L’apostrofació davant del nom de les lletres depèn de l’alfabet.
- L’article el o la i la preposició de no s’apostrofen davant dels noms de les lletres de l’alfabet llatí (i, per tant, les dels alfabets de les llengües romàniques).
| la a, la u, la essa, la hac |
| de i, de o, de efa, de ema |
- Pel que fa a les lletres d’altres alfabets —com ara el grec, l’hebreu, l’àrab, el ciríl·lic, etc.—, s’apostrofen l’article femení i la preposició de davant dels noms polisíl·labs, seguint la norma general d’apostrofació.
| l’alfa [grec], l’àlef [hebreu], l’àlif [àrab] |
| d’eta, d’ípsilon, d’òmicron [grec] |
| la iota [grec], de uau [àrab] |
No s’apostrofen, en canvi, davant dels noms monosíl·labs.
| la e [rus], de ain [àrab, hebreu i arameu] |
En els casos en què el nom de la lletra comença per hac aspirada, tampoc no es fa l’apostrofació.
| la ha [serbi], de he [hebreu] |
En cap cas no s’apostrofa davant dels
símbols de les lletres, els quals se solen consignar en cursiva, atès el seu
valor metalingüístic o exemplificador.
| La e àtona pretònica en mallorquí.
Ocurrències de s sonora en contacte amb vocal. |
| La α usada és equivalent a la de l’equació 1.3.1. [alfa, del grec]
El símbol és un reflex de א en posició inicial. [àlef, de l’hebreu] |
En textos d’àmbits més generals, altres que la matemàtica, la física o la química, no cal escriure en cursiva les lletres d’alfabets no llatins, atès que amb la grafia ja es distingeixen suficientment.