Hi ha dues edicions crítiques de La Ciutat de les Dames:
Monica Lange, Livre de la cité des dames: Kritische Text-edition auf Grund der sieben überlieferten “manuscrits originaux” des Textes, tesi doctoral, Universitat d'Hamburg, 1974.
Maureen C. Curnow, The Livre de la Cité des Dames by Christine de Pisan: A Critical Edition, 2 vols., tesi doctoral, Vanderbildt University, 1975 (basada en el manuscrit de la Bibliothèque Nationale de París, ms. fr. 607, el més antic, datat el 1407) [“Dissertation Abstracts International”, 36 (1975-1976) 4536-4537a].
Es conserven molts manuscrits d’aquesta obra (uns 25); n’hi ha un d’autògraf, revisat per Cristina cap al 1410, que va pertànyer a Isabel de Baviera (Londres, British Library, ms. Harley 4431).
Pizan, Cristina de, La Ciudad de las Damas, text i trad. de Marie-José Lemarchand, Madrid, Siruela, 1995.
Cristina de Pizan explica com una tarda, cansada d’estudiar, es va posar a llegir un llibre que li havien deixat, pensant en distreure’s. Era un llibre que criticava les dones. El deixa perquè la seva mare la crida a sopar; l’endemà, reflexionant sobre aquest i altres llibres misògins, pren consciència que llegint-los, els reconeix més autoritat a aquests escriptors que a la seva experiència femenina.
“Asseguda un dia a la meva habitació d’estudi, envoltada tota la meva persona dels llibres més diversos, segons acostumo a fer, ja que l’estudi de les arts liberals és un hàbit que regeix la meva vida, em trobava amb la ment una mica cansada, després d’haver reflexionat sobre les idees de varis autors. Vaig aixecar la mirada del text, decidint abandonar els llibres difícils per entretenir-me amb la lectura d’algun poeta. Essent en aquest estat d’ànim, va caure a les meves mans cert estrany opuscle, que no era meu sinó que també me l’havien deixat. El vaig obrir llavors i vaig veure que tenia per títol Les lamentacions de Mateolo. Em va fer somriure, perquè, tot i no haver-lo llegit, sabia que aquell llibre tenia fama de discutir sobre el respecte cap a les dones. Vaig pensar en fullejar les seves pàgines per divertir-me una mica, però no havia avançat gaire en la seva lectura quan la meva bona mare em cridà a taula, perquè havia arribat l’hora del sopar. Vaig abandonar al moment la lectura amb el propòsit d’aplaçar-la fins el dia següent. Quan vaig tornar al meu estudi l’endemà, tal com acostumo, em vaig recordar que havia de llegir el llibre de Mateolo. Em vaig endinsar una mica més en el text però, com em va semblar un tema poc plaent per a qui no es complau amb la falsedat i no contribuïa per a res al conreu de les qualitats morals, a les envistes també de les grolleries d’estil i argumentació, després de fer una ullada per aquí i per allí, vaig llegir directament el final i el vaig deixar per tornar a un tipus d’estudi més seriós i profitós. Malgrat que aquest llibre no faci autoritat en absolut, la seva lectura em va deixar, tanmateix, pertorbada i sumida en una profunda perplexitat. Em preguntava quines podien ser les raons que duen a tants homes, clergues i laics, a blasmar les dones, criticant-les bé de paraula bé en escrits i tractats. No és que sigui cosa d’un home o de dos, ni tan sols es tracta d’aquest Mateolo, que mai gaudirà de consideració perquè el seu opuscle no va més enllà de la burla, sinó que no hi ha cap text que estigui exempt de misogínia. Al contrari, filòsofs, poetes, moralistes, tots -i la llista seria fins i tot massa llarga- semblen parlar amb la mateixa veu per arribar a la conclusió que la dona, dolenta per essència i naturalesa, sempre tendeix cap al vici. Tornant sobre totes aquestes coses a la meva ment, jo, que he nascut dona, em vaig posar a examinar el meu caràcter i la meva conducta i també la d’altres moltes dones que he tingut ocasió de freqüentar, tant princeses i grans dames com dones de mitjana i modesta condició, que tingueren a bé de confiar-me els seus pensaments més íntims. Em vaig proposar decidir, en consciència, si el testimoni recollit per tants barons il·lustres podria ésser equivocat. Però, per més que intentava tornar sobre això, exhaurint les idees com aquell qui amuntega fruita, no podia entendre ni admetre com a ben fonamentat el judici dels homes sobre la naturalesa i conducta de les dones. Al mateix temps, tanmateix, jo m’entestava en acusar-les perquè pensava que seria molt improbable que tants homes preclars, tants doctors de tan pregon enteniment i universal clarividència -em sembla que tots hauran hagut de gaudir d’aquestes facultats- hagin pogut discórrer de forma tan taxativa i a tantes obres que m’era gairebé impossible trobar un text moralitzant, qualsevol que fos el seu autor, sense ensopegar abans d’arribar al final amb algun paràgraf o capítol que acusés o menyspreés les dones. Només aquest sol argument era suficient per dur-me a la conclusió que tot allò havia d’ésser veritat, si bé la meva ment, en la seva ingenuïtat i ignorància, no podia arribar a reconèixer aquells grans defectes que jo mateixa compartia sens dubte amb les demés dones. Així, havia arribat a refiar-me més del judici d’altri que del que sentia i sabia en el meu ser de dona.”
