D'origen musulmà, l'alcabala és un antic impost de caràcter indirecte que gravava les transaccions comercials internes d'un territori.
Editora d'Isabel de Villena.
És la llavor del sèsam.
Comtessa de Barcelona, era filla dels comtes Amèlia i Bernat de la Marca, fou la tercera esposa de Ramon Berenguer I, comte de Barcelona (1035-1076) amb qui s’uní l’any 1052. Abans havia estat casada amb Hug de Lesinhan i amb Pons II, comte de Tolosa. Fou excomunicada pel Papa a causa de la unió il·legítima amb el comte de Barcelona, ja que ambdós eren casats; perdonada i legalitzat el seu matrimoni, governà al costat del comte i col·laborà en la redacció dels usatges. Fou assassinada per Pere de Barcelona, fill de Ramon Berenguer I i Elisabet, fill del primer matrimoni de Ramon Berenguer, l’any 1071. Tingué fills dels tres matrimonis, que governaren en els seus respectius territoris; pel que fa al comtat de Barcelona, fou mare dels bessons Ramon Berenguer II, i Berenguer Ramon II, comtes de Barcelona i de Sança de Barcelona, comtessa de Cerdanya.
Domini ple, absolut i lliure, franc de serveis i càrregues.
Eo quod lex gotica [ley goda] non iubet per pugnam discutiantur negotia, deia Ermessenda. Poc després el duel judicial, entre els nobles, o la prova de l'aigua calenta, aplicada a les pageses i pagesos, seran les formes més habituals de provar la raó.Cartoral dit de Carlemany del bisbe de Girona. Barcelona, Fundació Noguera, doc. 77, any 1018.
Anna Maria van Schurman (1607-1678) va ser una poeta i pintora alemanya posseïdora d’una vasta cultura, que incloïa el domini de les llengües antigues. Gran defensora de l’educació de las dones i de la seva instrucció científica, va romandre soltera dedicant la seva vida a l’estudi. Intel·lectuals, com Descartes, la visitaven i debatien amb ella sobre las més diverses qüestions.
Anne Lefèvre Dacier (1654-1720), editora i traductora de múltiples textos clàssics, va realitzar una versió en prosa d’Anacreont i Safo. La seva traducció de la Ilíada i l’Odisea va donar origen a una controvèrsia sobre Homer.
Estem parlant del dret baix medieval, que s'allarga fins a èpoques posteriors. Durant el primer any de viduïtat la dona era alimentada i vestida, amb vestits de dol, a despeses de l'herència del marit, i era costum que portés una vida retirada i no es podia casar dins d'aquell termini. De tota manera, cal tenir present que el dret de família difereix molt als diferents indrets d'Europa, fins i tot en espais propers, com ara Castella o l'illa de Sardenya, per exemple, on els drets de les dones eren diferents que a Catalunya.
Sobre el tema, un exemple: Equip Broida, "La viudez ¿triste o feiz estado? Las últimas voluntades de los barceloneses en torno al 1400", - Pérez de Tudela, Maria Isabel, "La condición de la viuda en el medioevo castellano-leonés", a Las mujeres en las ciudades medievales, Madrid, Seminario de estudios de la mujer, Universidad Autónoma de Madrid, 1984, pàg. 27-41 i pàg. 87-101, respectivament.
Aphra Behn (1640-1689), autora d’obres de teatre i narradora, està considerada com la primera dona que va viure de la seva activitat literària en Anglaterra.
El Llibre de l’Apocalipsi és l’últim llibre canònic del Nou Testament. La tradició cristiana l’atribueix a l’apòstol Joan, autor del quart Evangeli, atribució que ha estat i és qüestionada. El Llibre es data cap els anys 94 i 96 i es diu que es va escriure a l’illa de Patmos (Àsia Menor). Va adreçat a les set Esglésies d’Àsia, víctimes aleshores de la persecució de Domicià. El text pretén encoratjar les esglésies en un moment tan difícil. Conté la revelació de Crist a Joan traduïda en set cartes, una per cada comunitat, i dividida en tres parts principals: La primers se n’ocupa de la situació de l’Església a Àsia; la segona, del pla diví de benestar per l’Església fins a la seva glorificació final, i la tercera, del futur de l’Església. La profecia sobre l’Església, és la promesa de que, malgrat tots els patiments, hi haurà un món nou on tot mal, inclosa la mort física, desapareixerà per sempre més. Entre les característiques del text destaquen: l’ús de termes enigmàtics i misteriosos, amb imatges fantàstiques i estranyes, i amb una gran presència de símbols, el significat dels quals sovint és difícil per una lectora o lectora del nostre temps. Va ser escrit en grec, però, amb forces paraules semites.
Ocupació d'una terra erma, sense titular, amb la intenció de rompre-la i conrear-la. Segons la llei vigent, després d'haver-la treballat durant més de trenta anys, aquells que l'havien ocupat esdevenien propietaris i propietàries.
Deessa grega de la saviesa equivalent a la Minerva romana.
Paraula que prové del llatí augere, que significa “créixer, acréixer”. Lia Cigarini, de la Llibreria de Dones de Milà, diu que és una més, una qualitat simbòlica de les relacions, o sigui, una qualitat de sentit que deriva de les relacions no instrumentals o relacions sense fi.
Aquest barri actual de la ciutat de Barcelona es desenvolupà urbanísticament entorn al monestir de Sant Pere de les Puel·les, fundat durant la primera meitat del segle X en un enclau que, en aquell temps, era extramurs de la ciutat. Els documents baixmedievals l’anomenaven ja burg o vilanova de Sant Pere. En la toponímia actual (carrer de Sant Pere més Baix, Sant Pere Mitjà, Sant Pere més Alt, i un llarg etcètera) queda ben reflectida la maternitat urbanística de la comunitat femenina, que posseïa propietats i jurisdiccions sobre el territori entorn la seva casa i que bé pot considerar-se la mare del barri. Altres projectes de dones com l’lnstitut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, l’Escola de la Dona i més recentment, el Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, han mantingut la visibilitat en el barri de l’acció femenina.
Educadora britànica del segle XVII que va tenir al seu càrrec l’educació dels fills de Carles I, va ser una gran defensora de l’educació de les dones angleses, per a la qual cosa va fundar una escola a Tottenham High Cross. Va escriure Assaig a favor de reviure l’antiga educació de les dones (1673), així com poemes en diferents llengües.
Fou donzella de la reina Isabel I de Castella, la Catòlica, quan aquesta era princesa.
És un manuscrit miniat. Miniar vol dir il·lustrar o decorar un manuscrit. Originalment miniar o miniat i miniatura feia referència a la pintura feta amb minium nom del color vermell en llatí. Alguns manuscrits medievals eren veritables objectes artístics de luxe i portaven un gran nombre de miniatures a tota pagina o amb inicials de mida gran o mitjà decorades fetes per miniaturistes de gran qualitat, un exemple ben clar el constitueix el Beatus de Girona, miniat per En.
Fill de Borrell, comte de Barcelona.
Filla de Borrell, comte de Barcelona.
La dona havia de governar bé la casa; segons Eiximenis el bon govern comprenia tres aspectes: ajustar, retenir i administrar. El moralista gironí constatava que les dones burgeses del seu temps no podien contribuir massa en la primera tasca, ajustar, o sigui portar diners a casa (ajustar de dona no pot ésser molt, car la administració de la casa l'empatxa [...]). Per tant, el treball remunerat no era la missió primordial de la dona, tot i que reconeix que les dones aportaven alguns guanys a l'economia familiar, el que havien de fer era animar el marit a treballar i a obtenir legalment guanys -ja que veiem que no es refereix a una dona vídua. Considerava més importants les tasques de retenir, és a dir, gastar amb mesura per tal d'estalviar, i administrar amb saviesa l'economia domèstica. Reconeix que aquesta administració era complexa, de manera que podia ocupar les dones que no podien realitzar cap altre treball. Vid. Francesc Eiximenis, Lo libre de les dones, Universitat de Barcelona, Curial, 1981, vol. 1, cap. 91.
Una font interessant sobre les tasques domèstiques medievals: Le Ménagier de Paris. Traité de morale et d’économie domestique, París, 1846.
Sobre economia domèstica: Teresa Vinyoles, “El pressupost familiar d’una mestressa de casa per l’any 1401”. La societat de Barcelona a la Baixa Edat Mitjana. Barcelona, Facultat de Geografia i Història, 1983, pàg. 101-112.
Color fosc.
Dona dedicada a l’espiritualitat entre un monestir i el món laic. Féu vot de castedat i d’obediència, però no de pobresa, la qual cosa li va permetre disposar lliurement de la seva riquesa, en cas que en tingués. Amb freqüència foren cultes i es dedicaren a l’ensenyament. Les primeres notícies de les beguines apareixen vinculades amb algunes institucions de canongesses de finals del segle XII.
Contracte matrimonial, comú a Catalunya durant l’Edat Moderna, pel qual s’estableixen pactes econòmics per part de les famílies dels contraents, d’importància respecte al patrimoni, successió o viduïtat.
Emperador de Roma i rei de França.
Diana Sartori, (a “Por qué Teresa”, Diotima, Traer al mundo el mundo, Barcelona, Icària, 1996) defineix el cercle hermenèutic sexuat com aquella relació de sentit que s’instaura entre una dona lectora i interrogant i l’obra, la paraula i la mateixa vida d’una altra dona.
Christine Delphy és una de les pensadores feministes més conegudes de l’anomenat feminisme materialista, que aplica les teories marxistes a la situació d’opressió de les dones en el que anomena “mode de producció domèstic”, que coexisteix amb altres modes de producció, com ara el capitalista. És autora de Por un feminismo materialista. El enemigo principal y otros textos (Barcelona, LaSal, 1982).
