2ges

"Inundacions al barri dels drapaires"

 

Enrere

Extret del relat de P. CALDERS: Aquí descansa Nevares. "Obres Completes", 301-327 (301-304,307-308).

 

Dos dies després del seu casament, Lalo Nevares aconseguí una nova partida de barrils buits i va afegir una altra peça a la barraca de llauna. Lupe, l’esposa de Nevares, aprofità pots de metall de diverses mides per plantar-hi flors, i la llar acabada de crear resplendia entre centenars d’altres més humils, bastides amb caixes de fusta, fulls de cartó o excavades a terra i cobertes de qualsevol manera amb retalls de lona.

....

A la darreria de juny començà a ploure. Els matins eren clars i el blau del cel adquiria una rara gravidesa, de tan intens. Els volcans reverberaven a la llum del sòl i tota cosa vivia sota el signe de la claror, de la càlida mirada de l’astre.

A la tarda, l’aigua s’ensenyaria de lla població de barraques i Lalo ... lluitava tenaçment: tapava les escletxes amb quitrà, i reforçava el sostre amb planxes metàl·liques .. Però la humitat penetrava insiodament

....

Les iniciatives de Lalo per defensar-se de la pluja eren imitades pels homes més actius de la colònia. I com que Lalo posseïa una primària aptitud social, l’escoltaven respectuosament i el convertien de mica en mica en un veritable capitost. Quan es dedicaven a la seva feina, destriant els draps i els papers entre piles enormes d’escombraries, Nevares tenia el do d’una demagògia eficaç a base de paràbola molt simples

....

En caure la tarda, amb els sacs plens, emprenien la tornada sense pressa, arrossegant els peus i les paraules.

....

La pluja continuava martiritzant-los. Era, per a ells, una enemiga gratuïta, sense les compensacions que oferia als camperols, amb la promesa de la fertilitat ...

El Gran Canal, que passava a prop del barri de barraques, sobrepassava, de molt, el seu nivell normal, i continuava pujant. Era el desguàs més important de la ciutat, un col·lector enorme que arrossegava les immundícies i la misèria d’una nombrosa concentració humana.

....

- Si plou durant una setmana més amb la intensitat d’ara, el Gran Canal sobreeixirà. Ja va passar anys enrera, i tota aquesta zona es va inundar.

Cada dia, amb la seva habitud de caminar en colles, acudien a les vores del canal i miraven desolats les aigües negres, amenaçadores, que corrien formant remolins i crestes, i topaven amb fúria contra el mur de la rasa, amb un brogit de tempesta.

A la nits, el soroll del aigua, no els deixava dormir. Provaven de percebre els canvis que poguessin avisar-los a temps, i van acabar per establir unes guàrdies, per torns, amb el propòsit de disminuir la tensió col·lectiva.

I va passar que, una matinada, els crits dels vigilants despertaren tota la gent ...

Etiquetas: 

"Els/Les drapaires"

Enrere

 

Extret de la novela de F. CANDEL: Donde la ciudad cambia su nombre. Barcelona, Ediciones G.P., 1967. (1ra. Edició 1947) 271 pp.

 

La trapera, la madre del que apuñaló el Juan de Dios, tenía un negocio de esto, de trapería. El negocio de trapero es un negocio que se da bastante en estos barrios. No tanto como en los andurriales de Hospitalet y en Canpicha y en Can Cullons, donde todo son traperos y basureros, pero en fin. Debido a esta catalanización del castellano o castellanización del catalán, que las dos cosas pueden ser, que está invadiendo Barcelona, a los traperos los llaman drapaires y a los basureros, escombraires. Que el idioma es una cosa viva que se acomoda y tal, es algo que ya lo diremos más adelante, si a la mano viene, y si no viene también.

El oficio de trapero o trapaire es un oficio un tanto romántico, como el de vagabundo; eso de ir en un carrillo, dale que te pego a un gong, con un Marco Aurelio de los prados uncido a él, conociendo gentes y sus intimidades, es algo muy tentador para un novelista. Es un poco sucio y un poco marrano el oficio, eso sí es verdad, pero también lo es el de mecánico y el de fundidor y el de planchista, y no tiene tantas compensaciones. Además, ser trapero, es ser un poco bolsista, jugar un poco a la Bolsa, pues los precios suben y bajan continuamente, y en ello hay riesgo y emoción. Hoy compras una partida de hierro robado a tanto; luego resulta que ha bajado a cuanto y te jorobas. Y que, como cuenta el Andresín, uno que empezó con un saco, cogiendo papeles, y ahora tiene carro, burro y un corral con tres o cuatro cerdos junto a su barraca: a pesar de ir tan sucio y tan tirado, no te creas, siempre encuentras algún plan; siempre te llaman desde algún piso para venderte un mueble usado o una percha y te sale la dueña en viso, en ropa de estar por casa, y se arma la gorda. El Francisco Candel, durante un tiempo, estuvo tentado a meterse a trapero, pero alguien se lo quitó de la cabeza.

