La Història que s’escriu té, generalment, la intenció d’explicar, interpretant-la, l’experiència humana en el temps. En el temps, la criatura humana que protagonitza i pateix la història, no es presenta com un ésser o persona abstracta, sinó com una dona o un home; perquè la criatura humana és sexuada, sempre i a tot arreu.

Que al món hi ha i només hi ha dones i homes, nenes i nens, la gent ho aprenem en parlar. Tot ensenyant-nos a parlar -és a dir, ensenyant-nos la llengua materna-, la mare ens ensenya a tractar les nenes en femení i els nens en masculí. Percebent el fet de la diferència sexual, aprenem a observar i a apreciar la història en gran, ja que el món l’enriqueixen les interpretacions i les expressions lliures del fet de ser dona i del fet de ser home: una qualitat humana indispensable i irreductible, que ho marca tot.

Succeeix, tanmateix, que, quan llegim una obra científica d’Història, constatem que el seu autor o la seva autora gairebé mai parla en femení i en masculí sinó de forma neutra: en aquest neutre pretesament universal que tant i amb tanta raó va denunciar el feminisme, i que el positivisme del segle XIX ha imposat com a llenguatge científic. Són obres d’història que no registren –separant-se d’aquesta manera de la llengua materna apresa durant la infantesa- el fet històric fonamental que és que la història la fem i la patim dones i homes. Per això, els seus llibres duen títols com L’home medieval o La filosofia de l’home o Els indis del Carib o El nen en la literatura renaixentista.

No ho fan per una qüestió d’economia del llenguatge ni per manca d’espai, doncs generalment són obres que s’estenen en tot tipus de detalls de moderat interès, sinó per una qüestió política: des de l’Humanisme i el Renaixement, la cultura anomenada occidental ha perseguit amb perseverança les expressions lliures de la diferència de ser dona en la història; pretenent, en canvi, contra tota evidència dels sentits, que el llenguatge neutre inclou també a les dones. Però, com casualment el llenguatge neutre no és neutre sinó que coincideix amb el llenguatge masculí, succeeix que, quan una lectora s’apropa a una obra científica d’història amb l’esperança de saber quelcom sobre el seu passat, l’opacitat és absoluta. En ella, les dones no es veuen perquè el llenguatge masculí ens priva del nostre infinit propi.

Hi ha, doncs, avui, entre la història i els llibres científics d’història, entre la vida i la historiografia, una desconnexió fonamental, un forat pel qual fugen moltes coses: tantes, que cada cop més gent prefereix llegir novel·la històrica i no pas assaig per conèixer un episodi del passat. La desconnexió consisteix en que el fonament de la història viva són les relacions dels sexes, i, en canvi, el fonament de les obres científiques d’Història són les accions d’un home neutre pretesament universal: un home curiós, que no és, en realitat, ni home ni dona.

Tanmateix, fora dels àmbits regits pel positivisme científic, les dones han escrit sempre història tenint en compte el sentit lliure del seu ser dona. Ho han fet sobretot en l’entre-dones, es trobés aquest als convents i monestirs, a les institucions de canongesses, al món de les beguines i beates, a les corts femenines de la reialesa, de la noblesa i de la burgesia, als grups feministes, a relacions duals entaulades i sostingudes en qualsevol lloc i temps, a les fundacions culturals, educatives o polítiques femenines, etc. Els textos de la trobadora Anònima 2, de Cristina de Pizan i de Teresa de Cartagena, són uns pocs exemples d’això.

Als seus relats d’històries viscudes, elles van escriure en femení per referir-se a les dones i en masculí per referir-se als homes. Amb aquest gest polític expressat a la llengua, van deixar oberta a elles i a ells la seva dimensió infinita pròpia, dimensió infinita en què és possible la llibertat.

Dir que cada sexe té el seu infinit propi, implica entendre que existeixen al món dos infinits, el femení i el masculí. Això topa amb el costum actual de donar per suposat, sense pensar-ho gaire, que l’infinit és només un, com és només un Déu o només un el cim o només un el president o el principi del pensament o de l’ésser. I, tanmateix, la cosmogonia de l’Europa feudal es va formar al voltant de dos principis creadors, cadascun d’ells entesos com d’abast còsmic. Aquests principis creadors eren el principi femení i el principi masculí. Aquesta forma de veure el món es va expressar, per exemple, en una teoria anomenada la doctrina dels dos infinits. Deia aquesta doctrina que al món hi ha dos infinits, que són: la matèria primera o matèria prima i Déu. La matèria primera és el principi creador femení, Déu és el principi creador masculí.

Aquesta teoria, lligada a la vida en la seva sexuació, fou perseguida a partir del segle XIII per la jerarquia eclesiàstica catòlica, servint-se per al seu propòsit de l’escolàstica, de les universitats i de la tortura i la pena de mort.

Algunes dones es van convertir, tanmateix, en dipositàries de la memòria de la doctrina dels infinits i, de formes diferents segons les seves circumstàncies històriques, la van recordar en els seus escrits durant els segles següents, fins al present.

Amb la finalitat de percebre l’actualitat de la teoria o doctrina dels dos infinits, pot ser molt interessant llegir i comentar un fragment de la novel·la de Clarice Lispector titulada Cerca del corazón salvaje (1944), en el qual reviu la memòria de la matèria primera com a principi creador femení d’abast còsmic. Perquè la teoria dels dos infinits ajuda a desentranyar un enigma de la política del nostre temps, enigma que s’expressa amb la metàfora del “sostre de vidre”. El sostre de vidre apareix quan una dona no pot aconseguir quelcom -quelcom que desitja- perquè succeeix que ella no és un home: quelcom -el ser un home- que ella no podria, en substància, arribar a ser, encara que pugui imitar-lo o assemblar-s’hi. En una política que coincideixi amb la teoria dels dos infinits, no hi ha sostre de vidre, ja que ni la dona és entesa com la mesura de l’home, ni l’home és entès com la mesura de la dona: ella tindria el seu infinit propi i ell, el seu.