La ciència és actualment el paradigma de referència que en el passat va ser la religió. Aquest procés va començar precisament amb el Renaixement i es va consolidar amb la Il·lustració i les revolucions burgeses del segle XIX. En paraules de Milagros Rivera, la ciència és “desde que está definido el proyecto de igualdad entre los sexos, una medida clave de la viabilidad real de este proyecto político, un campo en que se decide quién tiene el poder de nombrar la realidad presente en ese modelo de convivencia social; un campo en el cual, el ejercicio de la autoridad femenina a las mujeres se nos hurta todavía hoy” (1994) Rivera, pàg. 42.
Clarice Lispector (Ucraïna, 1920-Rio de Janeiro, 1977) va escriure en llengua brasilera les novel·les místiques més interessants del segle XX, com La manzana en la oscuridad (1961), La pasión según G.H. (1964) o La hora de la estrella (1977).
Document o clàusula addicional que modifica, aclareix o substitueïx allò que havia disposat una testadora o testador.
Conflicte que enfrontà dues branques del llinatge dels Trastàmares, l’una regnant a Castella i l’altra a la corona catalano-aragonesa. Concretament, la defensa dels interessos polítics i econòmics dels seus germans, els infants d’Aragó, a Castella obligaren el rei Alfons IV el Magnànim (1396-1458) a entrar en conflicte amb l’estat veí. La guerra s’inicià el 1429 amb la invasió de les terres castellanes per part d’Alfons i els seus germans, l’infant Enric i l’infant Joan, rei de Navarra. Amb interferències marcades per les treves, el conflicte s’estengué al llarg dels anys fins la concòrdia de Valladolid (1453).
(Constitucions i altres drets de Catalunya). Compilació del dret català que fou vigent a Catalunya fins al Decret de Nova Planta el 1716, amb excepció del dret familiar, que va seguir vigent. Inclou els Usatges de Barcelona i les lleis aprovades per les corts catalanes fins a l’esmentat moment.
Pacte no pacífic entre homes heterosexuals per a distribuir-se entre ells l’accés al cos femení fèrtil.
Bena entreteixida d'or o de tela que portaven les dones lligada al cap com a adorn i per a recollir-se els cabells.
Cristina de Pizan va néixer a Venècia el 1364. La seva mare era filla de l’anatomista Mondino de Luzzi; el seu pare, el metge Tomasso di Benvenuto da Pizzano. Als tres o quatre anys, va passar a viure a la cort de Carles V de Valois, a París, on el seu pare fou nomenat metge del rei. Va rebre una educació humanista exquisida i tingué accés a la Bibliothèque Royale, en aquell moment recentment instal·lada a una part del que avui és el Museu del Louvre. Als 25 anys, mare de dos nens i una nena -Maria-, va enviduar d’un home a qui estimava. Es va convertir llavors en la primera escriptora i escriptor professional en llengua francesa, autora de llibres de tot tipus, destacant durant molts anys (1389-1429) la seva especialització en les dones. Han estat identificats 55 manuscrits autògrafs seus. Va morir a París el 1430.
Cristina de Pizan (1364-1430) escriu l’any 1405 La cité des dames, on reivindica una genealogia femenina i proposa una ginecotopia, un espai segregat per a les dones, producte de la conversa amb tres dames al·legòriques: Raó, Rectitud i Justícia.
A l’hora d’erigir una ciutat per a les dones, Christine rep aquestes instruccions:
“... fonaments sòlids, que drecis tot al voltant grans murs alts i massissos amb altes torres amples i grans, els bastions amb les seves fosses i les bastides artificials i naturals com convé a una plaça ben defensada”.
Christine de Pizan, La ciutat de les dames. Traducció de Mercè Otero. Barcelona, Edicions de l’Eixample, 1990, p. 36.
col·lecció de cent contes escollits, explicats en deu dies per set noies i tres nois, escrits per Giovanni Boccaccio entre el 1349 i el 1353, obra mestra de la prosa en llengua italiana. Foren duts al cinema al segle XX per Pier Paolo Passolini.
Tractat medieval sobre l'adornament.
Dhuoda fou una culta noble franca de llengua materna germànica, nascuda vora l’any 803. El 29 de juny del 824 es va casar a la capella palatina d’Aquisgrà amb Bernat de Septimània, nebot segon de Carlemany, passant a ser marquesa de Septimània i comtessa de Barcelona, Girona, Empúries i Rosselló. Visqué a Uzès, on va néixer, el 28 de novembre del 826, el seu “desitjadíssim” fill Guillem; gairebé quinze anys més tard, el 22 de març del 841, va néixer el seu fill Bernat. Poc després, el marit s’endugué als dos nens, per utilitzar-los com a penyora dels seus interessos de poder. Per tal d’alleugerir el seu dolor i contribuir a que pensessin en ella i s’eduquessin segons el seu desig, Dhuoda els va escriure llavors, en llatí, un Llibre manual -és a dir, un llibre per a dur i tenir a mà-. El començà el 30 de novembre del 841 i l’acabava el 2 de febrer del 843, sense saber encara quin nom li havien posat al seu fill petit.
En la recerca històrica, la diferencia de ser dona és una clau que permet descobrir en el passat la presència femenina, massa sovint amagada per l’ús del llenguatge neutre, pretesament universal. La creadora de la teoria de la diferència femenina és Luce Irigaray (Speculum, Espéculo del otro que es mujer, París, 1974), tot i que la pràctica política i el pensament de la diferència sexual han tingut un fort desenvolupament a Itàlia, on la Llibreria de Dones de Milà i la comunitat filosòfica Diòtima de la Universitat de Verona, han transformat de manera important el més recent feminisme a l’estat espanyol.
Durant la primera meitat del segle XIV trobem dones al front del teler que teixeixen tota mena de fibres tèxtils. Després el gremi de teixidors de llana endureix la seva postura davant el treball femení, de manera que la dona es veu apartada del teler de llana, fins i tot els va ser vedat a les vídues dels teixidors continuar amb l’ofici del marit. Una ordenança municipal de Barcelona deixa ben clara la prohibició: Per esquivar deshonestedats e infàmia que alcuna dona vídua qui sia estada muller de teixidor, o d’altra persona, estant vídua, no puxa ne gos tenir obrador del dit offici de teixidor, si doncs no ha fill mascle d’edat de 12 anys o més qui vulla ésser teixidor. Vid. Francesc Eiximenis, Lo libre de les dones, Universitat de Barcelona, Curial, 1981, vol. 1, cap. 91.
Per aquest motiu, en dos segles es va passar de parlar amb il·lusió i eufòria del fet que hi havia mestres teixidores que ensenyaven l’ofici, a treure del teler les vídues dels mestres artesans, que evidentment en vida del marit treballaven a l’obrador i eren capaces de seguir amb la feina.
Quan la prohibició es va fer efectiva, els prohoms del gremi de teixidors de llana es presentaren a casa d’un confrare difunt l’endemà mateix del seu enterrament, van arrencar el teler de la paret i es van emportar les eines de l’ofici perquè la seva vídua no pogués continuar teixint, tot i que les ordenances municipals havien suavitzat la citada prohibició, permetent a les vídues continuar amb el negoci durant tres anys. Vid. Bonnassie, pàg. 29, any 1486.
Tal com consta en els obituaris de l’arxiu del monestir, Dorotea va prendre l’hàbit el 29 d’abril de 1586, professà el 18 de gener 1594, fou priora i finalment abadessa del monestir entre els anys 1637-1644. Formà part semblantment d’un llinatge força lligat i present a la comunitat. Al segle XIV, l’abaciologi esmenta també a Sobirana Çarovira (1373-1376), i a Caterina Çarovira (1620-1622).
Es refereix al Codi de Xindasvint del 645; l'anomenada llei goda establia que la dècima part dels béns del marit eren de la muller; el costum comportava que la vídua fos usufructuària dels béns del difunt marit sempre que no es tornés a casar. Aquest dret es perdrà a partir del segle XIII amb la irrupció del dret romà.
És el que regula les instàncies de poder, les atribucions i el rol de les diferents institucions de l’estat. Inclou també el dret mercantil, és a dir, les transaccions comercials, contractes, etcètera.
Elisabeth Elstob va publicar una gramàtica anglosaxona i vàries traduccions erudites.
Primera abadessa del monestir de Sant Joan, filla dels comtes de Barcelona, Guinedilda i Guifré I el Pilós, fou oferta pels seus pares al monestir que havien fundat per a ella quan era encara una nena; en fou abadessa (897-942), impulsà la població i rompuda de terres i fundà parròquies en els amplis dominis del monestir.
Pintora de les miniatures del Beat de Girona. No tenim gaires dades d’aquesta pintora. La historiografia manté que es pot tractar d’una religiosa d’alguns dels monestirs dobles abundants als regnes occidentals durant l’Alta Edat Mitjana. La historiografia de l’art encara manté discrepàncies alhora d’anomenar la miniaturista d’aquest còdex En o Ende. Per a Jaume Marquès la il·lustradora es diria En, perquè és més correcta la forma verbal depintrix que pintrix, i també s’inclina per aquest nom Anscari Manuel Mundó, què diu que aquest és un nom femení que es troba a l’àrea astur-galaico-lleonesa a l’alta edat mitjana. Vid. J. Marqués Casanovas edic. facsímil del manuscrit publicada a Madrid el 1975, p. 216, i A.M. Mundó, Sobre los códices de Beato, a Actas del Simposio para el estudio de los códices del “Comentario al Apocalipsis” de Beato de Liébana, Madrid, 1976, vol. I (1978), p. 115.
Pare d'Isabel de Villena.
Fill de Borrell, comte de Barcelona.
