Angelica Rieger, Trobairitz. Der Beitrag der Frau in der altokzitanischen höfischen Lyrik. Gesamtkorpus. Tübingen, Max Niemeyer, 1981.

Marirì Martinengo, Las trovadoras. Poetisas del amor cortés. (Textos provenzales con traducción castellana), traducció de María-Milagros Rivera Garretas i Ana Mañeru Méndez, Madrid, horas y HORAS, 1997.

La trobadora o trobairitz a qui anomenem Anònima 2, perquè no s’ha conservat el seu nom, relata, emprant el diàleg entre una dama casada i una noia soltera, una crisi en una història d’amor entre aquesta dama i un cavaller, que ha estat abandonat per ella a causa del seu comportament ofensiu. La noia advoca per ell.

“Parlem en veu baixa, senyora, que ningú ens escolti;
ara dieu que ell ha errat cap a vós
i que per a complaure-us rendeixi
el seu humil cor contra el vostre orgullós.
Vull que em digueu, senyora,
què podreu fer per a no sentir pietat,
perquè mil cops sospira angoixat cada dia;
per un de sol no us digneu a perdonar-lo.

Si vol que li torni el meu amor, donzella,
és prou necessari que sigui cortès i ardit,
sincer i humil, que amb ningú entri en disputa,
i que sigui amable amb tothom;
perquè no em plau un home malvat i orgullós
a causa del qual el meu valor decaigui o disminueixi,
sinó sincer i fidel, discret i enamorat:
si vol que li concedeixi mercè, que m’escolti.”

“Süau parlem, domna, qu’om no.us entenda,
ara digatz, que forfaitz es vas vos,
mais que per far vostres plazers se renda,
son cor umil contra.l vostr’ ergulhos.
Vuelh que.m digatz, domna, per cals razos
poiretz estar que merces non vo’n prenda,
que mil sospirs ne fa.l jorn angoissos,
don per un sol no.l denhatz far esmenda.

Si m’amor vol, na donzela, que renda,
ben li er obs que sia gais e pros,
francs et umils, qu’ab nulh om no.s contenda
e a cascun sia de bel respos;
qu’a me non tanh om fel ni ergulhos
per que mon pretz dechaja ni dissenda,
mas francs e fis, celans et amoros,
s’el vol que.l don lezer que mi entenda.”

Hi ha dues edicions crítiques de La Ciutat de les Dames:

Monica Lange, Livre de la cité des dames: Kritische Text-edition auf Grund der sieben überlieferten “manuscrits originaux” des Textes, tesi doctoral, Universitat d'Hamburg, 1974.

Maureen C. Curnow, The Livre de la Cité des Dames by Christine de Pisan: A Critical Edition, 2 vols., tesi doctoral, Vanderbildt University, 1975 (basada en el manuscrit de la Bibliothèque Nationale de París, ms. fr. 607, el més antic, datat el 1407) [“Dissertation Abstracts International”, 36 (1975-1976) 4536-4537a].

Es conserven molts manuscrits d’aquesta obra (uns 25); n’hi ha un d’autògraf, revisat per Cristina cap al 1410, que va pertànyer a Isabel de Baviera (Londres, British Library, ms. Harley 4431).

Pizan, Cristina de, La Ciudad de las Damas, text i trad. de Marie-José Lemarchand, Madrid, Siruela, 1995.

Cristina de Pizan explica com una tarda, cansada d’estudiar, es va posar a llegir un llibre que li havien deixat, pensant en distreure’s. Era un llibre que criticava les dones. El deixa perquè la seva mare la crida a sopar; l’endemà, reflexionant sobre aquest i altres llibres misògins, pren consciència que llegint-los, els reconeix més autoritat a aquests escriptors que a la seva experiència femenina.

