L’accent diacrític permet de distingir mots que tenen una mateixa forma gràfica però un significat diferent i, per tant, serveix per evitar possibles confusions.

• Hi ha quinze mots monosíl·labs que, excepcionalment, s’accentuen.
  
  

  bé déu és mà més món pèl què sé sí sòl són té ús vós

  
  
  
• Els plurals d’aquests mots conserven l’accent si continuen coincidint gràficament amb el plural dels mots que no en porten.
  
  

  béns, déus, pèls, quès, sís, sòls

  
  

  mans, mons

  
  
  
• Els compostos i derivats d’aquests monosíl·labs no s’accentuen.
  
  

  adeu, marededeu, pregadeu, redeu, semideu almon, rodamon a contrapel, a l’empel, repel entresol, subsol, vertisol

  
  
  
• Conserven, en canvi, l’accent els compostos que han de portar guionet.
  
  

  déu-vos-guard, déu-n’hi-do, mà-llarg, més-dient, pèl-roig

  
  
  
• Així doncs, han deixat de dur accent tota una sèrie de mots d’ús habitual.
  
  

  bota (botes), dona (dones), feu, desfeu, refeu, fora, molt (molta, molts, moltes), mora (mores), net (neta, nets, netes), besnet, rebesnet, os (ossa, ossos, osses), soc, vens, venen, ves

D’altra banda, en alguns casos molt puntuals i justificats, s’admet un ús discrecional de l’accent diacrític.

• En topònims.
  
  

  Jóc, Móra carrer del Cós, clot de l’Ós

  
  
  
• En enunciats aïllats (com ara títols, eslògans, etiquetes, etc.) per evitar ambigüitats que no resol el context comunicatiu.
  
  

  S’han trobat restes d’óssos al bosc.

  
  

  S’han trobat restes d’ossos al bosc.

  
  
  
• En transcripcions d’usos metalingüístics, medievals o dialectals.