Comtessa de Barcelona, filla d’Adelaida i Roger, comtes de Carcassona, es va casar vers el 993 amb el comte de Barcelona Ramon Borrell (992-1017). Va participar activament en els afers de govern al costat del seu marit, o en nom d'ell, en la seva absència. Un cop vídua governà com a regent del seu fill Berenguer Ramon I, comte de Barcelona (1017-1023) i desaparegut aquest, com a regent del seu nét Ramon Berenguer I (1035-1041); entre els seus consellers figuren personatges de gran prestigi com l’abat Oliba, abat de Ripoll i de Cuixà i bisbe de Vic. Va morir l’any 1058, tindria uns vuitanta anys, va voler ser soterrada a la catedral de Girona que ella havia fet edificar.
Estefania de Requesens i Roís de Liori (1526? - Barcelona 1549). Baronessa de Castellvell i de Molins de Rei. Filla del governador de Catalunya Lluís de Requesens i Joan de Soler, comte de Palamós, i de la seva segona muller Hipòlita Roís de Liori, pertanyia a una de les famílies catalanes més influents de l'època. Formà part del cercle de seguidores d'Ignasi de Loiola durant l'estada d'aquest a Barcelona (1524-26). Casada el 1526 amb Juan de Zúñiga y Avellaneda (1488-1546), fill del comte de Miranda, en ésser nomenat aquest preceptor del príncep de Girona Felip (futur Felip II), passà a residir a la cort (1534) fins que, vídua (1546), retornà a Barcelona. Escriví, en castellà, al seu fill Lluís (futur governador de Milà i dels Països Baixos) unes recomanacions morals (publicades en 1904-05). Al matrimoni, íntimament lligat als jesuïtes, fou dedicada, el 1536, la versió castellana d'un llibre d'Erasme: Libro del aparejo... para bien morir. Amb la seva mare pledejà pel comtat de Palamós contra la seva cosina germana Isabel de Requesens i Enríquez i el guanyà, però més tard li'n féu cessió. Estefania, el seu marit i algun dels seus fills són enterrats a la cripta de la capella del Palau Reial Menor de Barcelona.
Autor d'una versió llatino-catalana de la Crònica de Sant Pere.
Algunes historiadores i historiadors donem aquest nom al procés de nova colonització i/o organització politicoadministrativa cristiana dels territoris que homes i dones anaven ocupant de l'Al-Andalus i s'anaven incorporant als regnes de Castella i d'Aragó.
Durant el regnat dels Reis Catòlics, Isabel I de Castella i Fernando II d'Aragó, s'inicia el llarg èxode obligat dels homes, dones, nens i nenes de religió jueva però naturals dels diferents regnes en què es dividia la Península. Els reis van signar el decret d'expulsió que havia de complir-se al llarg de l'any 1492 .
Dona de confiança d'una reina o d'un rei, que intervenia o intervé en el govern mitjançant la relació política d'autoritat que li reconeix la reina o el rei, més enllà -no pas en contra- de les institucions del poder. També és anomenada privada.
Felip I el Bell (1478-1506), rei dels Països Baixos (1482-1506) i rei de Castella (1504-1506) pel seu matrimoni amb Joana I de Castella. Fill de Maria de Borgonya i de Maximilià I, emperador d'Alemanya.
Bé atorgat per un senyor i una senyora a una altra persona a canvi de serveis no degradants.
Florence Nightingale (1820-1910), infermera. Fundadora de la moderna infermeria anglesa.
Concepte que serveix per marcar, socialment i simbòlica, el gènere femení. Pensar la realitat amb fidelitat al nostre sexe és trobar en el vincle entre dones (l’entre-dones), la clau o la mediació per llegir la nostra realitat i la nostra experiència, que obre al fer simbòlic. La instauració de genealogies femenines, anul·lades en la societat patriarcal, es presenta com una necessitat d’ordre simbòlic i social.
Terme encunyat per Mary Daly per a referir-se a l’assassinat premeditat de dones.
Coautor del Llibre de la Rosa.
Desconeixem l’origen de Guinedilda, fundadora de Cervera de Segarra, és una dona anònima, mare, que actua clarament com a cap del grup de repobladors en què hi ha homes i dones, però ella és la primera receptora del document.
No és un cas excepcional, per exemple entre els repobladors de la Vallformosa (Rajadell, el Bages) apareixen quaranta-quatre caps de casa, la primera persona esmentada i a la vegada la primera signatària és Tudil·la, colonitzadora, dona, amb els seus hereus. Diplomatari de la Ciutat de Manresa (segles IX-X). Barcelona, Fundació Noguera, 1991, doc. 124 (any 977).
Es tracta d'una institució bàsica del dret successori català pel qual es realitza la transmissió patrimonial de la massa hereditària a través d'una donació de béns presents i futurs per part del donant (generalment el pare) a favor del donatari (generalment el fill). És una donació “inter vivos”, és a dir, realitzada durant la vida del donant i amb el consentiment dels dos, generalment a través dels capítols matrimonials.
Heretgia que es va extendre pel sud de França i la Península Ibèrica, i que intentava recuperar les arrels i l'origen del missatge evangèlic. Cercava la puresa i l'escepticisme en les pràctiques religioses i rebutjava el comportament i actuació de les jerarquies eclesiàstiques i del clergat en general. És una heretgia en la qual la llengua materna hi té una importància fonamental.
Serà la dona o institució que rebrà tots els béns, drets i obligacions d'una testadora o testador.
Hernando del Pulgar (h. 1436-1493) és un cronista i historiador castellà. Va escriure una Crónica del regnat dels Reis Catòlics -que arriba fins el 1490-. La seva obra no té encara un enfocament humanista, sinó que s'emmarca en la tradició historiogràfica medieval.
Hernando o Fernando de Talavera (1428-1507), músic que va pertànyer a l'ordre jerònim. Va ser confessor de la reina Isabel I de Castella, bisbe d'Àvila i primer arquebisbe de Granada. Després de la conquesta de la ciutat va formar part del govern i va ser partidari de la tolerància amb els i les musulmanes de l'antic regne de Granada. El 1499 va ser apartat del govern. La reina Isabel li va encarregar una missa per a commemorar la conquesta de la ciutat. Talavera va escriure la lletra i la música de l'ofici que va titular In festo deditionis nominatissime urbis Granate. Vid. MARTÍNEZ MEDINA, F.-J.; RAMOS LÓPEZ, P.; VARELA-RODRÍGUEZ, M.-I., Oficio de la Toma de Granada, Granada, 2003. En els comptes del tresorer de la reina Isabel I, Gonzalo de Baeza s'algunes partides de diners, pintures, etc., lliurades a Hernando de Talavera per a diverses esglésies de Granada com la de Santa Elena. Vid. YARZA LUACES, J., Paisaje artístico de una monarquía, Madrid, 1993, p. 26. Vid. DE LA TORRE, A.; DE LA TORRE, I. A. (eds.), Cuentas de Gonzalo de Baeza tesorero de Isabel la Católica, Madrid, 1955-1956.
Herralda d'Hohenburg (1125-1195), monja i abadessa, va concebre l’obra Hortus deliciarum -“El jardí de les delícies”- per a la formació de les dones que eren les seves companyes de comunitat. El manuscrit, il·lustrat amb belles miniatures, fou destruït en un incendi el 1870, encara que va poder ser parcialment reconstruït.
Poeta grec del segle VIII a. C.
Costum d’allitar-se una dona amb homes no per amor sinó per la força. Sobre això va escriure Adrienne Rich el 1980 un text polític molt important: Heterosexualidad obligatoria y existencia lesbiana, “Duoda. Revista de Estudios Feministas”, 10 (1996), 15-45 i 11 (1996), pàg. 13-37.
Hipòlita Rois de Liori (València 1479- Madrid 1546), descendent d’un llinatge d’Aragó establert a València arran de la conquesta. Filla de Beatriu de Moncada i Vilaragut i de Joan Roís de Liori. Hòrfena de pare des dels deu anys. Va contraure matrimoni, quan tenia 22 anys amb Lluís de Requesens i Joan de Soler, que tenia més de seixanta , l’any 1501. Va tenir dos fills, Gaspar, que morí infant, i Estefania. Lluís de Requesens, casat en primeres núpcies amb Elfa de Cardona-Anglesola i de Centelles, era conseller i camarlenc del rei, governador general de Catalunya i comte de Palamós. Hipòlita va ser usufructuària dels béns del seu marit, que va deixar com a hereva universal Estefania, i es va dedicar a gestionar el considerables béns familiars, ja en vida del marit, fins seva mort. Va tenir un plet per la Baronia de Riba-Roja, des de 1534 a 1538, amb les monges del convent de Santa Caterina de Siena, i alguns parents de la seva neboda, Beatriu Margarit i de Requesens, que havía de renunciar a la baronia, de herència materna, en fer-se monja, a favor d’Hipòlita.
Es conserven 124 cartes d’Hipòlita a l’Arxiu de Palau i formen part del fons documental cedit pels hereus de la família Requesens a la Companyia de Jesús l’any 1921. De les 124 cartes conegudes, 102 han estat publicades per Maite Guisado: Cartes íntimes d’una dama catalana del s. XVI. Epistolari a la seva mare la comtessa de Palamós. La Sal, Barcelona, 1987. Les altres 22 cartes han estat publicades per Eulàlia de Ahumada Batlle: Epistolaris d’Hipòlita Rois de Liori i d’ Estefania de Requesens (s. XVI). Universitat de València, 2003.