“Asseguda un dia a la meva habitació d’estudi, envoltada tota la meva persona dels llibres més diversos, segons acostumo a fer, ja que l’estudi de les arts liberals és un hàbit que regeix la meva vida, em trobava amb la ment una mica cansada, després d’haver reflexionat sobre les idees de varis autors. Vaig aixecar la mirada del text, decidint abandonar els llibres difícils per entretenir-me amb la lectura d’algun poeta. Essent en aquest estat d’ànim, va caure a les meves mans cert estrany opuscle, que no era meu sinó que també me l’havien deixat. El vaig obrir llavors i vaig veure que tenia per títol Les lamentacions de Mateolo. Em va fer somriure, perquè, tot i no haver-lo llegit, sabia que aquell llibre tenia fama de discutir sobre el respecte cap a les dones. Vaig pensar en fullejar les seves pàgines per divertir-me una mica, però no havia avançat gaire en la seva lectura quan la meva bona mare em cridà a taula, perquè havia arribat l’hora del sopar. Vaig abandonar al moment la lectura amb el propòsit d’aplaçar-la fins el dia següent. Quan vaig tornar al meu estudi l’endemà, tal com acostumo, em vaig recordar que havia de llegir el llibre de Mateolo. Em vaig endinsar una mica més en el text però, com em va semblar un tema poc plaent per a qui no es complau amb la falsedat i no contribuïa per a res al conreu de les qualitats morals, a les envistes també de les grolleries d’estil i argumentació, després de fer una ullada per aquí i per allí, vaig llegir directament el final i el vaig deixar per tornar a un tipus d’estudi més seriós i profitós. Malgrat que aquest llibre no faci autoritat en absolut, la seva lectura em va deixar, tanmateix, pertorbada i sumida en una profunda perplexitat. Em preguntava quines podien ser les raons que duen a tants homes, clergues i laics, a blasmar les dones, criticant-les bé de paraula bé en escrits i tractats. No és que sigui cosa d’un home o de dos, ni tan sols es tracta d’aquest Mateolo, que mai gaudirà de consideració perquè el seu opuscle no va més enllà de la burla, sinó que no hi ha cap text que estigui exempt de misogínia. Al contrari, filòsofs, poetes, moralistes, tots -i la llista seria fins i tot massa llarga- semblen parlar amb la mateixa veu per arribar a la conclusió que la dona, dolenta per essència i naturalesa, sempre tendeix cap al vici. Tornant sobre totes aquestes coses a la meva ment, jo, que he nascut dona, em vaig posar a examinar el meu caràcter i la meva conducta i també la d’altres moltes dones que he tingut ocasió de freqüentar, tant princeses i grans dames com dones de mitjana i modesta condició, que tingueren a bé de confiar-me els seus pensaments més íntims. Em vaig proposar decidir, en consciència, si el testimoni recollit per tants barons il·lustres podria ésser equivocat. Però, per més que intentava tornar sobre això, exhaurint les idees com aquell qui amuntega fruita, no podia entendre ni admetre com a ben fonamentat el judici dels homes sobre la naturalesa i conducta de les dones. Al mateix temps, tanmateix, jo m’entestava en acusar-les perquè pensava que seria molt improbable que tants homes preclars, tants doctors de tan pregon enteniment i universal clarividència -em sembla que tots hauran hagut de gaudir d’aquestes facultats- hagin pogut discórrer de forma tan taxativa i a tantes obres que m’era gairebé impossible trobar un text moralitzant, qualsevol que fos el seu autor, sense ensopegar abans d’arribar al final amb algun paràgraf o capítol que acusés o menyspreés les dones. Només aquest sol argument era suficient per dur-me a la conclusió que tot allò havia d’ésser veritat, si bé la meva ment, en la seva ingenuïtat i ignorància, no podia arribar a reconèixer aquells grans defectes que jo mateixa compartia sens dubte amb les demés dones. Així, havia arribat a refiar-me més del judici d’altri que del que sentia i sabia en el meu ser de dona.”

Teresa de Cartagena, Arboleda de los enfermos y Admiraçión operum Dey, ed. de Lewis J. Hutton, Madrid, 1967. [Annexos del “Boletín de la Real Academia Española”, XVI].

Teresa de Cartagena acaba de publicar el llibre Arboleda de los enfermos. Alguns i algunes humanistes del seu entorn l’acusen de plagi dient, amb fingida admiració, que una dona no pot haver escrit una obra així. Ella es defensa escrivint, a petició i prec de la seva amiga Juana de Mendoza, un altre llibre, titulat Admiración de las obras de Dios, on argumenta que a les dones els hi ha estat concedit, per gràcia, el seu diví propi i, als homes, el seu. Aquest llibre és el primer conegut en llengua castellana escrit per una dona participant a la Querella de les Dones.

