El context acadèmic i docent actual està experimentant els sotracs necessaris que genera un escenari com l’actual, en el que sembla que assistim a un canvi de paradigma. L’arribada generalitzada, a principis de 2023, d’eines de generació de llenguatge natural mediades per la denominada intel·ligència artificial, juntament amb la tendència –malauradament diagnosticada a partir dels recents informes PISA– dels nostres alumnes a presentar algunes febleses i mancances en comprensió lectora, entre d’altres, ens fa preveure que al llarg dels propers anys l’ensenyament universitari haurà d’abordar nous reptes, especialment complexos, si volem mantenir uns estàndards de qualitat i, alhora, construir un ensenyament marcadament competencial, que no renunciï tanmateix als continguts de qualitat i que no es vegi afectat –o no excessivament– per les conseqüències d’una utilització excessivament finalista i sovint gestionada des d’un coneixement precari de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC).

En paral·lel, la consolidació de les denominades Humanitats Digitals, que no haurien de ser altra cosa que l’estudi i el coneixement profund de l’esser humà fonamentat en una reflexió intel·lectual capaç d’aprofitar els recursos i capacitats que el procés de digitalització ens ha posat a l’abast, s’ha integrat a ritmes desiguals en les Ciències Socials amb un cert entusiasme per part de la disciplina arqueològica proper a la saturació i amb algunes reticències majors en altres disciplines afins (la història, l’antropologia, la sociologia o la filosofia, per esmentar-ne només algunes).

En aquest projecte que presentem volem incidir de manera positiva en el futur immediat de l’ensenyament universitari de l’arqueologia medieval i postmedieval, a través del disseny i aplicació d’estratègies didàctiques que permetin resoldre algunes de les mancances que detectem: l’abocament –sovint acrític i potencialment fraudulent– dels nostres alumnes en la utilització sistemàtica de les eines de generació de llenguatge natural, i la necessitat de desenvolupar un esperit crític íntimament radicat en l’adquisició de continguts a través de la lectura i de la generació d’entorns personals d’aprenentatge, en un sentit bidireccional: ens referim tant als entorns que pot generar l’alumnat per a sí mateix, com dels entorns dels quals pot servir-se el professorat per a la seva activitat docent i per al seu creixement acadèmic.

A tenor d’algunes experiències recents, i de la nostra pròpia dinàmica de recerca en arqueologia medieval, ens trobem en condicions d’oferir i posar a prova una proposta didàctica engrescadora que consideri la incorporació d’alguns elements propis de les Humanitats Digitals, especialment de la intel·ligència artificial, en l’ensenyament de l’arqueologia medieval i postmedieval, d’avaluar-ne els resultats i d’explorar millores per desenvolupar les competències dels nostres alumnes, per tal que puguin incorporar, des d’una perspectiva ètica i crítica, els nous recursos a l’abast, sense defugir –com a docents– els nous reptes que la societat del coneixement ens posa al davant.