Hrotsvitha va néixer vora el 935, en una família noble de Saxònia (Alemanya), emparentada potser amb la casa reial de Saxònia. Va rebre una excel·lent educació. Fou canongessa a la badia benedictina de Gandersheim, de la qual va gaudir la biblioteca, extraordinàriament rica. És la primera autora i el primer autor de teatre a Europa. En conservem un cicle de sis comèdies -agosarades i divertides-, un cicle de vuit llegendes -ambdós cicles de protagonisme sobretot femení- i dues obres d’història: una biografia de l’emperador Ot I i una història dels orígens de Gandersheim, tot escrit en llatí. Va morir després del 973. Durant els darrers anys de la seva vida o poc després de la seva mort, fou copiat l’únic manuscrit de les seves obres que sembla complet, a la badia femenina de Sant Emmeram, a Regensburg / Ratisbona. El teatre de Hrotsvitha es va copiar i traduir aviat a d’altres llengües, i es segueix representant actualment.
Moviment religiós de tipus quietista i antimonacal que es va desenvolupar des del segle XVI fins a començaments del segle XVII, amb importants dirigents femenines, com Isabel de la Cruz o Maria de Cazalla.
Carles, fill de Joana I de Castella i de Felip arxiduc d'Àustria i duc de Borgonya, futur Carles I d'Espanya i V d'Alemanya.
Reina de França, muller de Carles VI.
Isabel de Villena (1430-1490), filla d’una relació extra-matrimonial del seu pare Enric de Villena i de mare desconeguda. Isabel s’educà a la cort catalano-aragonesa de María de Luna i als 15 anys ingressà al Reial Monestir de la Santíssima Trinitat de València, de l’orde franciscana. Als 33 anys, fou elegida abadessa de la comunitat. Va escriure una Vita Christi que el 1497, set anys després de la seva mort, la seva companya Aldonça de Montsoriu va portar a la impremta tot i dedicant-la a la reina Isabel la Catòlica.
Isabel I de Castella (22 d'abril de 1451-26 de novembre de 1504) filla del rei de Castella Joan II (1406-1454) i d'Isabel de Portugal (m.1496) Reina de Castella (1447-54). Segona dona de Joan II; mare d'Isabel I de Castella i de l'infant Alfons.
El seu naixement és recollit detalladament per un Cronicón: “nasió la santa reyna católica doña Isabel en Madrigal, el jueves XXII de abril, IIII oras e dos tercios de ora después del mediodia, año Domini 1451” (Cronicón de Valladolid. Diario del Doctor Toledo, CODOIN [Colección de documentos inéditos de la historia de España], XIII, p. 20). Isabel va néixer a Madrigal de les Altes Torres (Àvila) on, el 1447, s'havien casat els seus pares Joan II de Castella i Isabel de Portugal. El 1468 el seu germà Enric IV la va reconèixer com a hereva de Castella; uns anys després (1469) es va casar en secret, a Valladolid, amb Ferran d'Aragó (1452-1516, fill de Joana Enríquez i de Joan II d'Aragó), futur Ferran II (1479-1516), (V de Castella, 1474-1504) rebutjant els candidats que el seu germà li volia imposar com a marit, Carles de Valois o Alfons V de Portugal. La unió amb Ferran d'Aragó va afavorir els interessos de la corona aragonesa, d'una banda, però, per una altra, també obeïa al fet que Isabel ho considerava el millor suport per a la seva ascensió al tron i per a enfortir la seva autoritat. També a Madrigal rep Isabel el fabulós regal de promesa de Ferran d'Aragó, un gran collaret d'or, robins i perles ovalades, pedres que havien estat de la reina d'Aragó Joana Enríquez. [De la bellesa i la importància d'aquesta joia no hi ha dubte, tal vegada semblant a la pedra que apareix a la taula que recull la imatge dels reis, Isabel i Ferran, del Maestro de Manzanillo, poc després de les seves noces. Aquest mestre recull detalls dels reis que cronistes i historiadors han ressaltat: la pell de la cara de la reina molt blanca, el seu cabell ros, els seus ulls clars. Els ulls i el cabell foscs de Fernando. Una descripció detallada de la reina Isabel -als vint anys- la fa el seu secretari, el cronista Hernando del Pulgar: Ben composta en la seva persona i en la proporció dels seus membres, molt blanca i rossa; els ulls entre verds i blaus, el mirar graciós i honest, les faccions del rostre ben posades, la cara tota molt bella i alegre. La descripció d'H. del Pulgar i la taula que recull aquest retrat dels reis ens transmeten una imatge bastant coincident]. Un matrimoni tan important com el d'Isabel de Castella i Fernando d'Aragó havia d'especificar de forma clara els drets de tots dos, així ho van fer en els capítols o en el contracte matrimonial que acorden abans del matrimoni, i ratifiquen més tard en la concòrdia de Segòvia de 1475. Però la vida d'Isabel seguia canviant profundament, tan és així que el 1474, a la mort d'Enric IV, Isabel es proclama reina de Castella. Encara que no tots els grups socials donen suport a la nova reina; una part de la noblesa, amb el suport de Portugal, reconeix com a hereva al tron a Joana la Beltraneja (1462-1530, filla de Joana de Portugal i d'Enric IV de Castella. Alguns la van considerar filla de Beltrán de la Cova), fet que va provocar la guerra civil a Castella. La victòria de Toro (1476) primer, i les Corts de Madrigal (1476) van reconèixer a Isabel com a reina. Des de llavors Isabel i Ferran es van esforçar per sotmetre els focus rebels que pràcticament es van extingir amb la derrota dels portuguesos a Albuera (1479). Sens dubte, els esdeveniments que van marcar més profundament la seva vida van ser els naixements de la seva filla Isabel (1470-1498). Es va casar amb l'infant Alfons de Portugal, en quedar-se vídua es va dedicar a la vida espiritual, com a beguina, fins que es tornà a casar amb el rei Manuel de Portugal. Sembla que cap a la meitat del seu regnat reneix en la política de la reina Isabel i els seus consellers un ideal de croada, influenciada sens dubte per aquella part de l'esperit religiós castellà, menys obert i lliure. La historiografia coincideix a assenyalar que la reina va tenir un paper important en l'enfortiment de l'autoritat real i en la guerra de Granada, sobretot a partir de 1486; però tampoc cal passar per alt la influència d'un rígid esperit religiós, poc dialogant i obert, el qual acabarà impregnant l'activitat política de la reina i d’aquelles i aquells que van donar suport a la política de la corona en aquests anys. Isabel I va impulsar la reforma de l'Església, es van reformar tots els monestirs, convents i altres cases de religioses i religiosos, des de 1478 es va implantar la Inquisició en els seus territoris. Aquest camí marcat per la influència d'alguns eclesiàstics intransigents sembla que va portar el quefer polític del regne, que trigarà encara, en apagar-se la flama de la llibertat que duien moltes dones i homes religiosos o laics que havien estat prop de la reina, i algunes i alguns encara ho estaven. Però la via de la política reformadora i intransigent cristal·litzarà en dues mesures que van ser especialment negatives per als seus regnes, i tindrà profundes repercussions, l'expulsió dels jueus i l'enduriment de les mesures contra els musulmans de Granada. La historiografia ha subratllat especialment aquestes dues accions del regnat d'Isabel i ha centrat en ella el pes d'aquestes accions, però, d'una banda, la reina no regnava sola, sinó amb un bon nombre de consellers laics i eclesiàstics, i per una altra, cal destacar que la reina havia afavorit en altres moments i donat suport una política molt més respectuosa i dialogant. I, per tant, és possible que la reina, tal vegada influenciada pel renéixer de l'ideal de croada que domina la política de bona part del final del seu regnat, autoritzés l'empresa de Colón, tot i que també és cert que la seva preocupació fins al final de la seva vida se centrà en evitar els abusos dels colonitzadors a les noves terres contra els indis, els seus pobladors naturals.
Isotta Nogarola (1417-1466), humanista italiana, es diu que fou una de les dones més famoses i erudites de la seva època. Des de molt jove aprengué llatí i grec. La seva carrera segueix la mateixa línia que es repetiria en moltes dones durant aquesta època i amb posterioritat. Nascuda en un ambient estimulant intel·lectualment, recolzada durant la seva infantesa per la seva família, que li va proporcionar bons mestres, va trobar resistència quan va voler seguir amb el seu treball intel·lectual una vegada adulta.
Coautor del Llibre de la Rosa.
Possessor d'una Crònica de Sant Pere de les Puel·les.
Joana I de Castella (1479-1555), reina de Castella, filla d'Isabel I de Castella i de Ferran d'Aragó. En morir els seus germans Joan (1497) i Isabel (1498), i el fill d'aquesta, Miquel (1500), es va convertir en hereva de Castella i Aragó. Per la concòrdia de Salamanca (1505) es va acordar que Joana governés conjuntament amb Felip el Bell i amb Ferran el Catòlic. Per la concòrdia de Villafáfila (Zamora) (1506), Ferran el Catòlic es va retirar al regne d'Aragó, Felip va ser proclamat rei de Castella, i Joana va ser incapacitada per a regnar. A la mort de Ferran (1516), Carles, fill de Joana, va prendre el títol de rei. Legalment encara en la documentació havia de figurar primer el nom de la reina i després el de Carles. Va morir aTordesillas, on vivia des de 1509.
Possessor d'una Crònica de Sant Pere de les Puel·les.
Juana de Mendoza (m. 1493) fou amiga, consellera i cambrera major d’Isabel la Catòlica i de la princesa Isabel de Portugal, així com preceptora de les nobles que s’educaven a la cort de Castella.