“Introducció

Moltes vegades m’és donat a entendre, virtuosa senyora, que alguns dels prudents barons i, també, fembres discretes es meravellen o s’han meravellat d’un tractat que, amb la gràcia divina administrant el meu magre enteniment femení, va escriure la meva mà. I com sigui una obra petita, de poca substància, estic meravellada. I no cregui que els prudents barons tendeixen a voler-se meravellar per tan poca cosa; però, si el seu meravellar-se és cert, bé sembla que el meu insult no és dubtós, doncs no es manifesta aquesta admiració pel mèrit de l’escriptura sinó pel defecte de la seva autora o compositora; com veiem per experiència quan una persona de simple i rude enteniment diu una paraula que ens sembla abans escoltada: ens meravellem del fet, no perquè la seva dita sigui digne d’admiració sinó perquè el ser mateix d’aquesta persona és tan censurable i baix i tingut en tan poca estima que no n’esperem res de bo. I, per això, quan succeeix, per la misericòrdia de Déu, que aquestes persones simples i rudes diuen o fan quelcom que, encara que no sigui totalment bo, és poc habitual, ens meravellem molt per la relació ja dita. I per la mateixa relació crec amb certesa que s’han meravellat els prudents barons del tractat que jo vaig fer: no perquè ell contingui coses molt bones o dignes d’admiració sinó perquè el meu propi ésser i just mereixement amb l’adversa fortuna i malalties creixents donen veus contra mi i inciten a tots a admirar-se dient: “Com por haver-hi algun bé en una persona en qui s’estableixen tants mals?” I d’això se segueix que l’obra femenina i de poca substància, que digna és de retret entre els homes comuns, amb molta raó seria feta digna d’admiració en l’aprovació dels homes singulars i grans, doncs el prudent no es meravella sense motiu quan veu que el neci sap parlar. I digui qui vulgui que aquesta ja dita admiració és elogi, que a mi em sembla més aviat insult; i, per la meva voluntat, prefereixo que m’ofereixin insults injuriosos que vans elogis, doncs ni em pot fer mal la injúria ni beneficiar-me el va elogi. Doncs jo no vull usurpar la glòria d’altri ni desitjo fugir del meu propi insult. Però hi ha una altra cosa que no haig de consentir, doncs la veritat no la consent: sembla que no només es meravellen els prudents del tractat esmentat, sinó que fins i tot alguns no poden creure que sigui veritat que jo ho hagi fet tan bé; que en mi menys és del que es pressuposa, però en la misericòrdia de Déu majors béns es troben. I com em diuen, virtuosa senyora, que l’esmentat volum de papers en esborrany ha arribat a la notícia del senyor Gómez Manrique i vostra, no sé si el dubte que envolta el tractat ha estat presentat a la vostra discreció. I, encara l’obra bona, que davant el subjecte de la sobirana veritat és vertadera i certa, no resulta molt perjudicada si és considerada dubtosa –com aquesta- en l’acollida i judici dels homes humans, això pot destruir i destrueix la substància de l’escriptura; i fins i tot sembla retirar molt el benefici i la gràcia que Déu em féu. Per tot això, en honor i glòria d’aquest sobirà i liberal Senyor, misericòrdia del qual n’està plena la terra, jo, que sóc un petit tros de terra, m’atreveixo a presentar a la vostra gran discreció això que a la meva, petita i magra, se li ofereix de moment.”