És molt interessant comparar aquest argument de Cristina de Pizan amb el de Virgínia Woolf a Una habitació pròpia (1929), una altra de les obres mestres de l’assaig femení i feminista: “Professors, mestres, sociòlegs, clergues, novel·listes, assagistes, periodistes, homes sense més títol que el de no ser dones, defugien la meva senzilla i única pregunta: per què són pobres les dones?, fins a convertir-la en cinquanta preguntes; fins que les cinquanta preguntes es van precipitar frenèticament enmig de la corrent i foren arrossegades per ella” (versió en català de Virginia Woolf, Un cuarto propio, pròleg i trad. en castellà de María-Milagros Rivera Garretas, Madrid, horas y HORAS, 2003, pàg. 53).
© 2004-2008 Duoda, Centre de Recerca de Dones. Universitat de Barcelona. Tots els drets reservats. Crèdits. Nota legal.
Direcció científica: Maria Milagros Rivera Garretas
Agraïments: La recerca per aquesta obra ha estat finançada pel Projecte de Recerca de l'Instituto de la Mujer I + D titulat: "Entre la historia social y la historia humana: un recurso informático para redefinir la investigación y la docencia" (I+D+I 73/01).
Han contribuït a la seva elaboració i producció l'Institut Català de la Dona de la Generalitat de Catalunya i l'Agrupació de Recerca en Humanitats de la Universitat de Barcelona (22655).
Direcció tècnica del projecte: Dr. Óscar Adán
Producció executiva: Dr. Sonia Prieto
Edició: Marta García
Correció: Gemma Gabarrò
Traducció a l'alemany: Doris Leibetseder
Traducció a l'anglés: Caroline Wilson
Traducció al català: David Madueño
Traducció a l'italià: Clara Jourdan
Prohibida la reproducció total o parcial, per qualsevol mitjà, sense autorització expressa per escrit.
Es permet l'ús personal dels texts, dades i informacions contingudes en aquestes pàgines. S'exigeix, nogensmenys, permis de Duoda, Centre de Recerca de Dones, Universitat de Barcelona, per a la seva publicació en qualsevol suport o per fer-les servir, distribuir-les o incluir-les en d'altres contexts accesibles a terceres persones.
© 2004-2008 Duoda, Centre de Recerca de Dones. Universitat de Barcelona. Tots els drets reservats.
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Cristina de Pizan va néixer a Venècia el 1364. La seva mare era filla de l’anatomista Mondino de Luzzi; el seu pare, el metge Tomasso di Benvenuto da Pizzano. Als tres o quatre anys, va passar a viure a la cort de Carles V de Valois, a París, on el seu pare fou nomenat metge del rei. Va rebre una educació humanista exquisida i tingué accés a la Bibliothèque Royale, en aquell moment recentment instal·lada a una part del que avui és el Museu del Louvre. Als 25 anys, mare de dos nens i una nena -Maria-, va enviduar d’un home a qui estimava. Es va convertir llavors en la primera escriptora i escriptor professional en llengua francesa, autora de llibres de tot tipus, destacant durant molts anys (1389-1429) la seva especialització en les dones. Han estat identificats 55 manuscrits autògrafs seus. Va morir a París el 1430.
Cristina de Pizan (1364-1430) escriu l’any 1405 La cité des dames, on reivindica una genealogia femenina i proposa una ginecotopia, un espai segregat per a les dones, producte de la conversa amb tres dames al·legòriques: Raó, Rectitud i Justícia.
A l’hora d’erigir una ciutat per a les dones, Christine rep aquestes instruccions:
“... fonaments sòlids, que drecis tot al voltant grans murs alts i massissos amb altes torres amples i grans, els bastions amb les seves fosses i les bastides artificials i naturals com convé a una plaça ben defensada”.
Christine de Pizan, La ciutat de les dames. Traducció de Mercè Otero. Barcelona, Edicions de l’Eixample, 1990, p. 36.