Va néixer a Cañete o Conca vora el 1425, filla de Teresa de Guzmán i de Diego Hurtado de Mendoza, senyor de Cañete. Va rebre una educació humanista exquisida. Tingué una germana, Beatriz de Guzmán, i un germà, Juan Hurtado de Mendoza –l’hereu del patrimoni familiar-. Es va casar, en una dada desconeguda de la dècada de 1440, abans en tot cas del 1448, amb Gómez Manrique. Fou mare de Luis Manrique, que fou frare cavaller de l’Ordre de Santiago, va morir jove el 1480 i fou enterrat a la capella major del convent de Santiago de Uclés; de Catalina Manrique (m. 1480), que es va casar amb Diego García de Toledo, senyor de Mejorada i de María Manrique, que fou abadessa del monestir de clarisses de Nostra Senyora de la Consolació de Calabazanos (Palència). Fou dama de cort, amiga, consellera, i cambrera major de la reina Isabel I, així com preceptora de les nobles que s’educaven a la cort de Castella. Fou inspiradora d’escriptores i escriptors, com Teresa de Cartagena, Gómez Manrique i fra Íñigo de Mendoza. Va morir a Barcelona el 29 de maig del 1493, mentre acompanyava la reina Isabel I a la recepció de Cristòfol Colom, que tornava a retre comptes del seu descobriment de les Índies Occidentals.
Aquesta frase és una de les invencions simbòliques o troballes de sentit més famoses i importants del moviment polític de les dones dels anys setanta del segle XX.
Laura Ceretta (1469-1499), humanista italiana, filla d’una família aristocràtica del nord d’Itàlia. Com va succeir amb Isotta Nogarola, el seu aprenentatge fou recolzat particularment pel seu pare, durant la seva infantesa, aprenent llatí i grec, però en fer-se adulta es va trobar amb l’hostilitat social. Es va casar i va enviduar als 18 mesos, per després entrar al món de l’humanisme. El 1448 va publicar un volum de cartes.
Favorita de la reina regent de Castella entre 1404 i 1412. Les seves Memorias són la primera autobiografia coneguda en llengua castellana.
Aquestes paraules han estat inspirades en un cant (4-0-1) de noces del segle IX dedicat a Leodegúndia, filla d'Ordoño I rei de Lleó, que es casà amb un rei de Pamplona. És una magnífica lloança a la núvia: les seves virtuts, la seva paraula, la seva erudició, el seu rostre i les seves mans ordenadores. Ornata moribus, eloquiis claram, eruditam litteris sacrisque mistertiis, conlaudetur cantus suavi imniferis vocibus. Dum facies ejus rutilat decore moderata... ornat domum, ac disponi mirabile ordine.
Cant escrit vers l'any 869, conservat al Còdex de Roda, publicat per Armando Cotarelo, Historia crítica y documentada de la vida y acciones de Alfonso III el Magno. Madrid, Victoriano Suárez, 1933, pàg. 641.
És el nom amb el qual eren conegudes les dones literates del segle XVII que van donar origen al saló: un espai material en què les dones cultes es reunien amb altres dones i homes per conversar lliurement. Són llocs, doncs, en els quals es produeix un intercanvi polític entre els sexes.
Acostuma a situar-se l’origen del saló en la “chambre bleu” que va crear Madame de Rambouillet. En tant que espai específic, el saló continuarà durant la Il·lustració i arribarà fins la Revolució Francesa: Madame de Rolan serà l’última dona en mantenir-ne un.
A mesura que la comunitat va anar creixent, la renda llegada per Brígida va resultar insuficient, per la qual cosa les Terreres van haver de recórrer a l’ajut de les almoines dels ciutadans.
Aquesta situació es va veure agreujada pel conflicte sorgit amb Joan Bernat Terré a causa de l’esmentada renda, conflicte que es resoldrà en uns capítols fets per ambdues parts, en els quals acorden la reducció de la renda a 24 lliures anuals.
És probablement aquest situació la que les condueix a plantejar-se una regularització de la seva forma de vida. Van optar, finalment, per l’orde Jerònima, seguint, però, la regla de sant Agustí. Manifestaven, així, una opció comuna a la d’altres beateris que també s’havien regularitzat, ja que, en ésser menys rígida en la seva reglamentació, responia millor a les característiques de la seva anterior forma de vida.
“Llengua materna perquè s'aprèn venint al món i s'aprèn d'aquella que ens du al món, i també perquè només és parlada. És la llengua de la infantesa i de la vida quotidiana, familiar o comunitària, la llengua de les dones, la llengua del treball, dels intercanvis habituals, de les festes no litúrgiques, de la poesia popular, de l'amor i dels somnis, i que viu independentment de la llengua escrita -el llatí-, que era la llengua de l'estudi, de les lleis, dels actes públics, la llengua dels pocs i poques que posseïen llibres [...]".
Traducció al català de la versió castellana de Vid. MURARO, L., Lingua materna scienza divina, Nàpols, 1995, pàg. 78-79. “L’allegoria della lingua materna” a THÜNE, E.-M., (curadora), All’inizio di tutto la lingua materna, Torí, 1998, pàg. 39-56, MURARO, L., El orden simbólico de la madre, Madrid, 1994, pàg. 37-88. Vid., també ZAMBONI, CH., “Lingua materna tra limite e apertura infinita”, a THÜNE, E.-M., (curadora), All’inizio…, pàg. 113-134. MURARO, L., Lingua materna scienza divina, Nàpols, 1995. Vid. RIVERA GARRETAS, M.-M., “Dos dones divinos: el tiempo y la palabra” a Mujeres en relación. Feminismo 1970-2000, pàg. 61-62.
És la lletra que es va fer servir als regnes de Lleó, Castella, Aragó i Principat de Catalunya entre els segles VII-VIII i XII.
A Catalunya es va anar reduint més el seu ús en entrar la lletra carolina. Els manuscrits i documents ens permeten apreciar una forma més rodona i acurada en els manuscrits i documents més solemnes i una forma més cursiva o documental. És una escriptura que deriva de la cursiva nova romana i pren formes característiques als territoris peninsulars. Es una de les escriptures que es pot emmarcar dintre del que s’anomena “particularisme gràfic medieval”. Les seves lletres més característiques són la “a” alta, una mica inclinada cap a l’esquerra i oberta o baixa i oberta com si fos una “u”; la “t” en forma de tau grega o amb l’ullet tancat; la “e” alta i oberta. Fa servir en algunes ocasions un alfabet capital o majúscul amb molts elements ornamentals que dona compte d’una certa influència de l’escriptura àrab.
Vid. MILLARES CARLO, A.; [RUIZ ASENSIO, J.M. (actualizado por)], Tratado de Paleografía Española, 3 vols., Madrid, 1983; ARNALL JUAN, J.; PONS GURI, J.M., L’escriptura a les terres gironines, 2 vols., Girona, 1993.
Descobriment de Lia Cigarini, succeït als anys setanta del segle XX, que consisteix en prendre consciència que la llibertat no és neutra sinó asexuada. La qual cosa vol dir que existeix en la història una forma de llibertat de les dones que és la llibertat relacional, la que té en compte l’altre, en comptes de guiar-se per l’individualisme, com és propi de la llibertat històricament masculina. Per a saber-ne més: Lia Cigarini, Libertad femenina y norma, “Duoda. Revista de Estudios Feministas”, 8 (1995), pàg. 85-90.
Comtessa de Pallars Sobirà, filla dels comtes Amèlia i Bernat de la Marca, germana d’Almodis, comtessa de Barcelona, va ser promesa al comte Guillem II de Besalú, però no es va arribar a casar amb ell. Es va casar amb el comte Artau I de Pallars Sobirà (1049-1081). Llúcia intervingué en afers de govern al costat del seu marit i del seu fill Artau II, esdevingué tutora dels fills del comte Ermengol IV d’Urgell, degué morir vers 1090. El seu fill Ot, bisbe d’Urgell, fou reconegut com a sant i és lloada en la seva hagiografia.
És sorprenent el document d’esposalles entre Llúcia i Artau: Que Artau, comte, tingui a Llúcia mentre visqui com l’home deu tenir la dona que ha pres legalment. Que no l’abandoni mentre ella visqui, sota cap pretext, tret de que ella fos leprosa. Que no la destorbi ni la calumniï fins al punt que ella hagi de deixar-lo
.Liber Feodrum Mayor, doc. 37 (any 1058).
Lluís de Requesens i Joan de Soler (? ~1435 - 1509), marit d’ Hipòlita Roís de Liori i de Montcada (1501), de qui tingué una filla, Estefania, que l'heretà en les possessions. Havia estat casat amb Elfa de Cardona Anglesola i de Centelles (1456). Havia heretat la baronia de Molins de Rei i el 1505, per mort del seu germà Galceran esdevingué segon comte de Palamós. Va ser governador general de Catalunya des de 1472 fins a la seva mort.
Lluís de Requesens i Zúñiga (Barcelona 1528 - Brussel·les 1576) Alt funcionari reial. Segon fill d'Estefania de Requesens i Roís de Liori i del comanador major de Sant Jaume a Castella, Juan de Zúñiga y Avellaneda. Anteposà el cognom de la mare al del pare per raó d'herència. El 1552 es casà amb Jerónima Gralla Hostalric, filla del mestre racional Francesc Gralla i Desplà i de Guiomar d'Hostalric. Va ser comanador major de Castella, governador de Milà i dels Països baixos, baró de Molins de Rei, de Castellvell i senyor de Martorell.
Luisa Muraro (Montecchio Maggiore, Vicenza, 1940). Filòsofa i investigadora de la Universitat de Verona, va donar vida , amb altres dones, a la llibreria de Dones de Milà (1975) i a Diótima, un grup de filósofes, autores de dues obres col·lectives: Il pensiero della differenza sessuales (1987) y Mettere al mondo il mondo (1990). Ha publicat: La Signora del gioco. Episodi della caccia alle streghe (1976); Maglia o uncinetto. Racconto linguistico-politico sulla inimicizia tra metafora e metonimia (1981); Guglielma e Maifreda. Storia di un’eresia feminista (1985); L’ordine simbolico della madre (1991); Lingua materna scienza divina. Scritti sulla filosofia mistica di Margherita Porete (1995); Il buco nella siepe. Studi sulla scrittura femminile che chiamano mistica (2000).