“Introduçión

Muchas vezes me es hecho entender, virtuosa señora, que algunos de los prudentes varones e asy mesmo henbras discretas se maravillan o han maravillado de vn tratado que, la graçia divina administrando mi flaco mugeril entendimiento, mi mano escriuió. E como sea vna obra pequeña, de poca sustançia, estoy maravillada. E no se crea que los prudentes varones se ynclinasen a quererse marauillar de tan poca cosa, p[er]o sy su marauillar es çierto, bien paresçe que mi denuesto non es dubdoso, ca manifiesto no se faze esta admiraçión por meritoria de la escritura, mas por defecto de la abtora o conponedora della, como vemos por esperençia quando alguna persona de synple e rudo entendimiento dize alguna palabra que nos paresca algund tanto sentida: maravillámonos dello(s), no porque su dicho sea digno de admiraçión mas porque el mismo ser de aquella persona es asy reprovado e baxo e tenido en tal estima que no esperamos della cosa que buena sea. E por esto quando acaesçe por la misericordia de Dios que tales personas sinples e r[u]d[a]s dize[n] o haze[n] alguna(s) cosa(s), avnque no sea del todo buena, (e) sy no comunal, maravillámonos mucho por el respecto ya dicho. E por el mesmo respecto creo çiertamente que se ayan maravillado los prudentes varones del tractado que yo hize, y no porque en él se contenga cosa muy buena ni digna de admiraçión, mas porque mi propio ser e justo meresçimiento con la adversa fortuna e acresçentadas pasyones dan bozes contra mí e llaman a todos que se maravillen diziendo: ‘¿Cómo en persona que tantos males asyentan puede aver algund bien?’ E de aquí se ha seguido que la obra mugeril e de poca sustançia que dina [es] de reprehensyón entre los onbres comunes, (e) con mucha razón sería fecha dina de admiraçión en el acatamiento de los singulares e grandes omes, ca no syn causa se maravilla el prudente quando vehe que el nesçio sabe hablar. E diga quien quisyere que esta ya dicha admiraçión es loor, que a mí denuesto me paresçe(r) e, por la mi voluntad, antes se me ofrescan injuriosos denuestos me paresçe que no vanos loores; ca ni me puede dañar la injuria nin aprovechar el vano loor. Asy que yo no quiero vsurpar la gloria ajena ni deseo huyr del propio denuesto. Pero ay otra cosa que [no] devo consyntir, pues la verdad non la consyente, ca paresçe ser no solamente se maravillan los prudentes del tractado ya dicho, mas avn algunos no pueden creer que yo hisyese tanto bien ser verdad: que en mí menos es de lo que se presume, pero en la misericordia de Dios mayores bienes se hallan. E porque me dizen, virtuosa señora, que el ya dicho bolumen de papeles bor[r]ados aya venido a la noticia del señor Gómez Manrique e vuestra, no sé sy la dubda, a bueltas del tractado, se presentó a vuestra discreçión. E como quier que la buena obra que antel subjeto de la soberana Verdad es verdadera e çierta, non enpeçe mucho si nel acatamiento e juizio de los onbres vmanos es avida por dubdosa, como ésta, puede estragar e estraga la sustançia de la escritura, e avn paresçe evacuar muy mucho el benefiçio e graçia que Dios me hizo. Por ende, a onor y gloria deste soberano e liberal Señor de cuya misericordia es llena la tierra, e yo, que soy un pequeño pedaço de tierra, atréuome presentar a vuestra grand discreçión esto que a la mía pequeña e flaca por agora se ofresçe.”

La Història que s’escriu té, generalment, la intenció d’explicar, interpretant-la, l’experiència humana en el temps. En el temps, la criatura humana que protagonitza i pateix la història, no es presenta com un ésser o persona abstracta, sinó com una dona o un home; perquè la criatura humana és sexuada, sempre i a tot arreu.

Que al món hi ha i només hi ha dones i homes, nenes i nens, la gent ho aprenem en parlar. Tot ensenyant-nos a parlar -és a dir, ensenyant-nos la llengua materna-, la mare ens ensenya a tractar les nenes en femení i els nens en masculí. Percebent el fet de la diferència sexual, aprenem a observar i a apreciar la història en gran, ja que el món l’enriqueixen les interpretacions i les expressions lliures del fet de ser dona i del fet de ser home: una qualitat humana indispensable i irreductible, que ho marca tot.

Succeeix, tanmateix, que, quan llegim una obra científica d’Història, constatem que el seu autor o la seva autora gairebé mai parla en femení i en masculí sinó de forma neutra: en aquest neutre pretesament universal que tant i amb tanta raó va denunciar el feminisme, i que el positivisme del segle XIX ha imposat com a llenguatge científic. Són obres d’història que no registren –separant-se d’aquesta manera de la llengua materna apresa durant la infantesa- el fet històric fonamental que és que la història la fem i la patim dones i homes. Per això, els seus llibres duen títols com L’home medieval o La filosofia de l’home o Els indis del Carib o El nen en la literatura renaixentista.

