Símbol	Conductivitat (µS/cm)	Interpretació
	< 100	Aigües poc mineralitzades. Aigua que amb tota seguretat no ha tingut abocaments importants.
	100-1000	Aigües mitjanament mineralitzades. Es poden donar de forma natural en rius.
	> 1000	Aigües molt mineralitzades, sovint afectades per abocaments d'aigües residuals, tot i que en algun cas pot ser deguda a la geologia de la zona. Aigua que es considera fora de molt difícil potabilització.
/	-	Sec / sense dades

Els valors de la conductivitat són els habituals i esperables als rius i rieres estudiats de la Xarxa de Parcs Naturals. Solen ser baixos als rius de zones de geologia silícica com podria ser el Parc Natural del Montseny, el Parc Natural de Montnegre-Corredor o el Parc Natural de la Serra de Collserola i més alts als de zones de geologia calcària com el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. I també sol ser més baixa en rius de capçalera ja que la conductivitat depèn de la quantitat de sals que porta dissoltes l’aigua i aquestes augmenten com més avall de la conca pel propi rentat dels substrats que fa l’aigua. Així, observem la conductivitat més baixa en les parts altes del Montseny (B29, Teb1) i són més altes a les rieres del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac (R9b, R13, B22, L45).

Al mapa també s’hi observa com la gran majoria de punts de les parts mitges i baixes de les conques del Besòs, Foix i Llobregat tenen conductivitat superior a 1000 μS/cm. I en alguns casos són extremadament més alts, com seria el cas de la part baixa de la riera de Llitrà (F01a) amb 3700 μS/cm. A l’Anoia (L77, L92), la riera Gavarresa (L64a), el Mogent (B04) o la part alta del Congost (B30), la conductivitat era superior als 2000 μS/cm. En tots aquests rius i rieres hi ha una tendència natural a presentar conductivitats relativament altes per la influència de la geologia per on drena l’aigua, ja que és majoritàriament calcària. Però la principal causa d’aquests valors tan alts, continuen sent les activitats mineres, agrícoles, industrials o l’aportació d’aigua residual de zones urbanes que acaben incorporant al riu moltes més sals de les que la major part d’organismes aquàtics poden suportar a causa de problemes de regulació osmòtica.

La riera de Vallvidrera és un clar exemple d’aquest efecte. Es tracta d’una riera que neix i circula per una zona de geologia silícica com és Collserola i caldria esperar-hi trobar-hi poques sals. Però la riera de Vallvidrera majoritàriament porta aigua exògena, procedent del Llobregat i el Ter, que després de passar per les aixetes de les urbanitzacions i barris de la zona i per la EDAR de Les Planes, acaba abocant-se a la part alta de la conca. Al punt de mostreig que estudiat (VV6), que se situa uns kilòmetres avall d’aquesta entrada d’aigua, tot i que aparentment ja no es detecten indicadors d’aigües residuals (nutrients, compostos tòxics, baix oxigen), hi continuem mesurant una conductivitat molt alta tant a la primavera com a l’estiu i ja veurem més endavant com la diversitat d’organismes es veu clarament minvada.