La madre del chico que apuñaló Juan de Dios, tenía carro y burro, pero no iba por las calles comprando. Ella hacía el negocio un poco al por mayor. A ella le vendían otros traperos y el vecindario. Ella lo almacenaba en el patio de su casa y allí hacía la tría: trapo a un lado, papeles a otro; viejo en un montón, menos viejo en otro; cristal aquí, hierro allí, huesos acá, plomo allá. Luego, bien enfardado, lo cargaba en el carro y lo llevaba a un almacenista, a uno de estos magnates de los desperdicios (p.75-76.

.....

El Paco el Trapero iba por la calle Ulldecona, antes calle 7, golpeando su gong. ¡Clong, Clong, Clong!

!El Trapaire! ¡Compro trapos viejos, botellas, papeles, alpargatas! !El Trapaire! ¡Clong, Clong, Clong! Metía un ruido de mil diablos.

El Paco el Trapero era un tipo linfático. Sentado en el carro parecía que iba sentado en un trono. La barriga, en esta postura, s le hacía gorda como a un buda. Con una varilla de hierro golpeaba el gong. El gong también era de hierro y colgaba de un lado del carro. En la parte de atrás, en una esquina, llevaba un palitroque enhiesto del que pendían unas sucias y viejas corbatas que revoloteaban al viento. Estas corbatas eran como su escudo o su emblema, la bandera de la profesión.

El Paco el Trapero, por no saber cuantos kilos de papel, te daba un orinal. O bien una docena de platos. O una fuente de loza. Dependía de los kilos, de las avenencias y de las alzas y bajas de los precios. También daba dinero, si lo preferías. El kilo de papel, tres reales. Seis el trapo. A real las botellas; las de champaña a peseta. A tres duros el kilo de cobre. A dos el de metal. Según. Pesaba la mercancía con una romana. Una romana que hacía trampa; a su favor, claro. (p.137)

Etiquetas: 

Etiquetas: 

"1988"

Enrere

Extret del llibre de G. GRASS: El meu segle. Barcelona, Edicions 62, 1999. pag: 311-313.

 

...l'any abans que el mur fes figa i pertot arreu regnés una gran alegria... vaig começar a dibuixar allò que saltava a la vista sense poder-ho passar per alt, pins rojals caiguts, faigs desarrelats, fusta morta. Ja feia alguns anys que es parlava com de passada de la "mort dels boscos". Uns dictàmens tenien per conseqüència d'altres que els contradien. De bell nou es tornava a reclamar inútilment que la velocitat màxima es fixés en cent quilòmetres, perquè els gasos d'escapament dels cotxes són perjudicials per als boscos. Vaig aprendre paraules noves: pluja àcida, brotades d'hivern, podridura de les rels fines, estriat roig de les coníferes... I el gobern publicava cada any un informe sobre els danys dels boscos que més endavant es va dir "Informe sobre l'estat dels boscos" perqué així no feia tanta por.

Com que jo només crec allò que es pot dibuixar, des de Gottingen vaig anar-me'n cap a l'Alt Harz, em vaig encauar en un hotel gairebé buit... i em vaig dedicar a dubuixar amb carbonet siberià -un producte de la fusta- allò que havia anat caient pels costers i les carenes. Allà on la silvicultura ja havia eliminat els arbres fets malbé, havia retirat la llenya caiguda, hi havien quedat rabasses mortes seguides l'una vora l'altra que poblaven grans extensios amb l'ordenació d'un cementiri, si bé no tant estricta. Vaig arribar-me fins als cartells d'advertència i vaig veure que aquí la mort dels boscos s'escampava a banda i banda de la frontera i que havia superat la filferrada que recorria muntanyes i valls, la zona de la mort sembrada de mines, el teló d'acer que no tant sols dividia la muntanya mitjana del Harz, sinó tota alemanya, més encara, europa i tot, de forma silenciosa i sense que s'hagués sentit ni un sol tret. Muntanyes pelades deixaven lliure la visió de l'altre costat.

...

vaig viatjar amb la Ute poc després -però seguia sent l'època de l'ordre de disparar- cap a Dresden, des d'on una invitació per escrit ens havia permés obtenir el visat d'entrada. Els nostres amfritions... ens van donar la clau d'una cabana acollidora de les Muntanyes Metal.líferes. Vora la frontera txeca vaig començar de seguida...a dibuixar el bosc que allà també s'estava morint. Als costers els troncs jeien un damunt l'altre, tal com havien caigut. A les carenes les ventades havien trencat els arbres morts a l'alçada d'un home. Tàmpoc aquí no hi passava res...ja havía passat tot. Gasos d'escapament i residus de dues zones industrials de propietat popular que es dipositaven en una gran extensió de terreny a banda i banda de la frontera havien acabat amb tot.

Un any després, als cartells i pancartes dels ciutadans que es manifestaven a Leipzig i a altres llocs hi deia: "Serreu els bonzes, salveu els arbres". Però encara no havia arribat l'hora. L'estat encara aconseguia mantenir sota cotrol els seus ciutadans, tot i que amb diificultats. els danys a banda i banda de la frontera semblaven perpetuar-se.

Etiquetas: 

Etiquetas: 

Páginas

Suscribirse a RSS - 2ges