No ho fan per una qüestió d’economia del llenguatge ni per manca d’espai, doncs generalment són obres que s’estenen en tot tipus de detalls de moderat interès, sinó per una qüestió política: des de l’Humanisme i el Renaixement, la cultura anomenada occidental ha perseguit amb perseverança les expressions lliures de la diferència de ser dona en la història; pretenent, en canvi, contra tota evidència dels sentits, que el llenguatge neutre inclou també a les dones. Però, com casualment el llenguatge neutre no és neutre sinó que coincideix amb el llenguatge masculí, succeeix que, quan una lectora s’apropa a una obra científica d’història amb l’esperança de saber quelcom sobre el seu passat, l’opacitat és absoluta. En ella, les dones no es veuen perquè el llenguatge masculí ens priva del nostre infinit propi.

Hi ha, doncs, avui, entre la història i els llibres científics d’història, entre la vida i la historiografia, una desconnexió fonamental, un forat pel qual fugen moltes coses: tantes, que cada cop més gent prefereix llegir novel·la històrica i no pas assaig per conèixer un episodi del passat. La desconnexió consisteix en que el fonament de la història viva són les relacions dels sexes, i, en canvi, el fonament de les obres científiques d’Història són les accions d’un home neutre pretesament universal: un home curiós, que no és, en realitat, ni home ni dona.

Tanmateix, fora dels àmbits regits pel positivisme científic, les dones han escrit sempre història tenint en compte el sentit lliure del seu ser dona. Ho han fet sobretot en l’entre-dones, es trobés aquest als convents i monestirs, a les institucions de canongesses, al món de les beguines i beates, a les corts femenines de la reialesa, de la noblesa i de la burgesia, als grups feministes, a relacions duals entaulades i sostingudes en qualsevol lloc i temps, a les fundacions culturals, educatives o polítiques femenines, etc. Els textos de la trobadora Anònima 2, de Cristina de Pizan i de Teresa de Cartagena, són uns pocs exemples d’això.

Als seus relats d’històries viscudes, elles van escriure en femení per referir-se a les dones i en masculí per referir-se als homes. Amb aquest gest polític expressat a la llengua, van deixar oberta a elles i a ells la seva dimensió infinita pròpia, dimensió infinita en què és possible la llibertat.

Dir que cada sexe té el seu infinit propi, implica entendre que existeixen al món dos infinits, el femení i el masculí. Això topa amb el costum actual de donar per suposat, sense pensar-ho gaire, que l’infinit és només un, com és només un Déu o només un el cim o només un el president o el principi del pensament o de l’ésser. I, tanmateix, la cosmogonia de l’Europa feudal es va formar al voltant de dos principis creadors, cadascun d’ells entesos com d’abast còsmic. Aquests principis creadors eren el principi femení i el principi masculí. Aquesta forma de veure el món es va expressar, per exemple, en una teoria anomenada la doctrina dels dos infinits. Deia aquesta doctrina que al món hi ha dos infinits, que són: la matèria primera o matèria prima i Déu. La matèria primera és el principi creador femení, Déu és el principi creador masculí.

Aquesta teoria, lligada a la vida en la seva sexuació, fou perseguida a partir del segle XIII per la jerarquia eclesiàstica catòlica, servint-se per al seu propòsit de l’escolàstica, de les universitats i de la tortura i la pena de mort.

Algunes dones es van convertir, tanmateix, en dipositàries de la memòria de la doctrina dels infinits i, de formes diferents segons les seves circumstàncies històriques, la van recordar en els seus escrits durant els segles següents, fins al present.

Amb la finalitat de percebre l’actualitat de la teoria o doctrina dels dos infinits, pot ser molt interessant llegir i comentar un fragment de la novel·la de Clarice Lispector titulada Cerca del corazón salvaje (1944), en el qual reviu la memòria de la matèria primera com a principi creador femení d’abast còsmic. Perquè la teoria dels dos infinits ajuda a desentranyar un enigma de la política del nostre temps, enigma que s’expressa amb la metàfora del “sostre de vidre”. El sostre de vidre apareix quan una dona no pot aconseguir quelcom -quelcom que desitja- perquè succeeix que ella no és un home: quelcom -el ser un home- que ella no podria, en substància, arribar a ser, encara que pugui imitar-lo o assemblar-s’hi. En una política que coincideixi amb la teoria dels dos infinits, no hi ha sostre de vidre, ja que ni la dona és entesa com la mesura de l’home, ni l’home és entès com la mesura de la dona: ella tindria el seu infinit propi i ell, el seu.