en lletra cursiva o en un altre tipus de lletra. Si s’opta per un tipus de lletra diferent, cal evitar les lletres de pal sec (o sans serif), ja que no permeten de distingir entre 1, l i I. En llenguatge HTML es pot utilitzar l’etiqueta <code>...</code> que, precisament, serveix per marcar un fragment com a codi de màquina.




En qualsevol cas, per raons de coherència, el recurs tipogràfic que s’empri per destacar aquests elements s’ha de mantenir sistemàticament al llarg del text.

Per citar una seqüència de menús, d’icones o de botons que s’han de prémer l’un després de l’altre, es fan servir els angles de tancament, que transmeten una idea de procés ordenat.



És convenient que els angles de tancament estiguin precedits i seguits d’un espai de no-separació, de manera que el signe no sigui ni el primer ni el darrer caràcter d’una línia.

Els noms de les tecles, tant de les formes desenvolupades com de les abreujades, s’han d’escriure en rodona i en la mateixa llengua del document que es redacta.




Dins de text, les abreviacions han de dur majúscula inicial de cada element, mentre que les formes desenvolupades corresponents han d’anar en minúscules.




Les tecles de drecera permeten d’executar de manera directa, per mitjà de combinacions de tecles, determinades ordres. Per exemple, en general, si es vol tancar la finestra activa, es pot prémer simultàniament la tecla de control i la tecla de funció F4.

Per consignar les dreceres, cal fer servir les formes abreujades de les tecles —escrites amb majúscula inicial i rodona— i el signe més (+) com a separador. És convenient deixar un espai de no-separació davant i darrere el signe, perquè la seqüència de caràcters es mantingui en una mateixa línia.






És possible de combinar dues tecles de manera simultània i una altra de manera consecutiva. Per exemple, en general, per seleccionar una única línia, es pot prémer simultàniament Maj + Fi, però per seleccionar tot el que hi hagi a partir del cursor, cal prémer Ctrl + Maj alhora i després pitjar la tecla de final.

En aquests casos, cal separar les tecles que s’han de prémer simultàniament de la que cal prémer després per mitjà d’una coma (,) i respectar les indicacions que regeixen per a la consignació de combinacions simples de tecles.

La taula següent recull les denominacions en català de les tecles més freqüents:

Els llenguatges són el conjunt de símbols i de normes que permeten d’introduir programes a un ordinador. S’escriuen en rodona i minúscules, i les sigles corresponents, si en tenen, en rodona i majúscules.

Tant en l’MS DOS com en el Windows, les diverses unitats on es pot emmagatzemar i des d’on es pot recuperar informació s’anomenen amb lletres assignades de manera convencional pel sistema operatiu. Les lletres de les unitats s’han d’escriure en rodona, majúscules i seguides de dos punts.

En general, el nom dels fitxers i de les carpetes els assigna l’usuari, de manera que en fixa els accents i els altres caràcters especials que hi pugui haver. Per fer referència a un fitxer o a una carpeta determinats, se n’ha de reproduir exactament el nom, sense traduir-lo i amb les majúscules i minúscules que corresponguin. A més, a fi d’ajudar a identificar-los dins de text, cal escriure’ls en cursiva.

En general, per designar el camí complet on es troba un fitxer determinat, se citen tant la unitat com les carpetes que el contenen. Així doncs, a la dreta de la lletra de la unitat, seguida dels dos punts, es consignen jeràrquicament totes les carpetes fins a arribar al fitxer que interessa anomenar. Els diversos elements que componen els camins s’escriuen en rodona i se separen per barres, inclinades si es treballa en UNIX i inverses si es treballa en DOS.

El format defineix la manera com un fitxer s’emmagatzema, es visualitza per pantalla o s’imprimeix. En general, s’expressa per mitjà de l’extensió. Per exemple, un document en format de text porta l’extensió .txt i a un document en format de Word li correspon l’extensió .doc.

En general, els formats s’escriuen en rodona i en minúscules, tret que el nom respongui a una sigla i s’hagi de posar en majúscules. D’altra banda, les extensions sempre s’escriuen en rodona i minúscules, i van precedides d’un punt convencional.



Per extensió, el nom dels formats s’aplica als dispositius i productes que en segueixen les normes.

El disseny gràfic que s’aplica a un conjunt de caràcters s’anomena tipus de lletra o família. En general, els tipus de lletra, que solen tenir nom anglès, s’han d’escriure en rodona i mantenir les majúscules i minúscules corresponents.

Les adreces web s’expressen en forma d’URL (localitzador uniforme de recursos). L’estructura dels URL es compon del nom abreujat del protocol (per exemple, HTTPS o de transferència d’hipertext i FTP o de transferència de fitxers), seguit de dos punts i dues barres inclinades, i el nom del domini acompanyat, si escau, del camí fins al recurs (els elements que segueixen el nom del domini se separen per mitjà de barres inclinades).



Els dominis són la part central de les adreces i es componen de la seqüència d’etiquetes següent: a) les tres w, que s’ometen quan s’explicita un enllaç en un text; b) el domini de primer nivell, que identifica territoris (per exemple, .cat fa referència a l’àmbit de la llengua i la cultura catalanes i .fr s’identifica amb França) o sectors d’activitat (en general, .com fa referència a empreses; .org, a organitzacions sense ànim de lucre; .net, als proveïdors de serveis d’Internet; .edu, a institucions educatives; etc.), i c) el domini de segon nivell, és a dir, el nom que hi ha a l’esquerra del domini de primer nivell i que identifica l’autor del recurs:



Així doncs, l’adreça web https://www.ub.edu té els elements següents:

• https és el protocol de transferència d’hipertext.
  
  
• www indica el subdomini.
  
  
• ub és el domini de segon nivell.
  
  
• .edu és el domini de primer nivell que correspon a organitzacions amb finalitats educatives.

Les adreces d’Internet s’escriuen en rodona i en minúscules. Per referir-se als dominis de primer nivell, es manté el punt inicial i s’opta per les minúscules, com passa amb les extensions de fitxer.