Escriptora espanyola que rebé el pseudònim de “La Toledana”. Va néixer a Tarancón al voltant del 1530 i va morir al voltant del 1560. Va pertànyer al cercle de dones humanistes protegides per Isabel la Catòlica. Era una dona erudita, coneixent llatí, grec, hebreu i caldeu, a més de filosofia, poesia i història. Va escriure poemes i diàlegs i fou coneguda dins del territori peninsular i fora d’ell.
Madeleine de Scudéry (1607-1701), coneguda pel pseudònim de Sapho, novel·lista pertanyent al moviment de les Precioses, va donar vida al saló “la societat del dissabte”. Les seves novel·les van ser molt populars i traduïdes a l’anglès per Elisabeth Elstob, amiga de Mary Astell. Artemane o el Gran Cir inclou una discussió sobre l’educació femenina.
Població i municipi de la província d'Àvila de la comarca d'Arévalo, en el qual va néixer Isabel I de Castella.
Abadessa de Sant Pere de les Puel·les.
També anomenat “Martell de bruixes”, és un manual per a inquisidors escrit pels dominics Heinrich Kramer i Jakob Sprenger amb la benedicció del Papa Innocenci VIII, que va significar el començament de la cacera de bruixes i el text en què es van basar els inquisidors posteriors.
Margarida Porete (m. 1310). Va escriure el text místic més antic en llengua francesa Miroir des simples âmes anéanties, en què tracta de mostrar com en un mirall la veritat espiritual que vol ensenyar. Al llarg del llibre defensa l’essencial llibertat de l’ànima, llibertat que comporta una indiferència vers les pràctiques externes. Fou cremat, com la seva autora, a la plaça pública.
Maria de Cervelló (Barcelona 1230-1290), és considerada la primera integrant o fundadora de la branca femenina de l’ordre de la Mercè. La seva experiència religiosa partí molt probablement d’un previ estadi de beata o beguina lligada a l’activitat assistencial i caritativa que, en el nou carisma mercedari, tingué com a eix central l’atenció al captaire-redimit. Juntament amb d’altres dones de trajectòria espiritual similar, constituí i liderà el primer beateri mercedari de la ciutat de Barcelona, prop del convent de la Mercè. La seva figura fou aviat enaltida per l’hagiografia oficial de l’orde, que la féu model de santedat i “exemplum” de l’espiritualitat mercedària, aconseguint la seva canonització a finals del segle XVII. Un fet aquest que en molt casos ha desvirtuat el perfil original d’una dona que encarnà en el seu moment un model d’espiritualitat femenina baixmedieval caracteritzat per la simbiosi del component contemplatiu al costat d’una intensa activitat social (caritat i atenció als pobres i desvalguts, etcètera).
Reina de la Corona d'Aragó.
Evangeli segons Sant Lluc, 10, 38-41. Ho comenta de forma magnífica Isabel de Villena al capítol 122 de la Vita Christi: E continuant lo clement Senyor moltes vegades de venir en casa de l’amable Magdalena, era servida sa Majestat ab molta diligència, portant lo principal càrrec de l’aparellar de les viandes la gloriosa Marta, qui era persona endreçada e de molta caritat; e Magdalena refiant-se en la sol·licitud de la dita germana sua, deixava-li lo càrrec de tot, perquè ella ab més repòs pogués entendre en mirar e contemplar aquella divinal cara... [Resposta de Jesús a la petició de Marta que demana a la seva germana que vagi a ajudar-la]: “Oh Marta, Marta! Tu ets molt sol·lícita e ansiosa de les coses actives, e per çò sents les grans torbacions e voldries que Maria, ta germana, fos ab tu en los dits treballs; e açò no es pot fer car ella ha elegit la millor part... Car sies certa Marta que jo vull que vosaltres dos, germanes, siau duquesses e guiadores del poble meu qui va per lo camí de Paradís, al qual regne negú no pot anar sinó per dos vies, çò és activa e contemplativa, de les quals vosaltres dos sereu exemplars e doctoresses.
Vid. Isabel de Villena, Protagonistes femenines de la “Vita Christi”. Edició a càrrec de Rosanna Cantavella i Lluïsa Parra. Barcelona, La Sal, 1987, p. 66-69.
Feminista i escriptora del segle XVII.
La mediació en el pas de les ànimes vers el Més Enllà és molt present a l’obra de Matilde de Magdeburg, una de les beguines que ha deixat constància escrita de la seva experiència espiritual. A La llum fluent de la divinitat manifesta un gran afecte vers les ànimes del Purgatori, a les quals, diu, “els he d’apagar la set amb la sang del meu cor” (V, 8).
Es basa en els textos d’Hipòcrates (segles V-IV a C.) i els escrits dels seus deixebles, que donen forma alCorpus Hipocraticum o Escola Hipocràtica. Els seus prejudicis sobre les dones adoptaren una pàtina medicocientífica que va dominar el discurs mèdic fins al segle XIX, amb teories com són la del ventre errant i la teoria dels humors.
Malgrat que la manca de vincles jurídics que vertebren la realitat de cadascun dels monestirs de damianistes-clarisses dispersos arreu de l’Europa cristiana ho dificulta, la consciència de pertànyer a una mateixa arrel femenina és un fet, tal com mostren aquestes tradicions llegendàries que fan arrencar l’origen d’una comunitat de la voluntat fundadora de Clara d’Assís. També ho reflecteix la real dependència genealògica que s’estableix entre els monestirs de menoretes, en encadenar fundacions que lliguen noves comunitats amb grups de dones procedents d’un monestir-mare, el qual s’erigeix com a model i estímul per a d’altres fundacions de la zona. És el cas del de Barcelona, Saragossa, Pamplona, Burgos, Salamanca i Zamora, que conformen el primer grup de monestirs de clarisses hispànics. Per saber-ne més: J. García Oro, “Orígenes de las clarisas en España”, Archivo Ibero-americano, 54 (1994), pàg. 163-182.
Teòleg i sociòleg.
El monestir de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona ha tingut diverses seus al llarg de la seva història: des del seu origen a la dècada del 1230 fins el 1713-1714 es situà vora del mar, entre el Rec comtal i la muralla del nord-est, i prop del Portal de Sant Daniel. Destruït per les tropes de Felip V i per l’expropiació de terrenys per a la construcció de la Ciutadella, la comunitat es traslladà el 1717 al Palau Reial de Barcelona, on es mantingué fins la Guerra Civil. Aleshores la comunitat es dispersà fins que de nou aconseguiren reagrupar-se, des del 1939, en un seguit de seus provisionals a la mateixa ciutat de Barcelona (monestir de Pedralbes i convent de les Reparadores, etc.), i al poble de Ripollet. El 1952, el P. Abat Aureli va fusionar la comunitat amb la de Sant Benet de Mataró, resident des de la Guerra Civil a l’ermita de Santa Cecília de Montserrat, donant lloc a una nova comunitat, la de Sant Benet de Montserrat. L’any 1954 es prenia possessió d’un nou edifici a la mateixa muntanya de Montserrat, habilitant en part les antigues dependències de l’Hotel Marcet.
Primer monestir de clarisses o menoretes de les terres catalanes, la comunitat ha tingut en les cròniques monàstiques de l’orde franciscana un especial tractament, en considerar-la “paradigma” de fundació de Santa Clara i potenciar la llegenda o imatge hagiogràfica que la seva fundació es lligaria a la mateixa voluntat de la santa italiana, que hi hauria enviat dues deixebles i familiars seves. Va exercir també en el territori de la seva influència un model i estímul per a la creació de noves comunitats: el 1267 un grup de monges de sant Antoni ajudaren a la definitiva estructuració del nou monestir de Santa Clara de Castelló d’Empúries. I el 1372, 14 monges de la comunitat foren el nucli inicial del nou monestir de clarisses fundat a Barcelona per la reina Elisenda de Montcada, el de Santa Maria de Pedralbes. L’any 1513, Sant Antoni de Barcelona passà a la regla benedictina, incorporant-se a la congregació de Sant Benet; una decisió que pot interpretar-se com una resposta a la reforma dels monestirs que al final del segle XV dirigí la monarquia hispànica, anunci del procés de reforma preconitzat al Concili de Trento.
Recopilació de les lleis castellanes anteriors, incloent les Partidas, les lleis de Toro, etcètera; intenta completar la Nueva Recopilación. Fou publicada el 1805 per ordre de Carles IV.
La llengua materna, la llengua que parlem, la que cada mare (o qui ocupi el seu lloc) ensenya a la seva filla o fill en la primeríssima infància, quan li ensenya a parlar. Amb la llengua maternal aprenem el món.
Per tal que pugui existir un ordre simbòlic femení, la pensadora Luce Irigaray assenyala la necessitat de l’existència de dos eixos: un vertical –el reconeixement d’autoritat femenina- i l’altre horitzontal –un “entre dones”-. Si la relació horitzontal entre dones permet significar la comuna pertinença de gènere, el reconeixement d’autoritat femenina, que fa palesa la disparitat entre les dones, remetria a la relació materna, la relació de l’origen.
Organització social del patriarcat que privilegia la mediació paterna com a sistema únic i excloent de relació, imposant la llei del pare. En els seus orígens se situaria el matricidi o cancel·lació de la genealogia materna i el contracte sexual, essent aquest una de les seves institucions bàsiques juntament amb l'heterosexualitat obligatòria.
Referent al mite grec sobre el qual fa referència extensament Hesíode a les seves obres Teogonia i Els treballs i els dies. Es tracta d'un dels típics mites fundacionals del patriarcat, en el qual Pandora, la primera dona, assimilable a l'Eva bíblica, duria a la humanitat tots els mals del món.
El patriarcat és un sistema de poder fundat en el domini per part dels homes heterosexuals del cos femení fèrtil i dels seus fruits. Ha pres formes històriques diverses.
Gerda Lerner l’ha definit com “la manifestació i institucionalizació del domini masculí sobre les dones i les nenes i nens a la família, i l’ampliació del domini masculí a la societat en general” (The Creation of Patriarchy, 239).
Es refereix a la filiació i línia de successió per via paterna, típica de les societats patriarcals. Generalment la filiació patrilineal va associada a la patrilocalitat. A les societats patriarcals la circulació de dones a través del matrimoni es fa necessària, com a part del contracte sexual entre homes, per a mantenir el repartiment i apropiació agnada de la descendència. Les dones en casar-se són extirpades de la seva família d’origen per a traslladar-se i reproduir-se en un llinatge estrany, el del marit. Els seus fills i filles són apropiats pel llinatge o genealogia masculina.
Impost o tribut que es pagava a la reina, al rei, a la senyora o al senyor jurisdiccional per raó dels béns o hisenda.
Malgrat que una de les característiques de les societats patriarcals és la manca de mobilitat femenina, és un fet constatat, des de les primeres generacions cristianes, el viatge amb motius i per inclinacions religioses. Des de les anomenades “dones cèlibes” que viatjaven arreu de l’Imperi Romà propagant la nova fe o les aristòcrates del segle IV que peregrinaven a Terra Santa, el viatge pelegrí es mantindrà al llarg de tota l’edat mitjana a punts significatius de la tradició cristiana (Jerusalem, Compostel·la, Roma, etcètera). Experimentat per dones soles o en petits grup, de diferents procedències socials, la peregrinació esdevé per a les “mulieres religiosae” (beguines, terciàries...) una pràctica de devoció significativa i una manifestació externa de la seva espiritualitat.
Malaltia infecciosa, molt greu i contagiosa, causada pel bacil de Yersin, transmès per puces propagades, al seu torn, per la rata negra. Va arribar a Occident des de Kaffa, port exportador de cereal de la península de Crimea, el 1346; d’allí va passar a Constantinoble, Sicília, Gènova, Provença, Anglaterra i la Península Ibèrica el 1348; el 1350 havia arribat a Alemanya, Escandinàvia i Polònia.
La població musulmana que habitava en terres cristianes, i que serà expulsada progressivament de les terres dels regnes d'Aragó i de Castella. La seva expulsió acabarà entre els anys 1609 i 1610.
Pràctica política la importància de la qual per a la vida i la història de les dones fou descoberta per les membres de la Llibreria de Dones de Milà en el darrer terç del segle XX. Per a saber-ne més: Llibreria de Dones de Milà, No creas tener derechos. La generación de la libertad femenina en las ideas y vivencias de un grupo de mujeres (1987), trad. de María Cinta Montagut Sancho [Montagut Sancho, María Cinta] amb Anna Bofill, Madrid, horas y HORAS, 1991; Marina Santini, ed., Cambia il mondo cambia la storia. La differenza sessuale nella ricerca storica e nell’insegnamento, Milà, Libreria delle donne di Milano, 2001; Un’altro ordine di rapporti, monogràfic de “Via Dogana. Rivista di pratica politica”, 65 (setembre 2003).
Fórmula per a prevenir la successió en cas de mort dels contraents que signen els capítols matrimonials. En les prelacions s’estableix una preferència sobre qui, d’entre la descendència que tinguessin els cònjuges, hauria de succeir. Les prelacions més comunes a l’Edat Moderna eren les de nupcialitat i de sexe, que sovint anaven vinculades. Es donava preferència al matrimoni, pel qual es signaven els capítols matrimonials, i als homes per damunt de les dones.
Judici presidit per Ermessenda seguint la reclamació feta per Madrona, camperola del pla de Barcelona, que havia estat espoliada de les seves terres i reclamava justícia davant la comtessa: En judici de la senyora Ermessenda, comtessa, i els seus jutges... va venir a la seva presència una doneta captiva, de nom Madrona, plorosa, demanant justícia per la seva herència paterna, que va dissipar el seu germà Bonhome, quan ella estava captiva a la ciutat de Córdova. Legalment l'herència dels pares es repartia encara entre tots els fills i filles. A Madrona li pertocava la seva part d'una herència que, almenys després de la dilapidació feta pel germà, que irònicament es deia Bonhome, era una herència modesta, corresponent al que seria la majoria de propietats dels petits camperols i camperoles lliures de l’època, que havien ocupat terra campa i havien plantat vinyes durant el procés de repoblació. La comtessa reconeixia el dret a la propietat de Madrona. Diplomatari de la catedral de Barcelona. Barcelona, Arxiu capitular de la Catedral. 1995, doc. 345 (any 1000).
Forma d’unigenitura per la qual es designa el primer descendent (generalment mascle) com a successor dels béns de la massa hereditària. La primogenitura es va convertir en llei universal al dret successori català i va ser també norma per a les aristocràcies europees a partir de la Baixa Edat Mitjana, donant lloc a institucions com el “mayorazgo” a Castella.
Dones humanistes dels segles XIV a XVI. Eren dones cultes i erudites educades des de la infantesa, generalment pel seu propi pare en les disciplines de l’època, particularment llengües clàssiques com llatí i grec i filosofia. Moltes d’elles escrigueren obres de notable envergadura i importància en llatí.
La Querella de les Dones fou una pràctica política que va néixer a Europa en les darreres dècades del segle XIV y va perdurar fins a la Revolució Francesa, és a dir, fins a les acaballes del segle XVIII. Va consistir en un enorme esforç d‘homes i de dones cultes per a posar en paraules les relacions dels sexes i entre els sexes nascudes de la crisi del feudalisme.
Fill de Borrell, comte de Barcelona.
El pensament i la pràctica política de la relació entre dones, nascuda en el mateix moviment feminista (Llibreria de Dones de Milà, darrer terç del segle XX), ha estat clau per poder fer un desplaçament de sentit en el concepte de llibertat, de llibertat femenina. Entenem que la llibertat, per a una dona, va acompanyada d’un sentit de la relació, al costat d’un sentit de l’autoritat, d’arrel femenina, que autoritza aquest actuar. Per saber-ne més: “La llibertat relacional”, Taula rodona del Congrés de Filòsofes de Barcelona (tardor, 2002), Duoda. Revista d’Estudis Feministes, núm. 26, 2004.
Són les relacions de poder, explotació i dominació que s’estableixen entre els sexes a les societats patriarcals, en detriment de les dones. Les feministes materialistes defineixen les relacions patriarcals en termes semblants al que serien les relacions de producció entre empresaris i obrers al sistema econòmic o mode de producció capitalista.
La historiografia anomena Religions del Llibre a les religions jueva, musulmana i cristiana, que recullen les seves tradicions i revel·lacions en la Torah, el Coran i la Bíblia, respectivament.
Els segles XV i XVI s’han considerat una etapa de progrés per a la humanitat, a causa de l’expansió cultural que es materialitza en el terreny de les arts i els avenços científics. Triomfa l’humanisme, afirmant al món i l’home com a centre de les coses. Tanmateix aquest és un humanisme excloent, ja que prescindeix de les dones, per a les quals no fou una època de progrés, sinó de regressió, com ho confirma la "teoria dels Renaixements" de Joan Kelly.
Comtessa de Barcelona, filla del comte de Castella Sancho Garcia, (995-1017); es casà, essent encara una nena, amb Berenguer Ramon I, comte de Barcelona, l’any 1016, a Saragossa, en el context d’un pacte entre el rei Mundir de Saragossa, els comtes de Barcelona i de Castella; fou mare de Ramon Berenguer I, va morir molt jove, l’any 1027.
La seva mare fou Timbor de Prades -filla del comte Joan de Prades i de Sança Ximenis d’Arenós-, el seu pare fou Bernat IV, vescomte de Cabrera i de Bas, comte de Mòdica i d’Osona, fou cosina germana de la reina Margarida de Prades, segona muller de Martí l’Humà. El primer document en què se l’esmenta és el testament de la seva mare del 1397. El seu pare la va casar amb Arquimbau de Foix, fill de la comtessa Elisabet de Foix i d’Arquimbau de Grailly l’any 1408, va rebre com esponsalici la baronia de Novalles. Fou mare de dues filles: Isabel i Joana; va restar vídua l’any 1417, és a dir que Sança va estar casada un màxim de nou anys.
Vídua jove, sobrevisqué àmpliament al marit, i fins i tot a les filles; era una vídua de la noblesa, però allunyada de la cort. Va viure moments difícils: l’alçament remença, la guerra civil, i greus problemes econòmics. Va firmar testament el dia 1 de febrer del 1471, amb el notari de Barcelona Bartomeu de Requesens, foren hereus universals l’Hospital de la Santa Creu i la Pia Almoina. Sança Ximenis va morir el dia 25 de novembre del 1474, festivitat de Santa Caterina, després de més de dos anys de malaltia.
Nascuda Clara Favarone (1193-1253), és considerada fundadora de la branca femenina de l’orde franciscana: les clarisses o menoretes (terme usat a les terres catalanes). Als 17 anys, i després d’escoltar el sermó de Francesc a la catedral d’Assís, Clara decidí renunciar a la seva posició benestant i unir-se a la “fraternitat” franciscana. És el 1212 i Francesc accepta la seva professió, tallant-li els cabells i vestint-la amb una túnica pobre. Instal·lada provisionalment en un monestir de monges benedictines a Bàstia, on se li afegirà poc després la seva germana Agnès, funda finalment amb d’altres dones el que serà la primera comunitat de germanes pobres (“sorores pauperes”, “pauperes dominae”) o de l’orde de Sant Damià, al costat de la capella de Sant Damià (als afores d’Assís). Canonitzada dos anys després de la seva mort, el 1255, Santa Clara encarna de manera original la nova espiritualitat franciscana, significant-se especialment en l’ideal de pobresa radical, pel qual Clara lluità al llarg de la seva vida per poder-lo aplicar a la seva pràctica monàstica. Primera escriptora d’una regla monàstica per a dones (Regla de Santa Clara, 1253), que sintetitza l’ideal monàstic de la santa.
El monestir benedictí femení de Sant Daniel de Girona fou fundat per Ermessenda l’any 1018, poc després de la mort del seu marit, i poc després de la desaparició de la comunitat de Sant Joan de les Abadesses. Segons consta al document de dotació, la pròpia Ermessenda l'havia fet edificar, el va dotar i el destinà a monestir de monges; encara avui és seu d’una comunitat femenina. Col·lecció diplomàtica de Sant Daniel de Girona. Fundació Noguera. Barcelona, 1997, document 6 (any 1018).
En el còmput dels nous sants destaca, per la seva importància quantitativa, el gran component femení, expressió de la intensa participació de les dones en el fenomen religiós, entre els segles XIII i finals del XV. El santoral cristià d’aquesta època ens remet en especial a dones laiques o semireligioses, lligades en molts casos a les terceres ordes mendicants (Àngela de Foligno, Margarida de Cortona, Caterina de Siena) com també a dones procedents de les ordes segones (Clara d’Assís, Clara de Montefalco, Agnès de Bohèmia). Més enllà d’aquesta santedat oficial, reconeguda per la Santa Seu, l’època deixa entreveure també processos de santificació a escala local promogudes pels laics i per part de l’estament eclesiàstic local, i cultes de devoció a dones amb “fama sanctitatis”.
Monestir benedictí femení fundat per Guifré I el Pilós, comte de Barcelona i la seva muller Guinedilda, comtessa de Barcelona. L’any 885 el van dotar àmpliament amb terres, a la vegada que feien oblació de la seva filla Emma al monestir. La rica comunitat de monges fou dissolta l’any 1017.
Potser fou un monestir mixte, o almenys al segle X tenia una comunitat femenina, n’era abadessa Ermengarda de Pallars, filla del comte Isarn I, entre el 945 i el 966; documentem homes regint la comunitat abans i després d’aquelles dates.
El monestir benedictí de Sant Pere de les Puel·les o de Sant Pere de Barcelona fou fundat la primera meitat del segle X i la seva església consagrada el 945, segons explica l’acta de consagració de la seva església. Probablement, existia a la ciutat de Barcelona algun tipus de vida religiosa femenina prèvia, no reglada per les normatives de les ordes religioses, ja que es conserven dades sobre dones dedicades a la vida religiosa que no semblen vinculades a cap monestir. El monestir de Sant Pere estigué exempt de la jurisdicció episcopal i depenia directament del Papa; la seva església fou la parròquia del barri. Ben dotat des dels seus inicis, el monestir fou al llarg dels segles un espai de vida de dones de les èlits socials. L’edifici monàstic fou destruït i la seva església restaurada completament el 1909, i avui queden poques restes visibles del que fou la construcció original. Des de fa més d’un segle, la comunitat viu en un nou edifici monàstic al carrer Anglí de Sarrià.
La tècnica del fresc és una tècnica pictòrica mural en què es prepara la superfície amb un arrebossat de calç i sorra i després es fan servir colors trempats només amb aigua què s’han d’assentar mentre aquesta estigui fresca.
Teresa Díez fa servir la tècnica del “fresc sec” també dita de fresc imperfecte; en aquesta tècnica es feia servir per fixar els colors el tremp sobre el mur emblanquinat amb una barreja de morter mixt, de cal i sorra.
Composició de la poesia cortesana en la qual es desenvolupa un debat a dues veus sobre qüestions pròpies de l'experiència.
La donà a llum a la ciutat de Burgos Maria de Saravia, al primer terç del segle XV. El seu pare fou Pedro de Cartagena. Va formar part d’una important família hebrea conversa d’aquella ciutat: els Ha-Leví. Va passar la seva infantesa i adolescència a Burgos, al barri d’Entramas Puentes –és a dir, entre els ponts de l’Arlazón i del Vena-, al palau i torre del Canto, situat al carrer Cantarranas la Menor. Es va formar a casa seva i a la Universitat de Salamanca, on hi va estudiar alguns anys. Es va casar amb el senyor d’Hormaza (Burgos). Sembla que no fou mare. Es va dedicar a la seva escriptura i a la seva espiritualitat, dedicació en la qual es trobava el 1453. Fou potser canongessa agustina al monestir de San Ildefonso de la ciutat de Burgos. Va escriure almenys dos llibres, titulats Arboleda de los enfermos i Admiración de las obras de Dios, dedicats a Juana de Mendoza, esposa de Gómez Manrique. Vivia encara el 1478.
Teresa Sánchez de Ahumada coneguda com Teresa de Jesús va ser una mística, fundadora i escriptora castellana, va néixer a Àvila el 28 de març de 1515 i va morir a Alba el 4 d'octubre de 1582. És una gran poeta i prosista. Va escriure el Libro de la vida (1562), les Constituciones i el Camino de Perfección (1562-1567, el Libro de las fundaciones (1573-1574) i el Castillo Interior (1576-1577). Vid. ROSSI, Rosa, Teresa de Ávila, Barcelona, 1983; SEGURA, Cristina, “Les cel·les dels Convents”, a Por mi alma os digo. De la Edad Media a la Ilustración, dir. Anna Caballé, Barcelona, 2003, pàg. 113-150.
Pintora que va desenvolupar la seva activitat en l’àrea castellana en l’època de María de Molina (c.1265-1321). La historiografia de l’art la situa en l’entorn del nucli artístic que es desenvolupa en les primeries del gòtic a Salamanca, fruit de l’activitat d’aquest nucli artístic són la capella de San Martín i alguns sepulcres de la Seu Vella de Salamanca. Teresa Díez va pintar els murals del cor del Real Monasterio de Santa Clara de Toro, i va deixar, també la seva empremta pictòrica a la Colegiata, i a l’església de San Pedro de la mateixa població, a més de la capçalera del temple de La Hiniesta, i dels murals dels peus de l’església de Santa María la Nueva de Zamora, què també li han estat atribuïts.
Pertanyent a terres de l'Al-Andalus, s'anomenaven així els territoris de la Península ocupats pels musulmans a partir del 711.
Teòleg cristià del segle II.
Document en el qual es fa constar en forma legal la voluntat d'una testadora o testador, per tant és la declaració que fa una persona de la seva última voluntat, i disposa els béns i els assumptes que li corresponen per a després de la seva mort.
Timbor era germana de Sança Ximenis i estava casada amb Joan d’Hixar, Sança hi tenia una bona relació.
Les trobadores o trobairitz foren compositores provençals de música i poesia dels segles XII i XIII.
Sistema de transmissió patrimonial pel qual només un dels descendents (generalment mascle) és beneficiari de la major part de la massa hereditària, en principi amb l’objectiu de mantenir íntegra la hisenda i impedir la seva desintegració a través de successives divisions. Tot i que aquesta figura ja existia al dret romà, es va desenvolupar en el si de la societat feudal coincidint amb la consolidació de la noblesa feudal. A Catalunya està lligada a la successió en el si de les famílies troncals.
L’acció de fundar espais per a la vivència de la transcendència i la pràctica de l’espiritualitat, adoptant formes monàstiques o semireligioses, ha estat lligada de manera significativa a les dones. Són fundacions que responen a un desig femení que sustenta i manté aquestes pràctiques i aquests espais al llarg de la història i de manera recurrent entre els primers moviments cristians del segle IV fins al projecte de reforma de l’Església, que es materialitza en el Concili de Trento (1545-1563).
Zeus, el pare dels déus grec equivalent al Júpiter romà.
© 2004-2008 Duoda, Centre de Recerca de Dones. Universitat de Barcelona. Tots els drets reservats. Crèdits. Nota legal.
Direcció científica: Maria Milagros Rivera Garretas
Agraïments: La recerca per aquesta obra ha estat finançada pel Projecte de Recerca de l'Instituto de la Mujer I + D titulat: "Entre la historia social y la historia humana: un recurso informático para redefinir la investigación y la docencia" (I+D+I 73/01).
Han contribuït a la seva elaboració i producció l'Institut Català de la Dona de la Generalitat de Catalunya i l'Agrupació de Recerca en Humanitats de la Universitat de Barcelona (22655).
Direcció tècnica del projecte: Dr. Óscar Adán
Producció executiva: Dr. Sonia Prieto
Edició: Marta García
Correció: Gemma Gabarrò
Traducció a l'alemany: Doris Leibetseder
Traducció a l'anglés: Caroline Wilson
Traducció al català: David Madueño
Traducció a l'italià: Clara Jourdan
Prohibida la reproducció total o parcial, per qualsevol mitjà, sense autorització expressa per escrit.
Es permet l'ús personal dels texts, dades i informacions contingudes en aquestes pàgines. S'exigeix, nogensmenys, permis de Duoda, Centre de Recerca de Dones, Universitat de Barcelona, per a la seva publicació en qualsevol suport o per fer-les servir, distribuir-les o incluir-les en d'altres contexts accesibles a terceres persones.
© 2004-2008 Duoda, Centre de Recerca de Dones. Universitat de Barcelona. Tots els drets reservats.